Entrevista

8 Juny 2012

Entrevista al web de viatges Mundo Nómada

Anuncis

Els ous de les iguanes

24 Abril 2011

Un taxi se m’enduu del centre. Fa camí a la Terminal, l’estació d’autobusos als afores orientals de Cartagena de Indias. Ja és de matinada, però encara no s’hi veu. Passem per una zona de lleure que és un festival de llumenetes de colors, màquines de joc, ruletes, futbolins, billars, tómboles, parades de tir, vallenatos a tort i a dret i cantines plenes. Enorme presència d’homes visiblement borratxos. En veig moltíssims asseguts, cap cots, davant taules curulles de llaunes de cervesa i ampolles buides de rom. El conductor minva la velocitat quan afrontem la multitud. De sobte, apareix el cos d’un home sense camisa estès a terra. Està de panxa enlaire, immòbil del tot. Té la boca oberta. Un reguerol de sang li surt d’una ferida al costat dret del tors. Comprenc que probablement és mort. Un munt de gent es llança sobre el taxi per intentar aturar-lo. El taxista accelera, s’esmuny entre la gentada que ens envolta. Les puntades de peu i els cops de puny que etziben al cotxe, quan s’adonen que la intenció del conductor és fugir, em ressonen al cap. Sóc dins la caixa d’un timbal. Fent moviments en ziga-zaga i acceleracions sobtades el vehicle aconsegueix dispersar la turba. Ens allunyem dels agressors. “No puedo llevarlo al hospital. Este hombre ya está muerto. Si lo llevo al hospital la policía me detiene”. No sé què dir.
A la plaça Bolívar, de Barranquilla, em topo amb un marrec carregat amb un cistell curosament tapat amb un manyoc de draps. Ven ous d’iguana. Els dissimula amb draps perquè la seva venda és il·legal. Tem que si l’autoritat el sorprèn li confisqui la mercaderia i, a més, el multi. Se m’acosta d’una manera cauta. Alça una mica la roba i estira un fil. Els ous estan lligats al cordillet, l’un darrere l’altre, com les granadures d’un rosari. Són esferes de textura gelatinosa, rosadetes, de la mida d’una avellana grossa. Perquè els ous conservin les preuades propietats afrodisíaques mai no s’han de recol·lectar dels nius, almenys això diu la saviesa popular. Al gener, que és època de posta, s’han de buscar i agafar les femelles fèrtils per fer-los una incisió al costat. A través de l’orifici n’extreuen la matriu i els ous. A més de deixar-les estèrils de per vida moltes d’aquestes bèsties moren, malgrat que algú m’assegura que en acabar l’operació les cusen. Sembla que la iguana és un animal destinat a patir, a Colòmbia. M’expliquen que a Los Llanos són comunes les batudes d’aquests animals. Els agafen a dotzenes dels arbres i se’ls enduen a casa. La festa consisteix a llençar les iguanes, de viu en viu, dins l’aigua bullent d’enormes peroles. El costum és menjar-les escaldades; no hi fa res deglutir-les quan encara es belluguen.


Pregàries, sexe i vallenatos

11 Abril 2011

En la meva memòria viatgera hi ha un calaix que diu “Colòmbia”. Cadascuna de les lletres que conformen la paraula té un color i una forma diferents. Els colors són vius i els caràcters divertits. Davant aquest calaix flaquejo tant que sovint un impuls m’anima a obrir-lo. Les aromes que desprèn m’emborratxen de records. En un instant, començo a voleiar a cavall de la memòria.
Ara mateix puc veure’m ubicat al parc del Centenario, a Cartagena de Indias. Sóc davant un negre que explica històries als que l’envoltem. Narracions obscenes amanides amb gesticulacions grolleres que fan pixar de riure. Al costat del comediant s’hi acaba de posar un predicador. És un xarlatà barbut vestit amb pantalons tres quarts. Calça unes sabates destrossades. Alça el megàfon, se’l posa a l’altura de la boca i amb to messiànic comença a ventar la seva prèdica. El discurs catastrofista atrau una munió de tafaners. Bastants eren oients del negre que explica els acudits picants. Els que fa un moment es divertien amb gestes pornogràfiques ara els veig agenollats, amb el braç dret enlaire i la mà estesa apuntant el cel, compungits i pietosos. Exhortats pel sermonaire desgranen una oració tremenda adreçada a les altures. Entre sanglots es proclamen pecadors, somiquejant demanen clemència al Salvador.
Les adolescents que passegen pel parc posen sensualitat a l’aire. Vesteixen roba cenyida per remarcar els seus cossos de banús lluent. Als nois els cau la baba. Les aborden sense manies. A un pam de l’orella els xiuxiuegen obscenitats. Elles fan com si sentissin ploure: segueixen passejant amb aparent i deliberada indiferència. En un extrem del parc uns homes toquen vallenatos, la lluminosa versió nacional de la salsa caribenya. L’acordió és el rei del vallenato, l’essència d’una música que és el llombrígol del país. Toca la guacharaca -un instrument metàl·lic de forma cilíndrica que per fer sonar es rasca amb una mena de cullera- un noiet negre que hauríeu de veure com balla i es contorsiona de tan content.

* * *

Un dels vallenatos colombians més populars:


%d bloggers like this: