Alumnes del Wat Pa Pao

24 Desembre 2008

Alumnes al portal d’una aula de la petita escola que hi ha al Wat Pa Pao, a Chiang Mai. A la crònica Contra una mena de budisme esmento aquestes criatures, amenaçades pel dengue. És per la incúria dels monjos o del mateix budisme, que els mosquits transmissors de la malaltia campen lliures per aquests àmbits? Crec que podríem demanar als Reis que portin als nens una nina nova. La nina seria una escola en condicions on a part d’aprendre, no fos possible emmalaltir per la picada d’un insecte.


Dengue Country

23 Desembre 2008

Aquests darrers mesos el nord de Tailàndia registra un augment insòlit de casos de dengue. És el brot més important en deu anys, segons confirmen les autoritats sanitàries. Com que els efectes que provoca el virus del dengue en les persones infectades no és per prendre-s’ho en broma -és una malaltia que requereix hospitalització-, em sembla oportú fer l’advertiment. I més quan una part dels afectats són turistes o viatgers de pas per Tailàndia. Ni que representin un percentatge petit, però n’hi ha. Ja se sap que quan viatgem tendim a minimitzar el què no ens convé. Cal estar atents. No permetem que un viatge de plaer es converteixi en un malson.
El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada dels mosquits aedes aegypti i, més rarament, per l’aedes albopictus. Ambdós són insectes d’hàbits diürns, però això no vol dir que a la nit no siguin actius. Hi ha dos tipus de dengue, el clàssic i l’hemorràgic. El segon és altament greu. És més habitual contraure el clàssic, però també es donen casos de dengue hemorràgic.
No cal obsessionar-se per la possibilitat d’infectar-se, però si que és necessari prendre precaucions. És recomanable tapar-se espatlles, braços i cames. Les persones amb poc cabell millor que es cobreixin el cap amb un barret o una gorra. Un repel·lent contra els mosquits, amb preferència que contingui DEET, és una defensa adequada. Una bona idea també és cremar espirals antimosquits a l’habitació on dormim -fan pudor, és cert-, o si ho preferim podem ruixar-la amb esprai insecticida al moment de sortir-ne. Dormir sota una mosquitera tampoc no fa cap mal. A més dels mosquits també ens protegirà d’altres insectes.
Existeix risc elevat de contraure el dengue a la ciutat de Chiang Mai, tant al centre com als entorns; a Fang, Chiang Dao, Mae Rim, Doi Saket i a la resta de la província. De dengue n’hi ha a Bangkok i en altres poblacions de Tailàndia. En zones rurals hi ha mosquits transmissors, però també a les ciutats. És un insecte adaptat perfectament al medi urbà. Podríem qualificar-lo de domèstic: viu entre la gent, en barris i cases.
A mesura que passin els dies, les infeccions de dengue davallaran. Com més lluny quedi la temporada de pluges la població de mosquits s’anirà reduint. Al nord de Tailàndia, el període de pluges comença sobre el mes de juliol i acaba entre finals d’octubre i les primeres setmanes de novembre. Durant l’estació humida i els dos mesos subsegüents tenim més possibilitats d’infectar-nos. Podríem dir que el període humit és la temporada alta dels mosquits. Durant la resta de l’any s’ha de mantenir l’alerta. Ni que n’hi hagi sensiblement menys, el mosquit vector segueix actiu.
El dengue no és una malaltia exclusiva de Tailàndia, es pot contraure en gairebé la totalitat dels països dels tròpics, incloent el nord-est d’Austràlia.
Un cop tenim informació del problema el què cal és prendre les mesures adequades i disfrutar del viatge. No ens hem d’oblidar del dengue, però tampoc obsedir-nos-hi.

*Si us interessa informació sobre el dengue podeu consultar: http://www.monografias.com/trabajos29/dengue/dengue.shtml i http://es.wikipedia.org/wiki/Dengue


Contra una mena de budisme

14 Desembre 2008

Com una estàtua de marbre. Impassible. Ni acluca els ulls. No fa res per esquivar la voràgine de mosquits voleiant al seu entorn. L’actitud del monjo és immutable. Serena. Cap expressió a la cara. Talment absent. En canvi, jo no paro de bellugar-me. Em moc d’una banda a l’altra. M’espolso els mosquits de sobre. Són violents, agressius, amb ganes de picar. Estan agitats. Irritats perquè quatre homes amb potents màquines plenes d’insecticida fumiguen el seu territori. La boira blanca, verinosa, els elimina. Però no mata els que entren en bandades a l’aula. Hem hagut d’aturar la classe. Primer, pel soroll ensordidor de les màquines. Després, per la invasió de la plaga.
Molts dels mosquits són portadors del virus del dengue. El monjo i jo ho sabem. Encarem el mateix risc, però actuem de maneres desiguals. El monjo adopta una actitud passiva: accepta el fet sense rebatre’l. En canvi, jo m’enfronto al perill revoltant-me. Els dos representem dos mons, som fills de diferents cultures. De vegades oposades, com s’evidencia ara.
Heus aquí un aspecte inquietant d’alguna branca del budisme: el fat de les persones està escrit. El què ha de passar és ineludible. Per a què enfrontar-se, doncs, a l’atac dels mosquits si el què ha de succeir ocorrerà igualment? Una altra particularitat del pensament búdic, aparentment més comprensible i acceptable per a la nostra mentalitat és el respecte que professa per la vida.
En efecte, molts budistes han de preservar tota forma d’existència. No poden eliminar res que sigui viu. Ni els mosquits, encara que siguin portadors de pesta. Al Wat Pa Pao, on es produeixen els fets que relaciono, un monjo rere l’altre deu anar contraient la malaltia de les febres. Tant els bonzes com els setze novicis residents al temple. Nois d’entre set i dinou anys. Joves innocents que pots comptar com cauen. I, encara més, al monestir hi ha una petita escola. Concretament, dues aules. La de pàrvuls acull infants de pocs mesos fins a tres anys. A l’altra aula hi estudien nens i nenes d’entre quatre i nou anys. Probablement, les criatures de l’escola que han estat colpides pel dengue són una bona colla. Els monjos, què hi diuen? A part d’oficiar cerimònies, meditar i pregar no consten més accions.
Si un dels deures del budisme és respectar i preservar la vida, per què, doncs, no es preocupen per la vida i el benestar de la comunitat? Quan un monjo cau malalt afectat per un bacteri, bé que deu prendre antibiòtics, si cal. Mata el bacteri que el perjudica. I ben fet que fa. Potser no és vida, un bacteri? I no són vida els paràsits als budells que eliminarà amb herbes o pastilles? Bé que mata, doncs, quan li convé. Llavors, per quins motius no es protegeix de l’epidèmia dels mosquits? Per què la comunitat de monjos permet que el monestir n’estigui infestat? Ocupar-se’n seria fàcil. Buidar l’aigua embassada i anar cremant espirals insecticides a les aules i a les dependències tancades seria un gran avenç. També posar mosquiteres a les finestres. Tenir cura, vaja. Però no hi ha res a fer. Les espirals insecticides deuen estar rotundament prohibides. Maten. Ja se sap que la fe no permet als bonzes liquidar insectes. Buidar recipients i tolls deu ser també un atemptat a l’existència: s’eliminen ous i larves. Els deixebles de Buda han d’emparar la vida, incloent la dels mosquits que els fan emmalaltir.
Els mosquits que viuen en aquest temple deuen fer tiberis de Festa Major, dia sí i dia també. Monjos, novicis, alumnes i algun visitant incaut els abasteixen. Poden atipar-se de tanta sang com els vingui de gust. La comunitat religiosa no es protegeix ni fa res per desfer-se’n. Caldrà creure que un temple budista és un lloc insalubre, almenys els d’aquests verals. Millor evitar-los, doncs. Fugir-ne. Aquests mosquits actuen com armes de destrucció massiva. Armes que existeixen, tangibles. I els monjos, oferint-los la jugular. Apa, xucleu i alimenteu-vos amb la nostra sang. Preneu-ne tanta com vulgueu. Els mosquits van fent la seva feina protegits per una idea. Per la sana idea de la vida, ni que siguin el corc que la desgasta.


Diari de viatge 01 / Seqüela

27 Novembre 2008

Cinc dies després de sortir de l’hospital hi torno per sotmetre’m a una visita i per fer-me una analítica. Explico al metge que m’ha tractat el dengue que em sento baldat, gairebé exhaust. Respon que la fatiga és una de les seqüeles que deixa el virus. Els resultats de l’analítica són gairebé òptims. Els leucòcits augmenten i els glòbuls vermells a hores d’ara estan per damunt de la normalitat. Ja puc conduir la motocicleta i caminar tant com vulgui. Avui no, ja és massa tard, però demà al matí em prometo fer una caminada molt bonica. El metge m’anima, diu que endavant, que faré molt bé de pujar al cim. Però que no em deixi el mòbil a casa, per si de cas. Surto de l’hospital content, ni que em senti cansat.
L’endemà al matí agafo la moto. Em dirigeixo a Doi Suthep. Sempre m’ha agradat conduir per aquesta carretera els mesos humits i els d’hivern. Per res no m’agrada circular-hi durant la temporada seca i xafogosa. Els boscos fan pena, eixerreïts i erms. Sembla que estiguin a punt d’encendre’s. Amb una de tantes glopades calentes d’aire, ajudada per la punta d’una cigarreta, ben segur que n’hi hauria prou per provocar un avern. Ara, en canvi, la botànica és llustrosa, humida. Molts arbres arran de carretera estan completament florits. Flors grogues enramades pendulant del brancatge. Flairo perfectament el perfum que alliberen. És un plaer la conducció. Bona carretera, moltes giragonses, poc trànsit. Aire net i perfumat, sol i fresca. L’adrenalina puja, em sento un genet cavalcant un cavall de ferro. Ascendeixo de pressa, a tota velocitat. Prenc les corbes tancades, amb la màquina vincladíssima. Quina plaer més gran. Quina joia la vida.
A Doi Suthep no m’hi aturo. Segueixo carretera amunt. Arriba el moment que la pista s’estreny, es fa petita. I més inclinada. Les pluges de la temporada l’han feta malbé. Hi ha bonys i clots. Però és una meravella. Travessa el bosc. Circulo per sota una altíssima cúpula de branques. Arribo al punt que una tanca amb cadenat m’atura. Deixo la moto davant la barrera. Passo per sota i continuo l’ascensió a peu. A la pista ha desaparegut tot rastre d’asfalt. El terra és una estesa de fulles. Cruixen al moment de trepitjar-les. Aquests són la totalitat dels sons que percebo. I un fil d’aire. Un aire primet que provoca cadències de tremolors a les lanceolades d’alguns arbustos baixos. De les branques dels arbres pengen fines arrels aèries: òrgans tendres, agulles de saba creixent cap a terra a velocitat gairebé visible. Troncs i soques són plagats d’epífites. És temps per pensar. La mateixa malura que encara covo deu ser la responsable de portar-me al cap accions de males persones. Covards innobles que aprofiten la meva absència per escampar metzina. Empesten amb paraules. Respiro a fons. Una alenada d’aire pur s’emporta les ànimes corcades. Arribo al capdamunt del cim. Estic encimballat al Doi Pui, a 1685 metres d’altura. Cal dir que no es gaudeix de cap mena de panorama. L’espessor boscosa és tan densa, que el suposat espectacle visual és tancat per una cortina de vegetació impenetrable. Descendeixo uns metres, fins el pla on hi ha el porxo que temps enrere acollia excursionistes. Avui és una semiestructura desencaixada de taulons derrotats pels tèrmits. Empostats envaïts de plantes enfiladisses. La sorpresa són els dos bonzes que hi trobo. L’un jeu estirat sobre les restes d’un banc. L’altre, el veig d’esquena. A primer cop d’ull sembla que potser medita. La postura ho fa creure. Res, parla amb algú a través d’un telèfon mòbil llampant. Tecnologia d’ultimíssima generació a les nues mans d’un fidel del Buda.


Dengue!

21 Novembre 2008

Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.

*  *  *

Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.


Papallones de la nit

5 Mai 2008

Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.


%d bloggers like this: