El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.
Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.
Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.
Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.
De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.
*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja,Tailàndia, Laos”. Editat per Columna
A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.
Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.
L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.
Fa 38 anys que vaig pujar al volcà Mayon (2463 m). Vaig viure l’experiència el 18 i 19 de maig de 1986. El Mayon és el volcà més imponent de Filipines i un dels més poderosos del planeta. Fou una ascensió dura que vaig poder culminar gràcies a l’ajut del guia i el portador. El Mayon és un volcà permanentment actiu. L’activitat al cràter no cessa mai. Les erupcions són freqüents i sovint letals. L’ascensió comença gairebé arran de platja, per tant el desnivell que s’ha de salvar és descomunal. A mesura que vas pujant la verticalitat de les parets s’accentua. De sobte, et trobes coves de pedra negra, obscures. Són forats interminables que potser baixen al centre de la terra. Sovint hi ha despreniments de roques. Els blocs de lava cada vegada són més insegurs i, ja gairebé al cim, la lava és com acartronada. En plena grimpada, quan més necessites agafar-te -aterrat per timbes i canals vertiginosos que cauen gairebé aplomats- la lava es desfà als dits de tan porosa com és. Els darrers centenars de metres són extremadament complicats. Però quan finalment claves els ulls a les roques ígnies del cràter, sempre escupint sofre i espessors de gasos tòxics barrejats amb fum, saps que has culminat una ascensió que no podràs oblidar mai. Pujant vam fer nit en una balma, sobre un llit de pedrots negres i envoltats de nephentes, les curioses plantes insectívores en forma de gerra. El Mayon va donar-me dos dies viscuts amb intensitat. Arrapat a la pell viva de la terra. Una terra que crema, que respira i n’ensumes l’alè. Una terra que veus créixer.
Jaume Mestres, el portador i el guia, Ento Arnaldo, acabada de muntar la tenda en una balma de lava, aproximadament a uns 500 metres del cim. Passarem la nit a la tenda. De matinada, encara amb la fosca, emprendrem l’atac al cràter. 18 i 19 de maig de 1986. Volcà Mayon. Filipines
Va ser una nit tan freda que vaig haver de passar-la enterrat a la sorra. En efecte, no va haver-hi altra sortida que colgar-me d’arena per protegir-me de l’aire glaçat. Això va ser al Desert Blanc, a prop de l’oasi de Farafra, a Egipte. La compensació a les penúries de la nit va arribar amb l’albada. Així que vaig emergir del clot el cel començava a pintar colors. Colors que es projectaven al terra, també s’apoderaven de l’aire i de les formes surreals de figures erosionades pels elements durant centúries. Muntat dalt d’un camell vaig traspassar la dimensió coneguda per submergir-me al món oníric d’un altre planeta.
El Gunung Agung és el volcà actiu més poderós de Bali. Al segle XIV, durant el domini de la dinastia Majapahit, creients hinduistes van esculpir un temple en una de les esquerdes que s’originen al cràter i baixen fins l’espessor dels boscos de la falda. Al fons d’una gorja profunda, escanyada per murs de roques negres, van cisellar-hi imatges i relleus. Són llibres de pedra carregats de simbologia mística. Però el coneixement encastat al basalt encara no s’ha manifestat. Entenc que els balinesos que han sentit parlar del lloc es neguin a visitar-lo. Temen rebre embats de forces no identificades que podrien danyar els seus esperits per sempre. Les efígies, les màscares i els baixos relleus que probablement fan d’enllaç amb l’inframón imposen fins i tot als sense fe. Sens dubte el temple amagat és un gresol de poder sobrenatural, un nucli d’energia espiritual assimilable solament per ànimes iniciades en la màgia i el coneixement obscur. Només els ulls capaços de fendir en el que no és tangible tenen la capacitat de desxifrar el missatge encriptat que serven els déus i monstres de naturalesa ígnia.
Una pàtina de molsa revesteix els baixos relleus emmarcats als panells rectangulars esculpits al costat ombrívol del congost. Des de la perspectiva dels meus ulls, gens avesats a l’ocultisme, escenifiquen seqüències del món inferior, un univers tenebrós governat per criatures híbrides. Pel lloc recòndit on es troba el santuari ja en l’època d’activitat havia de ser desconegut. Avui ho continua essent. Per accedir-hi he hagut de baixar al fons de la timba per un pendent alzinat, encatifat de falgueres. Portava la Nikon, el trípode, la vídeocàmera i una altra càmera més petita. Descendir sol per un sender lliscós amb tants embalums a sobre és arriscat. Podia estimbar-me amb facilitat. Me l’he jugada. La il·lusió de ser finalment al lloc pel qual em delia m’ha dominat i m’ha fet perdre la por. A la llera del congost flueix un rierol. M’he descalçat i he clavat els peus del trípode al fons. D’una murada de roca ragen dolls d’aigua clara que es vessen al torrent. Part de l’aigua s’esmuny per unes boques obertes a la base oriental del basalt. Ignoro on desemboquen. He passat unes quantes hores al cor de la gorja. Agombolat per piuladisses d’aus i els grinyols dels bambús. Estranys insectes multicolors saltaven per damunt còdols humits. Es filtra poca llum per la bòveda espessa de verdissa i els manyocs de lianes que cobreixen el temple. Pels balinesos aquest és un cau temut. Angker, en diuen. Per a mi ha estat una descoberta llargament cobejada. No cal dir que he sortit del cau enfangat i empapat d’aigua i suor. Però indemne, amb les càmeres senceres i l’ànima més rica.
Al domicili particular del balinès I Ketut Winten, cap de família, se celebra un funeral. A la casa hi ha festa per solemnitzar el traspàs de l’ànima del finat. Demà incineraran el cos després d’introduïr-lo a la panxa d’un toro de fusta. L’esperit del toro Nandi, cavalcadura del déu Xiva, transportarà l’ànima al cel. Cap mostra de dol entre els presents, familiars, veïns i amics. Almenys cap expressió dolorosa com sol ocórrer entre nosaltres. Ni plors ni cares tristes. Al contrari, tot són somriures. A l’entorn del cadafalc on reposen les despulles es respira serenor. El sacerdot que oficia la litúrgia seu amb les cames plegades al cim d’una torre de bambú alçada al mig del pati de la casa. Encarat al taüt, invisible per la gran quantitat d’ofrenes i teles -blanques, daurades i grogues- que el cobreixen. En un bale o pavelló obert del fons, un home vestit amb roba blanca manipula titelles de pell de búfal. Abans de començar la representació es recull i prega, crema encens i aspergeix aigua beneïta i pètals per damunt la caixa de fusta on reposen apilats. Els titelles són plans i acolorits. Representen personatges d’històries èpiques recollides als llibres sagrats de l’hinduisme. Amb una mena de tac de fusta inserit entre els dits d’un peu va donant cops intermitents a la caixa on jeuen els titelles. És una manera de desvetllar les seves ànimes. La representació que seguirà no és per a l’entreteniment dels mortals presents sinó pel gaudi de l’ànima del difunt, mentre espera el seu trasllat al cel. Al pati apareixen dos homes guarnits amb vestits multicolors. Porten un kris embeinat a l’esquena i màscara a la cara. Al so de l’orquestra de gamelan es mouen i ballen. De vegades dialoguen entre ells. Es diuen coses que fan riure una audiència complaguda. Seiem a terra, o en cadires, a l’entorn dels ballarins amb màscara de fusta. Tampoc actuen per a nosaltres, aquests homes, sinó per l’esperit del mort. Mentre s’esdevenen aquests actes una colla de dones s’esmerça a servir pastes i cafè als invitats. Quan la vetlla es dóna per acabada es remata la trobada amb un gran àpat, al qual tothom hi és convidat.
A la primera fotografia veiem una representació de titelles (wayang gedog) per entretenir l’ànima del mort abans no migri. Les imatges següents mostren assistents a la cerimònia, al moment de distreure’s amb l’actuació dels balls amb màscara o topeng (fotografia horitzontal). A les dues darreres imatges veiem el toro que s’incinerarà amb el cadàver a dins. El toro, damunt una base de fusta sostinguda per un entremat de troncs de bambú, és al portal de la casa.
Visitar el palau d’Ubud per dins no sempre és a l’abast. Solament s’hi pot accedir en comptades i excepcionals ocasions. Aquest passat mes de juliol, amb motiu dels fastos que van seguir el decés d’un dels membres de la família reial, les portes de palau van obrir-se a convidats i personalitats els dies previs a la incineració o pelebon. El cos del difunt era en una de les sales obertes custodiat per la serpent sagrada Naga Banda. Els convidats ens podíem passejar a discreció per la residència palatina mentre anaven desenvolupant-se cerimònies i pregàries. Entre xarrups de te, tast de pastissets i en l’interval de pantagruèlics àpats vaig dedicar-me a fotografiar pavellons i dependències. Sense presses, a glopades petites, intercalant l’exercici de la fotografia amb l’audició d’orquestres de gamelan, la contemplació del teatre d’ombres i un escollit repertori de danses tradicionals ofertes pel gaudi de l’audiència i l’ànima del finat.
Consumada la incineració a la pira hi queda solament cendra, el cap del toro i fusta a mig cremar. Les restes del difunt les han destriat d’entre les romanalles i les han dipositat en unes urnes que col·loquen en un petit altar fet amb teles vegetals trenades i canyes tendres de bambú. Benediccions i precs de sacerdots, dringar de campanetes, cants en kawi de les dones i música estrident de gamelan. El recolliment és absolut. Sóc testimoni d’aquest cerimonial íntim. Sense multituds, solament amb la presència dels Cokorda* -la família reial d’Ubud-, amics propers i els oficiants. Acabats els rituals, passades les 10 de la nit, els Cokorda abandonen el lloc a bord d’un seguici d’elegants vehicles negres. S’emporten les cendres del difunt per escampar-les al mar, concretament a la platja de Sanur.
Quan l’escenari resta solitari començo a fer les fotografies que acompanyen aquest text. Em moc en un àmbit realment fantasmagòric. Molt poca llum, xerric d’insectes i l’udol d’algun mussol. Raudes ratpenats silents, més d’un aleteig arran d’orella. Un foc sobre els clots del cementiri, a prop de la pira funerària, escampa fum i sentors agres. Hi cremen trossos de fustes, canyes, umbrel·les i decoracions daurades. Dels espectecs dels bambús cremant-se en dic rots de fantasmes. Una colla de gossos s’acosta a la foguera al moment que començo a escalar la inclinadíssima plataforma que ha servit per baixar el cadàver de la torre mortuòria fins la pira. És una estructura feta enterament de bambú que s’alça 30 metres del sòl. Del cim estant observo un àmbit desolat, com si hagués estat arranat en el frenesí d’una batalla. Els gossos, encarats al foc, borden excitats. Els balinesos saben que els animals desafien les criatures que dansen entre flames. Són ànimes penades ancorades als cossos enterrats.
La pira funerària conserva el baldaquí de canyes, encara erecte, aparentment incòlume. Filagarses de roba a mig cremar pengen del sostre. Són les banderes esquinçades d’una derrota o la constatació que l’esperit del mort ja ha arribat al cel, a cavall del toro? Fa escasses hores milers de persones atapeïen l’entorn de la fogata. El foc, la voràgine de flames, ha estat l’apogeu, el moment àlgid del miracle. Mortes les flames que devoraven carn i ossos l’interès s’ha consumat, si més no per a la immensa majoria. Amb el difunt al cel tothom a casa. Menys els més propers. Quan ja és de nit, els parents acomiaden una part de l’alè familiar donant tres voltes a l’entorn de la pira funerària. Serven l’esperança de recuperar-lo quan es produeixi el naixement d’una criatura amb l’ànima i la mateixa sang de l’avi estimat que acaba de migrar.
Jaume Mestres 