Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de 3, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.
Etiqueta: Chiang Mai
El meu veí polonès
Relacionar-nos amb gent del país o forasters és una de les riqueses del viatge. Probablement la més gran. Però així com no tota la fruita és saborosa en la mateixa mesura, humanament també hi ha una gran diversitat de qualitats.
En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L’home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.
El sexe de l’àngel
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients. L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
El sexe dels àngels
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu lloc destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos és un fet evident i palpable. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on habitualment s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Llengües de Tailàndia
Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?
Cap d’Any a Siam
Fa hores que la plaça Tapè bull d’enrenou. A l’escenari alçat per celebrar el cap d’any sona a tot volum la música rockera d’un grup local. Malgrat el rebombori i els megavolts de llum gairebé diürna que il·lumina la plaça, no és fins el moment que es disparen els primers petards que no es produeix la sorpresa. De la totalitat dels arbres emergeixen projectils alats. Podrien ser fulles voladores o sagetes rabents, però són ocells. La fúria esperitada de les aus abandonant a l’uníson el recer nocturn contrasta amb el to pausat amb què remunten l’aire corrues de globus de paper.
Ambdues vores del canal oriental que enriveta la ciutat vella són plenes de gent. La majoria són ciutadans de Chiang Mai, però també hi ha un bon nombre de turistes del país i estrangers. Compleixen amb la tradició de fer volar globus. El 31 de desembre és un dia bo per conjurar pecats i foragitar la mala sort. De fet, és la nit ideal per a lliurar-se’n; la nit que va de bracet amb l’any que es mor.
Sense ocells dormint als arbres la festa continua. Som milers les persones que ens amunteguem davant l’escenari arran del portal que dóna nom a la plaça. Si no puc esquivar la gentada no podré veure còmodament la festa. En un cop d’inspiració se m’acut dirigir-me al teatret per la banda del darrera, com si fos un dels artistes que ha de sortir a l’escenari. Em surt bé. No sé com, però la qüestió és que supero sense dificultat els controls i el cordó de policies. També esquivo els guardaespatlles que protegeixen les autoritats, concentrades en un espai acordonat. En un moment, em trobo assegut molt a prop dels manaires. Ocupo una de les cadires folrades amb tela blanca. Al davant de tot. A tres metres seu l’alcaldessa de la ciutat, envoltada de la quota de llepaires que pertoca. També hi ha oficials vestits amb uniforme d’impol·luta blancor, consellers municipals i familiars. Ningú no em diu res. No solament em toleren, sinó que fins i tot em dediquen mirades complagudes i somriures. Emmarca la tarima escènica la muralla de maons de la ciutat vella i el cel serè. Negríssim. Una lluna grossa, de color merenga, s’ajoca per la banda de ponent. De pressa, com si tingués ànsia per aconseguir el seu company, el sol, que ara mateix descansa darrere els cimals de Doi Suthep.
Els presentadors anuncien la recreació d’un fet històric. Ni més ni menys que la fundació de la terra Lan Na, amb Chiang Mai de capital. El xou arrenca amb música èpica, grandiloqüent. Una veu gravíssima, de dicció perfecta, comença a narrar emfàticament els fets que suposadament s’esdevingueren unes quantes centúries enrere. Els prolegòmens tan ampul·losos, estil son et lumière del temple de Karnak, a Egipte, fan pensar que en qüestió de segons apareixerà un exèrcit d’elefants engalanats, escortats per braus soldats armats amb llances, arcs i fletxes desfilant de camí a un combat. Però resulta que en lloc de paquiderms sorgeixen uns cossos bellíssims amb ben poca història al damunt, guarnits amb llampants atuells i escassa roba. Una bogeria d’efectes rutilants, bafarades de fum i canonades lumíniques, entre altres sofisticades barators, serveixen per a emmarcar i destacar encara més la perfecció dels nois i noies que evolucionen estufats, conscients que provoquen admiració. És l’estil tai, sempre més preocupat pel què és postís que no per la substància. En aquest cas, l’al·legoria històrica és un pretext, l’excusa idònia per a una espatarrant exhibició de cossos. Una bigarrada samfaina endolcida i falsa que a cada cop d’efecte -i n’hi ha molts- el públic aplaudeix entusiasmat.
Ara canten i ballen tres enèrgiques artistes vingudes de Bangkok. Encenen passions. La gent s’aboca a oferir-los garlandes. La temperatura arriba a un grau superlatiu: música rítmica a tota marxa i carn fresca evolucionant amb estudiada provocació per a fer-la més llaminera. El plat fort de la nit, però, és Bie The Star, en aquests moments el cantant més aclamat de Tailàndia. Bie és fill de Chiang Mai. Es produeix una explosió emocional unànime al moment que Bie irromp a escena. Xiscles, crits, ovacions. Plors histèrics de moltes adolescents que voldrien acostar-s’hi. Bie demostra a bastament que és el rei. És un ídol. Fa una actuació impecable. És un bon cantant i un grandíssim ballarí. Té carisma. Trencacors nat. Bie ha nascut per ser una gran estrella.
Pocs minuts abans de mitjanit les autoritats en pes pugen a l’escenari. L’alcaldessa enceta un parlament. Arenga la gent amb abrandades paraules de caire patriòtic. Hi té la mà trencada. A les dotze en punt no sonen campanades, però esclata un castell de focs que il·lumina la ciutat. Dels quatre punts cardinals emergeixen en diagonal múltiples i poderosos coets llençats des d’uns canons. Esclaten produint un joc multicromàtic de centelles com mai abans no havia vist. Un luxe pirotècnic de somni que embadaleix tothom. Fascinació general per les enlluernadores guixades superposant-se en la pissarra opaca de la nit. Les rabents traces de colors s’entrecreuen amb la parsimònia processional dels globus, potser alentits pel llast de tants pecats.
Acabats els focs, les dues pantalles gegants instal·lades a la plaça emeten un vídeo del flamant primer ministre Abhisit. El president del país adreça als ciutadans de Chiang Mai unes paraules plenes de bons desitjos. Els felicita l’any que s’enceta. Una felicitació de conveniència, és clar. Al moment que Abhisit inicia el parlament, les autoritats locals s’alcen dels seients i es posen d’esquena a les pantalles. A l’enemic, ni les engrunes d’una atenció fictícia. Amb la mateixa indiferència que les autoritats, el públic també s’hi posa de cul i comença a desfilar. En lloc d’esbroncar, menystenen qui veuen com un usurpador. Abhisit és de la banda dels grocs, eterns rivals dels vermells, el color polític dominant a la ciutat i a la província de Chiang Mai.
La plaça Tapè es va buidant a mesura que el primer ministre desgrana el lacònic parlament. Si continua gaire estona amb la sonsònia, segur que els ocells no trigaran a tornar al recer abandonat dels arbres per a ajocar-s’hi de nou.
Alumnes del Wat Pa Pao
Alumnes al portal d’una aula de la petita escola que hi ha al Wat Pa Pao, a Chiang Mai. A la crònica Contra una mena de budisme esmento aquestes criatures, amenaçades pel dengue. És per la incúria dels monjos o del mateix budisme, que els mosquits transmissors de la malaltia campen lliures per aquests àmbits? Crec que podríem demanar als Reis que portin als nens una nina nova. La nina seria una escola en condicions on a part d’aprendre, no fos possible emmalaltir per la picada d’un insecte.
Dengue Country
Aquests darrers mesos el nord de Tailàndia registra un augment insòlit de casos de dengue. És el brot més important en deu anys, segons confirmen les autoritats sanitàries. Com que els efectes que provoca el virus del dengue en les persones infectades no és per prendre-s’ho en broma -és una malaltia que requereix hospitalització-, em sembla oportú fer l’advertiment. I més quan una part dels afectats són turistes o viatgers de pas per Tailàndia. Ni que representin un percentatge petit, però n’hi ha. Ja se sap que quan viatgem tendim a minimitzar el què no ens convé. Cal estar atents. No permetem que un viatge de plaer es converteixi en un malson.
El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada dels mosquits aedes aegypti i, més rarament, per l’aedes albopictus. Ambdós són insectes d’hàbits diürns, però això no vol dir que a la nit no siguin actius. Hi ha dos tipus de dengue, el clàssic i l’hemorràgic. El segon és altament greu. És més habitual contraure el clàssic, però també es donen casos de dengue hemorràgic.
No cal obsessionar-se per la possibilitat d’infectar-se, però si que és necessari prendre precaucions. És recomanable tapar-se espatlles, braços i cames. Les persones amb poc cabell millor que es cobreixin el cap amb un barret o una gorra. Un repel·lent contra els mosquits, amb preferència que contingui DEET, és una defensa adequada. Una bona idea també és cremar espirals antimosquits a l’habitació on dormim -fan pudor, és cert-, o si ho preferim podem ruixar-la amb esprai insecticida al moment de sortir-ne. Dormir sota una mosquitera tampoc no fa cap mal. A més dels mosquits també ens protegirà d’altres insectes.
Existeix risc elevat de contraure el dengue a la ciutat de Chiang Mai, tant al centre com als entorns; a Fang, Chiang Dao, Mae Rim, Doi Saket i a la resta de la província. De dengue n’hi ha a Bangkok i en altres poblacions de Tailàndia. En zones rurals hi ha mosquits transmissors, però també a les ciutats. És un insecte adaptat perfectament al medi urbà. Podríem qualificar-lo de domèstic: viu entre la gent, en barris i cases.
A mesura que passin els dies, les infeccions de dengue davallaran. Com més lluny quedi la temporada de pluges la població de mosquits s’anirà reduint. Al nord de Tailàndia, el període de pluges comença sobre el mes de juliol i acaba entre finals d’octubre i les primeres setmanes de novembre. Durant l’estació humida i els dos mesos subsegüents tenim més possibilitats d’infectar-nos. Podríem dir que el període humit és la temporada alta dels mosquits. Durant la resta de l’any s’ha de mantenir l’alerta. Ni que n’hi hagi sensiblement menys, el mosquit vector segueix actiu.
El dengue no és una malaltia exclusiva de Tailàndia, es pot contraure en gairebé la totalitat dels països dels tròpics, incloent el nord-est d’Austràlia.
Un cop tenim informació del problema el què cal és prendre les mesures adequades i disfrutar del viatge. No ens hem d’oblidar del dengue, però tampoc obsedir-nos-hi.
*Si us interessa informació sobre el dengue podeu consultar: http://www.monografias.com/trabajos29/dengue/dengue.shtml i http://es.wikipedia.org/wiki/Dengue
Contra una mena de budisme
Com una estàtua de marbre. Impassible. Ni acluca els ulls. No fa res per esquivar la voràgine de mosquits voleiant al seu entorn. L’actitud del monjo és immutable. Serena. Cap expressió a la cara. Talment absent. En canvi, jo no paro de bellugar-me. Em moc d’una banda a l’altra. M’espolso els mosquits de sobre. Són violents, agressius, amb ganes de picar. Estan agitats. Irritats perquè quatre homes amb potents màquines plenes d’insecticida fumiguen el seu territori. La boira blanca, verinosa, els elimina. Però no mata els que entren en bandades a l’aula. Hem hagut d’aturar la classe. Primer, pel soroll ensordidor de les màquines. Després, per la invasió de la plaga.
Molts dels mosquits són portadors del virus del dengue. El monjo i jo ho sabem. Encarem el mateix risc, però actuem de maneres desiguals. El monjo adopta una actitud passiva: accepta el fet sense rebatre’l. En canvi, jo m’enfronto al perill revoltant-me. Els dos representem dos mons, som fills de diferents cultures. De vegades oposades, com s’evidencia ara.
Heus aquí un aspecte inquietant d’alguna branca del budisme: el fat de les persones està escrit. El què ha de passar és ineludible. Per a què enfrontar-se, doncs, a l’atac dels mosquits si el què ha de succeir ocorrerà igualment? Una altra particularitat del pensament búdic, aparentment més comprensible i acceptable per a la nostra mentalitat és el respecte que professa per la vida.
En efecte, molts budistes han de preservar tota forma d’existència. No poden eliminar res que sigui viu. Ni els mosquits, encara que siguin portadors de pesta. Al Wat Pa Pao, on es produeixen els fets que relaciono, un monjo rere l’altre deu anar contraient la malaltia de les febres. Tant els bonzes com els setze novicis residents al temple. Nois d’entre set i dinou anys. Joves innocents que pots comptar com cauen. I, encara més, al monestir hi ha una petita escola. Concretament, dues aules. La de pàrvuls acull infants de pocs mesos fins a tres anys. A l’altra aula hi estudien nens i nenes d’entre quatre i nou anys. Probablement, les criatures de l’escola que han estat colpides pel dengue són una bona colla. Els monjos, què hi diuen? A part d’oficiar cerimònies, meditar i pregar no consten més accions.
Si un dels deures del budisme és respectar i preservar la vida, per què, doncs, no es preocupen per la vida i el benestar de la comunitat? Quan un monjo cau malalt afectat per un bacteri, bé que deu prendre antibiòtics, si cal. Mata el bacteri que el perjudica. I ben fet que fa. Potser no és vida, un bacteri? I no són vida els paràsits als budells que eliminarà amb herbes o pastilles? Bé que mata, doncs, quan li convé. Llavors, per quins motius no es protegeix de l’epidèmia dels mosquits? Per què la comunitat de monjos permet que el monestir n’estigui infestat? Ocupar-se’n seria fàcil. Buidar l’aigua embassada i anar cremant espirals insecticides a les aules i a les dependències tancades seria un gran avenç. També posar mosquiteres a les finestres. Tenir cura, vaja. Però no hi ha res a fer. Les espirals insecticides deuen estar rotundament prohibides. Maten. Ja se sap que la fe no permet als bonzes liquidar insectes. Buidar recipients i tolls deu ser també un atemptat a l’existència: s’eliminen ous i larves. Els deixebles de Buda han d’emparar la vida, incloent la dels mosquits que els fan emmalaltir.
Els mosquits que viuen en aquest temple deuen fer tiberis de Festa Major, dia sí i dia també. Monjos, novicis, alumnes i algun visitant incaut els abasteixen. Poden atipar-se de tanta sang com els vingui de gust. La comunitat religiosa no es protegeix ni fa res per desfer-se’n. Caldrà creure que un temple budista és un lloc insalubre, almenys els d’aquests verals. Millor evitar-los, doncs. Fugir-ne. Aquests mosquits actuen com armes de destrucció massiva. Armes que existeixen, tangibles. I els monjos, oferint-los la jugular. Apa, xucleu i alimenteu-vos amb la nostra sang. Preneu-ne tanta com vulgueu. Els mosquits van fent la seva feina protegits per una idea. Per la sana idea de la vida, ni que siguin el corc que la desgasta.
Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu
Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.
Jaume Mestres 