Camins de l’aigua. Bangkok

7 Mai 2019

El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.

Anuncis

Monument a Khun Thao Suranari

7 Abril 2018

Al cor de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’alça el monument que honora l’heroïna local Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó (àvia Mó). La història ens diu que el 1826 el rei laosià Anouvong va envair Siam. Les tropes laosianes van ocupar la ciutat de Nakhon Ratchasima aprofitant que el governador era fora. Van buidar la ciutat amb la intenció de reubicar els habitants a Laos. Amb astúcia i intel·ligència Thao Suranari va aconseguir repel·lir els atacants. El 15 de gener de 1934 va inaugurar-se el monument a Thao Suranari (Ya Mó). Les 24 hores del dia l’entorn del momument aplega devots i fidels que honoren l’heroïna. Nakhon Ratchasima. Tailàndia / อนุสาวรีย์ท้าวสุรนารี นครนครราชสีมา


Passejada pel mercat

4 Abril 2018

Els vídeo ens convida a passejar pel mercat del Diamant, als afores de Mukdahan, una ciutat al nord-est profund de la Tailàndia rural. El primer que veiem és una venedora de loteria, l’esport nacional del país. Seguidament apareixen formigues vermelles amb els ous i les larves apetitoses i digestives. A continuació, en diferents palanganes, s’hi veu el crani i diferents parts del cos d’un cèrvid. Munts de verdures variades i un gran assortiment de tota mena de bolets. Bolets de bosc, del terra i de soques. Una preciosa papaia de més d’un quilo al llaminer preu de 40 baht, l’equivalent a un euro. Una senyora exposa en platets una gran varietat d’insectes fregits, cucs del bambú i crisàlides o capolls d’erugues. Palanganes blanques contenint gambetes d’aigua dolça ben menudes, una cuixa de bòvid i a continuació un esquirol mort. Als tais d’Isan -al nord-est de Tailàndia- els encanten els rosegadors. I encara com avui al mercat no s’hi veuen rates esventrades, llestes per fer a la barbacoa! Més cadàvers d’esquirols de panxa enlaire i una enorme bossa blava amb conills porquins i una altra plena de més esquirols. Intercanvi d’esquirols vius de bossa a bossa i l’extracció d’un que ha mort aixafat pels companys de presidi. Bosses de plàstic amb granotes agonitzants, mig ofegades, i alguns gripaus. Veiem també una preciosa col·lecció de melons a punt de ser menjats. Devem tant goig visual al talent de la simpàtica venedora que els talla de manera que semblen obres d’art. Després de contemplar una exposició de més insectes fregits passem a la secció de parades de la carn. Tones de carn bellament apilades als peus de les senyores. Acabem amb una preciosa col·lecció dels insectes preferits dels tais. Insectes nocturns enormes que es mengen, bo i fregits, amb gran plaer i fruïció.


Alegria al mercat: espectacle insòlit

3 Abril 2018

A primera hora de la tarda tots els mercats del món viuen hores baixes. En molts mercats del tròpic els paradistes aprofiten les hores somortes per fer la migdiada. Però no sempre és així. En aquest mercat de Mukdahan una colla de coratjoses venedores s’enfilen a les parades i es posen a ballar. Es distreuen, s’ho passen bé i a la vegada fan exercici. Mukdahan és la capital de la província homònima ubicada al nord-est de Tailàndia, a la riba dreta del riu Mekong. A un pas de Laos.

 


Rama IX, l’estimat rei tailandès

24 Octubre 2016

El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.

Cantant l’himne nacional davant el Palau Reial

La notícia, vista per TV3


Plantes amb ànima

18 Agost 2016

Als jardins palatins de reialmes antics, ubicats als territoris que avui en diem Birmània, Tailàndia, Yunnan i Laos s’hi conreava, en el major dels secretismes, una planta d’efectes poderosos i propietats gairebé màgiques. Fetillers i alquimistes de palau la processaven per a obtenir-ne filtres i pocions que lliuraven als dignataris de la cort. Gràcies als seus beneficis els monarques servaven quasi a perpetuïtat el vigor juvenil, i retardaven la decrepitud i la vellesa. La pell se’ls mantenia llisa i el cos fornit degut a les qualitats depuradores de la planta, que els netejava i revitalitzava l’organisme.
Quan esclataven conflictes es destil·lava en quantitats considerables i es lliurava a la tropa abans d’entrar en combat. Els efectes eren definitius, contundents: proporcionava als exèrcits grans victòries. Per les seves propietats extraordinàries és comprensible que les sements de tan preuada planta mai no eixissin de palau. Amb el transcurs del temps, l’ensulsiada dels imperis, desmembraments de monarquies i caigudes de governs, el conreu del vegetal miraculós va extingir-se. No se’n sabé res durant centúries.
Als inicis de la dècada de 1970 van arribar a l’oïda del notabilíssim botànic tailandès, el senyor Pradit Khampermpoon, les primeres notícies de la probable existència, en les remotes selves de Loei, d’un espècimen que podria correspondre a la planta fantasma o del diable, protagonista de bromoses llegendes. El científic va abocar-se en cos i ànima a la recerca fins a aconseguir unes llavors que bé podrien ser les de la cobejada planta. Anys de provatures, no exempts d’ensurts i de fallides, van menar-lo finalment a l’èxit. A partir d’encreuaments amb la mostra suposadament original va aconseguir una millora notable. A més de les característiques tan preuades pels reis de l’antigor, el vegetal obtingut posseïa una nova qualitat, potser més espectacular que les descrites fins ara.
Acompanyat del senyor Pradit vaig entrar de bon matí al viver curosament protegit de casa seva. La flaire fresca de les orquídies s’espargia fragant en l’ambient humit per la rosada. Al capdavall de l’espai cobert amb teles d’ombra s’alçaven tofes serrades de verdor. Un miler de mates creixien ufanoses, compactades. Les tiges primes estaven revestides de fulles ovalades, algunes molt menudes. Ens hi vam atansar amb cura. El senyor Pradit va començar a parlar acostant el rostre a la part més alta de la planta. Desgranava frases curtes, meloses. Emprava una dicció afectuosa, com si xiuxiuegés manyagueries a un nadó. Una perla de rosada va lliscar d’una fulla i es va desfer en minúscules bombolles d’aire. Tot seguit, una pinya de fulles inclinades cap avall van dreçar-se amb prestesa, cadascuna orientant-se en direccions oposades. A mesura que el botànic els parlava s’articulaven en un sentit o altre. El senyor Pradit va demanar-me que digués alguna cosa a les plantes. Em va costar un cert temps sintonitzar amb aquells éssers tan sensibles; potser el to de veu d’un desconegut els resultava massa nou. Però va arribar el moment que em vaig fer amic d’aquells organismes vegetals tan tímids. Al final, amb la meva veu s’estimulaven exactament igual que amb les melodies que els regalava el senyor Pradit. Al cap de poca estona el sector del viver on ens trobàvem va esdevenir una festa, un fòrum intercomunicacional entre humans i representants del regne vegetal.
El senyor Pradit va explicar-me que a partir de la seva experiència i relació amb les plantes, ha pogut corroborar que la veu humana és el so que més les estimula, però no l’únic. També s’activen amb la música. Dels instruments que han escoltat el saxofon sembla que és el que més els plau. Amb la lluna plena, d’hora al matí i cap al tard, és quan les plantes mostren un grau més alt de percepció. Per contra, la proximitat de telèfons mòbils, tota mena d’aparells electrònics i música o veu enregistrades les inhibeix del tot.
Metges i científics han visitat les plantes ballarines* del senyor Pradit i han constatat la veracitat d’aquests fets extraordinaris. De moment, a les peculiaritats tan singulars d’aquests vegetals ja els han trobat aplicacions terapèutiques. Els psiquiatres han comprovat una millora substancial en els pacients que regularment porten a visitar el viver. Hi ha hagut monjos que han exercit la pràctica de la meditació a la vora dels matolls. Segons testimonia el senyor Pradit, la reacció de les plantes és fulminant. Així que el religiós es posa a meditar el moviment i el ball de fulles és apoteòsic. Manifesta el botànic que la interrelació i comunicació de l’home amb els éssers vegetals és absolutament possible. Una visita al seu planter convenceria els qui ho posen en qüestió o els qui no s’ho creuen.

*Híbrid obtingut a partir de la gyrant tailandesa i gyrant xinesa. Ambdues plantes pertanyen a la família tropical de les mongeteres. A Tailàndia, la gyrant rep el nom de mée choy nang ram.

Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.


%d bloggers like this: