Dengue!

Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.

*  *  *

Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.

4 respostes a Dengue!

  1. Jordi Canal escrigué:

    Tard o d’hora els viatgers acaben sucumbint a les malalties tropicals. Aleshores la gran prova no acaba sent superar o no la malaltia, sinó saber escollir entre abandonar el país i retornar a les facilitats del món occidental o quedar-s’hi per a continuar gaudint-lo.
    Els autèntics viatgers acaben sempre escollint la segona opció, i permeten als qui ens estem a casa seguint les seves aventures, gaudir amb ells.
    Molts ànims, Jaume! No defalleixis i segueix endavant!

    M'agrada

  2. Ramon Codina escrigué:

    No tenia cap dubte que la teva força i experiència vital anterior et farien sortir ben aviat d’aquest petit embolic. Esperem delerosos les teves cròniques, quan de nou et llancis a viure aquest camí que emprens cada cop que abandones Sant Boi. Ramon i Marta

    M'agrada

  3. rosa escrigué:

    ei, jmestres saps que escrius molt bé?!
    sóc bastant nova en aquest món dels viatges…
    però la teva narració enganxa… i aquest món també!
    espero que ja estiguis millor!!
    aupa!

    M'agrada

  4. Josepmiquel Servià escrigué:

    Sempre he desconfiat que els àngels existissin. I que sols ells fossin capaços de fer obres perfectes. Però avui me n’he adonat que almenys n’existeix un. I és català!
    Si em pregunteu que fa i quin nom gasta, us respondré que escriu
    —divinament, es clar!— i que es diu Jaume.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: