Expedició a El Mirador. Guatemala

Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.

L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.

Dansa mística

Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.

Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia


Barques de foc al riu Mekong

Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.

Camins de l’aigua. Bangkok

El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.

‘Tajen’

El vídeo presenta una lluita de galls en un vilatge remot de Bali. La lluita es produeix en un ambient rude i primari que poc deu d’haver canviat en centúries. A l’illa de Bali la lluita de galls té un origen místic, d’aquí que se celebri abans d’iniciar-se una cerimònia i a redós dels temples. La sang vessada pels animals durant el combat a mort serveix per temperar el geni dels mals esperits que viuen a l’entorn, ja sigui sota terra, a les cruïlles dels camins o enfilats a la copa dels arbres. Els balinesos creuen que nodrint-los amb sang els mals esperits no els destorbaran. Una cerimònia amb la interferència de males ànimes podria generar calamitats al vilatge. Amb les baralles de galls els balinesos neutralitzen les forces amenaçadores que els assetgen. D’aquí que les lluites de pollastres a l’exterior dels temples se celebrin amb regularitat. I no solament per motius religiosos; el factor entreteniment té una enorme rellevància. També el joc. Aposten grans sumes de diners pels pollastres de combat. L’atzar i el joc són intrínsecs a la idiosincràsia balinesa. A l’inici del vídeo veiem homes jugant amb daus sobre un tapís il·lustrat estès a terra. Parem atenció als diners que corren per sobre les icones pintades.
Cal advertir que les seqüències on s’hi veuen les lluites de galls poden ferir algunes sensibilitats. Millor que s’abstinguin de mirar-les aquelles persones que els desagrada veure patir els animals. Certament, els galls han de passar-ho malament. De vegades penso si alguns pollastres no moren a conseqüència de la tensió o d’un atac de cor més que per les ferides infligides pels temibles esperons d’acer lligats al capdavall de la pota del contrari.

Enric Vila i Toni Babia-Privat

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Entrevista a Jaume Mestres

Al-Minya, una ciutat egípcia

Arquitectes italians van construir per als magnats del cotó unes cases delicioses a l’entorn de la plaça de l’estació, l’entrada capital d’Al-Minya. Les façanes d’aquests casals, que serven un regust colonial desaparegut gairebé arreu d’Egipte, adornen també ambdós costats del carrer Gumhorriya. Aquest carrer, que desemboca al Nil, havia estat el passeig elegant de la ciutat, el lloc on es concentraven els comerços selectes i els millors cafès. No cal dir que en el dia d’avui els moments de glòria de la primera meitat del segle XX s’han esvanit. Només queden algunes traces d’esplendor a les façanes estucades que dia a dia van descomponent-se sense que ningú hi posi remei. El vent del desert llima les figures gràcils que rematen cornises i decoren frontispicis. Dels poms de flors motllurats a les parets n’han caigut pètals i fulles quedant-ne al descobert només espines. De les airoses cabelleres onejants que coronen bells rostres femenins, molsuts i somrients, se’n desprenen flocs que es polvoritzen en xocar contra el carrer. Els jardins que s’obren davant els imponents casals han esdevingut ermots envaïts de males herbes. Les que havien estat magnífiques vil·les de tons pastel i línies elegants avui són cadàvers de pedra podrint-se a cel obert. L’aire europeïtzat d’Al-Minya el va esbandir el rais Nasser quan va arribar al poder. Les comunitats europees que havien fet florir la ciutat van emigrar, espantades pel socialisme radical que imposava el president de l’Egipte alliberat de potències forasteres. A la plaça Midan, a poc menys de mig camí entre l’estació del ferrocarril i el Nil, s’alça un bell exemple d’edifici colonial. És l’hotel Palace. Encara que tant per fora com per dins el corqui l’agonia, manté un alè del que va ser en dies d’esplendor. Del centre de la plaça estant, d’allà on hi havia la font que en aquests moments uns obrers tiren a terra a cops de maça, contemplo la façana de l’establiment desplegant-se d’un extrem a l’altre de carrer com si fos un retallable. Les que un dia van ser sòlides balconades de pedra tornejada estan a un pas de col·lapsar-se. Empenyo la gran porta forjada del portal i passo a dins. Em trobo en un cancell immens, lúgrube i fosc. Confrontat a una paret veig un moble victorià ple de miralls que devia ser un banc per reposar, però els seients esventrats l’han convertit en una andròmina, una mena de romanalla per llançar. L’estat de les parets, altíssimes, és lamentable, la pintura de sostre i murs es va escrostonant irremissiblement. A mà dreta, una doble escala de fusta puja al primer pis. A la paret frontal del replà un gran mural -un virolat cromo gegant- representa Nefertiti. Al costat de la reina egípcia, en un mirall esgrafiat, hi veig escrit: Cognac Bisquit, F. Lucchese. Agenti Generali per l’Italia e l’Oriente. Via Convertite, 21. Roma. Tot plegat té un pretès aire modernista combinat amb la més xarona cultura del pastitx. Al primer pis hi ha la recepció. El taulell reposa sobre un sòl de fusta folrat d’un linòleum horrorós, gens a to amb el hall moblat amb paravents, butacots eduardians arnats i tauletes baixes amb els seus corresponents cendrers. Una catifa verda, empastifada de llànties, divideix el saló per la meitat; el hall, envoltat d’insulsos papirs pintats a les parets, està buit, sense un sol hoste en cap dels reservats. Dubto que hi hagi gaires cambres ocupades. Quan insinuo que potser m’hi quedaré el conserge me n’ensenya moltes, de cambres. No em sorprèn veure-les buides. Els dormitoris són àmplies estances victorianes amb empaperats florals caient a trossos, mobles desencaixats, piques de ceràmica descomunals i jocs d’aixetes de coure que no ragen. Qui fos que va construir l’hotel el deuria aixecar amb tota la il·lusió, perquè l’esforç és constatable. Però el temps i l’abandonament s’han endut el glamur que al seu moment sens dubte va tenir. El Palace és un establiment que va ser fet per satisfer un cert tipus de clients que fa anys Al-Minya ja no rep. Avui l’hotel decau infraocupat per hostes escadussers que no el respecten. De tant en tant s’allotja al Palace algun viatger somiador i romàntic. L’admirador de decadents tresors assaboreix l’hotel amb la mateixa condescendència que paladejaria un vi sublim, que per descura i un excés d’envelliment el temps hagués agrit.

Sant Antoni, el monestir del Mar Roig

Crist Pantocràtor o l’Apocalipsi, una de les superbes pintures medievals revelades recentment al Monestir de Sant Antoni. Desert del Mar Roig. Egipte.
Crist Pantocràtor o l’Apocalipsi, una de les superbes pintures medievals revelades recentment al Monestir de Sant Antoni. Desert del Mar Roig. Egipte.

Em planto davant l’imponent portal tancat del monestir de Sant Antoni amb la impressió d’haver retrocedit unes centúries en el temps. La muralla que separa el recinte del desert s’estira a banda i banda de les enormes portes de fusta de l’entrada. Truco fins que es bada un portalet a la part baixa de la fulla esquerra. El jove que m’obre em convida a passar a la porteria. L’habitació és una mena de cos de guàrdia auster amb tres lliteres, un fogonet de fuel sobre una calaixera estropellada, una petita taula amb la seva corresponent cadira i un telèfon verd. Als murs de la cambra hi ha grafits i creus ortodoxes gravades al guix, frases escrites en àrab, estampes i imatges de sants. Butros comença a parlar-me probablement en un copte vulgar, però veient la meva cara estupefacta prossegueix en l’àrab dialectal d’aquesta zona d’Egipte. Com que s’adona que segueixo sense capir res esbossa un somriure enorme, al qual corresponc amb un somriure igual de gran. De seguida es presenten a la porteria una colla de companys de Butros que treballen al monestir com assistents dels monjos. Com bonament puc intento explicar-los que m’he dirigit al monestir per visitar-lo, que no sóc copte però sí que sóc cristià i que potser me’l podrien ensenyar. Gesticulo força per mirar que quedi clar, però no me’n surto. Deixo anar alguns mots en anglès però tampoc serveix de res. Amanim aquesta mena de disbauxa lingüística amb te calent, mossades de pa tendre i grans rialles. Quan a la fi comprenen perquè he anat a Sant Antoni, un dels nois telefona el majordom. Les ordres del monjo són que un dels assistents m’acompanyi a l’interior del santuari.
L’Ibrahim és l’encarregat de guiar-me per les dependències del monestir. En arribar al capdamunt d’un passeig que flanqueja un rengle de botigues on s’hi venen objectes religiosos pels pelegrins, em trobo encarat a una porta de fusta que obre una segona muralla. En traspassar-la s’entra pròpiament al recinte monacal. Al fons d’un desnivell, a mà esquerra, veig un hort amb uns quants cítrics. Vorejant aquest hort s’alça l’església més nova del convent, de no gaire interès per qui cerca els racons més antics d’un monestir fundat l’any 356 pels anacoretes seguidors de sant Antoni. Passo per corralons estrets, talment com els carrers d’un poble en miniatura. Les cel·les dels monjos s’alcen a banda i banda del terra enllosat. Portals i finestres romanen closos amb batents de fusta. Al nucli del cos monacal, en la part més alta del convent, es dreça la fortificació on els monjos es refugiaven cada vegada que eren assaltats pels beduïns. El pitjor moment viscut per la comunitat va esdevenir-se l’any 1454, quan els servents van revoltar-se i saquejaren la totalitat del monestir. Conten les cròniques que una part dels valuosos manuscrits de la biblioteca van ser utilitzats pels insurrectes com a font d’energia per cuinar. Però malgrat els molts embats i espolis que ha sofert el centre religiós encara serva relíquies d’un valor artístic i històric immesurable. A finals de la dècada de 1990 van posar-se al descobert uns frescos medievals que romanien amagats sota la pols i capes de grassa i fum provinent dels ciris i llums d’oli. La recuperació de les pintures va dirigir-la Paolo i Laura Mora, experts en l’art de restaurar. Entre d’altres tasques, la parella italiana va tornar a la vida les magnífiques pintures a l’interior de la tomba de la reina Nefertari, a Luxor. L’Ibrahim em permet visitar alguna de les meravelles desvelades. El moment àlgid és quan passo el llindar de la més antiga i venerable de les cinc esglésies del convent. És un temple mig soterrat, petit i molt obscur. Està il·luminat per unes poques llànties d’oli que amb el cremar dels anys han ennegrit cortinatges i els murs folrats amb icones de Crist i la Verge, i les precioses imatges de sants, pintades sobre plafons de fusta. Del sostre pengen ous d’estruç lligats amb cordes. L’ou és l’antic símbol egipci per significar l’esperança de vida al més enllà, un símbol que posteriorment els cristians van adoptar i convertir en al·legoria de la resurrecció de Crist.
La comunitat del monestir la componen uns 115 monjos fidels a l’ortodòxia grega; alguns religiosos han vingut de llocs remots, com Irlanda i les illes occidentals d’Escòcia. Durant el temps que vaig ser passejant pel santuari només vaig topar-me amb dos dels monjos residents. Em va sorprendre que les ànimes que habiten aquell clos de pau fessin caminar els seus cossos tan de pressa. El recés i l’oració els hauria de laxar l’ànima i el cos, als religiosos. Pel trànsit del món potser s’hi haurien d’esmunyir sense  neguits.
Seria lamentable que el primer monestir cristià de tots els temps es promocionés com un indret turístic, com va suggerir el ministre de turisme egipci en unes declaracions sobre les restauracions que s’hi han dut a terme. Als monjos els suposaria importants ingressos, però en quatre dies s’esvaniria l’alè místic que de fa setze segles emana de les venerables pedres.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna

Els tracis del Sinaí

El monestir de Santa Caterina des de l'escala del Penediment. Mont Sinaí
El monestir de Santa Caterina. Mont Sinaí

Al segle XI el califa fatimida al-Haqim va emprendre una campanya de destrucció massiva de centres de culte cristians. La petita basílica que en temps de l’emperador bizantí Justinià fou construïda al cim del mont Sinaí no va salvar-se i va ser enderrocada. En canvi, el convent als peus de la muntanya va sortir-se’n de les ires musulmanes gràcies a l’existència d’un document avalat pel profeta Mahoma que declara el cenobi lloc de respecte. Quan van venir temps de tolerància els cristians van edificar un altre temple, al mateix cim del Sinaí i sobre els vestigis de l’anterior. A uns 20 metres de distància els mahometans van alçar-hi una mesquita. En determinades festivitats els beduïns sacrifiquen anyells davant la mesquita en honor a Moisès i hi preguen per implorar la seva gràcia. Quant a la nova capella cristiana del cim, alçada el 1934 i dedicada a la Santíssima Trinitat, roman tancada gairebé sempre. És una llàstima que els pelegrins que pugen a la muntanya es perdin el magnífic fresc de la Transfiguració de Crist pintat a la volta i també l’ara de pedra sobre la qual Déu hi va gravar la seva llei.
L’emperador Justinià va enviar un contingent d’homes de Tràcia al Sinaí per ajudar en la construcció del monestir de Santa Caterina. Acabada l’obra es va alliberar els tracis de la seva condició d’esclaus amb un mandat. Se’ls va encomanar servir la comunitat religiosa composta en la seva integritat de monjos ortodoxes grecs. Els tracis del Mar Negre van instal·lar-se amb les seves famílies a les valls de l’entorn. Els monjos van encarregar-los la tasca de conrear els horts i les plantacions de palmeres datileres. Quan temps a venir els beduïns van apoderar-se de moltes de les possessions del convent, els tracis van islamitzar-se i van adquirir les pràctiques i les maneres dels beduïns. Els descendents d’aquells esclaus se’ls coneix per jebeliya o “fills dels cristians”. En el dia d’avui els jebeliya segueixen assistint els religiosos i ajuden la comunitat amb feines agrícoles i artesanals. Els jebeliya són els guies que acompanyen amb camells els pelegrins al cim del mont Sinaí i els únics musulmans autoritzats a entrar dins el convent, malgrat que els està vetat dormir-hi.
Inicio el descens del Sinaí pel sender que condueix a la coma arenosa on s’alcen les capelles del profeta Elies i Sant Esteve. La capella blanca rememora el lloc on va refugiar-se el profeta després d’haver degollat els 450 adoradors de Baal als peus del mont Carmel. En un clos de la petita plana, a tocar d’una cisterna de pedra que recull l’aigua de les pluges hivernals, s’alça un altíssim xiprer que segons diuen té més de mil anys; al seu entorn hi creixen una olivera i sis xiprers més joves. D’acord amb l’Alcorà aquest és l’indret on Deú va parlar a Moisès. Continuo muntanya avall baixant per l’escala del Penediment. Conten que aquesta escala de 3750 graons, que connecta directament el cim del Sinaí amb la part posterior del monestir de Santa Caterina, va ser tallada amb escarpra per un monjo al segle VI, en la mateixa època de la fundació del convent. L’escala és excavada en una gorja granítica de gran pendent. El temps i les torrenteres han deteriorat severament l’escala, però malgrat la relativa perillositat és un camí formidable per poder apreciar amb tota la seva magnitud la bellesa feréstega del massís del Sinaí. Les parets que s’alcen a les dues bandes de la canal són esqueixades per esquerdes; probablement algunes han estat esberlades per llamps durant les violentes tempestes hivernals. D’aquestes fissures broten sovint uns arbres de troncs recaragolats i escorça blanca que els beduïns en diuen aszef; com si parasités la roca, el vegetal de branques espinoses s’hi arrapa i puja mur amunt. El fruit comestible que dóna és de color obscur, semblant a la nou de la noguera.
Tot baixant per les escales arribo al Portal del Perdó. En temps passats en aquest lloc sempre hi havia un monjo que confessava els penitents en la seva ascensió a la muntanya santa. Era un requisit arribar al cim amb l’ànima neta de pecat. Les perspectives que es gaudeixen des d’aquest punt del convent fortificat, emplaçat al capdavall de la gorja, són espectaculars. El color terrós de les muralles bizantines s’integra amb netedat a l’aridesa natural de l’entorn. El desert muntanyós és d’una mineralitat rotunda. La vida brolla a les valls sinuoses encaixades entre espadats gràcies als sobtats i esporàdics aiguats que en un moment poden negar-les. L’aigua es fon de pressa, però en cau suficient perquè les llavors germinin. En canvi, en la llisor tant horitzontal com vertical d’aquests cimals de roca nua no hi viuen sinó esbarzers a les clivelles i para de comptar.
Abans d’allitar-me en una cel·la del monestir passejo pel jardí il·luminat de tons safirs per una lluna grossa. Els contraforts acinglerats dels cims s’empostissen contra un cel crivellat d’estels. Puntets de llum que apareixen i es fonen amb celeritat, com si piquessin l’ullet. Nit calma, nit de privilegi als peus del Sinaí.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna