Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.
Categoria: Java
Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles
Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo. El poder dels regents és més simbòlic que real. Qui dicta i fa complir les lleis aplicables al vast territori de l’arxipèlag indonesi és el govern centralista de Jakarta. Els soldanats de Jogyakarta i Solo són les relíquies d’un passat que ja s’ha fos. Però, com els vidres d’un mirall esmicolat, encara en resten alguns trossos. Algunes seccions dels palaus i residències dels respectius soldans es poden visitar. A més de mobles de qualitat, fastuosos i amplis salons, refinades motllures de guix, florits i vastos jardins, esplendoroses estàtues de bronze i marbre -luxes exclusius que als soldans els agradava fer-se portar d’Europa-, també podem ensopegar-nos amb plaers pel gaudi de l’esperit, tals com delicats concerts de gamelan, parsimonioses danses i acurades peces teatrals representades en airejats pavellons oberts als quatre vents.
El vídeo mostra fragments de la funció d’un divendres al vespre al teatre Sriwedari, una de les instal·lacions del parc homònim ubicat al carrer Jl. Slamet Riyadi, de la ciutat de Surakarta, o Solo, al centre de l’illa de Java. La sala del teatre té un aforament de 500 localitats, de les quals el dia de la meva assistència solament hi havia unes 20 butaques ocupades. Malgrat que l’entrada costa menys de 20 cèntims d’euro (3000 Rp indonèsies) la gent es resisteix a anar-hi. La sala és rònega, deixada, amb algunes parts del sostre a punt de desplomar-se. El teatre Sriwedari és una de les darreres baules d’un món que s’acaba. Els 85 membres de la companyia de teatre han d’aferrar-se a la pols per mantenir-se vius. Ha de ser complicat sostenir-se d’intangibles. Als actors i les actrius els ha de pesar desplaçar-se cada dia al teatre després de la jornada laboral, vestir-se, guarnir-se, maquillar-se i actuar durant tres hores per a un públic tan escàs. Ha de ser fàcil defallir. A més dels actors també formen part de la companyia els músics i cantants entaforats al fossat de davant de l’escenari. I els luminotècnics, els responsables del so, els tramoistes. Massa renou per tan pocs diners, minsa demanda i escassa afició. Vés a saber fins quan aguantaran els resistents; de moment, però, la constància guanya la partida. Hem de considerar aquestes persones herois pel fet de mantenir viu l’esperit de les velles i esplendoroses corts traspassades als llimbs de la nostàlgia. Va ser el soldà Pakubuwono X (1893-1939) qui va instaurar a la cort de Surakarta les representacions que avui veiem agonitzar a l’escenari del teatre. Les maneres de representar els fragments de les llegendes èpiques dels grans llibres de l’hinduisme són suaus, polides i delicades per no ofendre els cortesans de l’època. Les representacions al teatre Sriwedari es mantenen de manera continuada des de 1921.
Recreació d’un genocidi
Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona The Act of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.
* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.
* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.
Ascensió als volcans Bromo i Semeru
Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d’altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S’enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d’agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L’ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l’aguait del vent. No moure’s de la banda d’on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l’ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L’aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l’alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.
Volcà Kawah Ijen. Descens al cor del verí
A la terminal de Bondowoso demano en quin autobús haig de pujar per dirigir-me a Sempol, la petita població cafetera als peus del volcà Ijen. M’assenyalen un vehicle desgavellat que espera omplir-se. Encara trigarà estona a sortir. Faig temps parlant amb els policies asseguts a la garita tot prenent cafè. A l’est de Java es viu una vida distesa, en consonància amb l’assossec dels maduresos. En efecte, una bona part de la població de Bondowoso i els encontorns prové de l’illa de Madura. I també és la llengua de Madura la que parla gairebé tothom d’aquesta zona.
Ve el moment que el conductor engega la carraca per escalfar el motor. El sostre de l’autobús és ple de coves, capses de cartró i un parell de bicicletes. M’assec al seient de davant. M’acomodo al millor lloc, disposat a fruir d’una ruta que ha de ser bonica. L’autobús no arrenca fins que ja no hi cap ni una agulla. Li costa sortir de la ciutat. El vehicle s’atura una vegada i una altra. Són difícils d’entendre tantes parades quan l’autobús ja va ple. Doncs m’erro, perquè veig que sí, de gent encara n’entra.
Voregem pel nord els contraforts del volcà Raung. La mola de més de tres mil metres d’altura és omnipresent en aquest paisatge a l’extrem oriental de l’illa de Java. Vist així, de lluny, el volum del Raung recorda Ayers Rock. Igual que la formació rocosa australiana, el Raung també s’alça solitari en la immensitat d’una planura; a diferència d’Ayers Rock, però, no el circumda el desert sinó verdoses extensions de cereals i gramínies. Ve el moment que la carretera s’aprima i s’enfila. Com més ascendim l’interès a l’altra banda de la finestra també augmenta. Queda molt lluny la plana xafogosa on s’ubica la ciutat de Bondowoso. La carretera fendeix boscos cada vegada més alts i frondosos.
En una de les parades em fixo en quatre individus vestits amb uniforme de camuflatge. Malgrat que tenen la pinta de militars no ho són. Són caçadors. Pugen en dues motocicletes. Porten fusells equipats amb prismàtics. Semblen armes modernes, potents i de bona qualitat. A quines preuades criatures llevaran la vida, els caçadors furtius? El conductor em diu que són ocellaires. És cert que a l’illa de Java preval un grandíssima afició a criar ocells. Els crien per l’excel·lència del cant i la vistositat del plomatge. Viatjant per Java n’he vist molts, de mercats d’ocells. Milers d’aus exòtiques de gran bellesa empresonades en gàbies. Ara bé, des de quan els ocellaires capturen aus amb escopetes?
Entre les sovintejades parades, el mal estat de la pista i el fort pendent que obliga el vehicle a anar ben a poc a poc, el viatge es dilata més del que preveia. Ben entrada la tarda l’autobús arriba a Blawan. Blawan és una endreçada colònia cafetera enclavada en una zona presa a la selva. La totalitat des colons es dediquen a les feines de conreu i produccció del cafè. L’autobús es buida, a Blawan. Però jo encara seguiré un tros més. El conductor té la gentilesa de deixar-me davant mateix de l’hostal Arabika, lloc on passaré la nit.
Com que estic a una altura considerable, la nit a l’Arabika és freda. Dormo encongit sota una flassada gruixuda. A l’alba, es presenta la motocicleta emparaulada ahir. Gairebé triguem mitja hora en recórrer els 13 quilòmetres que separen Sempol de Pos Paltuding, el punt on iniciaré l’ascensió a l’Ijen. Pel camí, demano el conductor de parar un parell o tres de vegades. És un privilegi poder veure com es desvetlla un gegant. Un gegant que badalla. Del cràter del volcà Raung emergeixen glopades de fum. Una fumera tènue que es dissol de pressa contra la pantalla blavissa del cel. La massa geològica del Raung és imponent. Ara mateix sembla un vaixell rosat surant entre boires. Contemplo el volcà enmig de falgueres tan altes com palmeres. Aquestes falgueres arbòries són plantes primitives, de les primeres que van créixer al planeta.
A Pos Paltuding saludo els guardes que tenen cura del parc. Semblen dos homes satisfets amb la feina que fan. Una de les seves tasques és cobrar una petita quantitat als visitants i convidar-los a apuntar els seus noms al llibre de registre. Acomplerts els tràmits, enfilo el camí que m’ha de portar al cràter. Són les sis del matí. Malgrat que ja és de dia la claror a penes il·lumina el sender per on avanço. Camino per una pista flanquejada d’una densa massa vegetal. M’adono que és una via molt transitada. Per l’estat del terra és evident que cada dia hi circulen un bon nombre de persones. Tants turistes pugen al cràter del volcà? Doncs sí, depenent dels mesos de l’any cada dia una rècula, però també, i encara en més quantitat que turistes, uns 200 treballadors que viuen del sofre que extreuen de l’Ijen.
No sento altres sons que el cant d’algunes aus. Ni tan sols remor de fulles o brancatge. Per l’absència d’oreig i gibons el brancam reposa. Es diria que els simis encara dormen; en aquesta hora silent no en clisso ni un. En algun tram sento gemecs de bambús. Quan un bosc de bambús fimbra les remors que produeix semblen sanglotosos plors de criatures. En algun lloc van dir-me que el cruixir dels bambús el provoquen esperits de nens abandonats, ànimes penades que en la seva tristesa no paren d’estremir-se i plorar. Com que no passa un bri d’aire i la humitat és alta, de seguida apareix la suor. El que em sembla suor potser és aigua de pluja. Ja fa estona que roina.
Sento fressa de passes. Algú s’acosta. Apareix un dels homes que treballen al volcà. Porta un carregament de sofre. A l’espatlla sosté una perxa de bambú. Als extrems hi pengen sengles cistelles de vímet curulles de rocs sulfurosos. El caminar vacil·lant i apressat de l’home el condiciona el pes. La totalitat dels blocs de sofre que transporta pesen entre 70 i 90 quilos. D’aquí que quan camina contorsioni exageradament el cos, com els marxaires de les curses. Així que em veu redueix el pas i s’atura. Deixa les cistelles al marge del camí. Em demana un cigarret. Em sap greu, però no n’hi puc oferir perquè no en porto. Costa d’entendre que encara vulgui intoxicar-se més. Potser no en té prou de respirar diàriament el verinós diòxid de sofre que emana del cràter. Aquest és el fat dels herois de l’Ijen.
Ben de matinada, quan encara és negra nit, una processó d’homes abandona els vilatges dels entorns per fer cap a la muntanya. S’encaminen al cràter. Un cop a la corona baixen al fons de la caldera del volcà per extreure’n sofre. N’arrenquen blocs irregulars, els esmicolen i posen els trossos a les cistelles. Se les carreguen a l’espatlla i ascendeixen les parets escarpades de l’imponent embut mineral. Continuen a peu fins el post, a uns quatre quilòmetres de distància. Allà pesen la mercaderia. Els diners que els donen es corresponen amb el que hauran transportat durant els dos viatges que acostumen a fer cada dia.
Als homes que arrenquen sofre del ventre del volcà se’ls considera gairebé titans. Els admiren per afrontar una feina tan dura i encara més per la gosadia de ficar-se al cau d’esperits malignes. La gent de la contrada creu que els cràters són la llar d’ànimes immundes. En realitat, però, no és la valentia el que els impulsa a exercir un treball tan feixuc, sinó els diners i el prestigi. Ni que s’emportin de mitjana l’equivalent a uns dos euros diaris es consideren ben pagats. Els homes de l’Ijen guanyen tres vegades més del que cobrarien treballant en una fàbrica i quasi quadrupliquen els ingressos d’un pagès. Però paguen un preu alt per emportar-se uns calerons a casa. El contacte continuat amb les emanacions de gasos perjudica les mucoses, la gola i els ulls. I els pulmons. Saben que s’escurcen la vida i que s’arrisquen a patir de ben joves malalties cròniques. Però l’aura de la feina, la reputació que els dóna i els diners que guanyen fa que no es plantegin més enllà del dia a dia.
Malgrat els perjudicis que comporta l’extracció del sofre encara gosen fumar, com el que s’ha aturat i em demana tabac. Al moment de descarregar la perxa se li ha descordat la camisa i ha quedat al descobert un tros d’espatlla. Durant uns instants he vist la pell llagada, encetada per la fricció continuada de la barra de bambú. Abans de tornar a agafar la càrrega fa un darrer intent per mirar de treure’m alguna cosa. Ho prova oferint-me una peça cisellada. És un fragment de sofre que vol imitar un ocell.
Mentre continuo ascendint en direcció al cràter, penso que és sorprenent que entre els treballadors de l’Ijen no hi hagi dones. La dona javanesa fa feines tan pesades i en prou casos més dures que l’home. Exèrcits de dones treballen a la construcció i no precisament alçant parets, sinó fent de manobres. Infinitat de dones es rompen l’esquena a les pedreres i al camp, de sol a sol i cada dia. En canvi, cap dona no extreu sofre a l’Ijen. L’absència de femelles treballant al volcà es deu a una qüestió cultural, no perquè no tinguin capacitat ni prou força per afrontar el rigor de la feina.
Arribo al cim acompanyat de la pluja. Estic amarat i no porto equip per protegir-me. El pitjor de tot és una manca absoluta de visibilitat. Però el vent és un bon aliat. En aquestes altures nues les ventades són fortes. Bufen ratxes d’aire que esborren en un no res la boira i en un altre instant la retornen. Per això albiro el paisatge a intermitències. Quan les ventades s’emporten els núvols, em veig caminant per una terra devastada. L’Ijen és un estratovolcà. Quan explosiona pot expulsar indistintament masses de lava i material piroclàstic. La darrera gran erupció va produir-se el 28 de juny de 1999. De llavors ençà l’activitat volcànica de l’Ijen és menor. Alguna vegada, a l’interior del cràter s’han produït emissions superiors a les habituals, i algun tremolor sobtat. Però no de prou importància com per espantar els homes que hi treballen.
Malgrat el terra lliscós i l’aigua que cau no dubto en descendir l’abrupta paret que mena al fons del cràter. De risc no en falta, certament. Durant els segons que les ventades escombren els núvols puc contemplar el llac al fons de la caldera. És difícil destriar els gasos de les boires quan em trobo a prop dels homes que recullen el sofre. El sofre el destil·la un sistema de canonades ceràmiques encastat en masses sulfuroses, o l’ arrenquen dels colossals blocs a la vora del llac. Malgrat protegir-me amb una màscara no em puc alliberar dels tòxics. Respiro malament, sento els ulls irritats, els narius i la gola seca. I la pudor roent del sofre envaint-ho tot. Constatada la duresa del treball d’aquests valents decideixo retornar a la corona. Pujo grimpant el sender que esquiva els imponents rocams de lava. La pluja fina segueix acompanyant-me. M’aturo un moment. Apareix un home traginant el seu carregament mineral. Se m’encara. En un instant em planta a un pam del nas un ratolí Mickey de sofre. Somriure cortès, una broma i silenci. M’alço i prossegueixo camí avall. Remor de bambús. Ànimes penades d’infants atretes pel ninot de Disney?
[Una versió abreujada i traduïda al castellà d’aquest reportatge va publicar-se al nº 55 de la revista Altaïr, “Al este de Java” (pàgs. 60-67]
Jaume Mestres 