Diari de viatge 01 / Seqüela

Cinc dies després de sortir de l’hospital hi torno per sotmetre’m a una visita i per fer-me una analítica. Explico al metge que m’ha tractat el dengue que em sento baldat, gairebé exhaust. Respon que la fatiga és una de les seqüeles que deixa el virus. Els resultats de l’analítica són gairebé òptims. Els leucòcits augmenten i els glòbuls vermells a hores d’ara estan per damunt de la normalitat. Ja puc conduir la motocicleta i caminar tant com vulgui. Avui no, ja és massa tard, però demà al matí em prometo fer una caminada molt bonica. El metge m’anima, diu que endavant, que faré molt bé de pujar al cim. Però que no em deixi el mòbil a casa, per si de cas. Surto de l’hospital content, ni que em senti cansat.
L’endemà al matí agafo la moto. Em dirigeixo a Doi Suthep. Sempre m’ha agradat conduir per aquesta carretera els mesos humits i els d’hivern. Per res no m’agrada circular-hi durant la temporada seca i xafogosa. Els boscos fan pena, eixerreïts i erms. Sembla que estiguin a punt d’encendre’s. Amb una de tantes glopades calentes d’aire, ajudada per la punta d’una cigarreta, ben segur que n’hi hauria prou per provocar un avern. Ara, en canvi, la botànica és llustrosa, humida. Molts arbres arran de carretera estan completament florits. Flors grogues enramades pendulant del brancatge. Flairo perfectament el perfum que alliberen. És un plaer la conducció. Bona carretera, moltes giragonses, poc trànsit. Aire net i perfumat, sol i fresca. L’adrenalina puja, em sento un genet cavalcant un cavall de ferro. Ascendeixo de pressa, a tota velocitat. Prenc les corbes tancades, amb la màquina vincladíssima. Quina plaer més gran. Quina joia la vida.
A Doi Suthep no m’hi aturo. Segueixo carretera amunt. Arriba el moment que la pista s’estreny, es fa petita. I més inclinada. Les pluges de la temporada l’han feta malbé. Hi ha bonys i clots. Però és una meravella. Travessa el bosc. Circulo per sota una altíssima cúpula de branques. Arribo al punt que una tanca amb cadenat m’atura. Deixo la moto davant la barrera. Passo per sota i continuo l’ascensió a peu. A la pista ha desaparegut tot rastre d’asfalt. El terra és una estesa de fulles. Cruixen al moment de trepitjar-les. Aquests són la totalitat dels sons que percebo. I un fil d’aire. Un aire primet que provoca cadències de tremolors a les lanceolades d’alguns arbustos baixos. De les branques dels arbres pengen fines arrels aèries: òrgans tendres, agulles de saba creixent cap a terra a velocitat gairebé visible. Troncs i soques són plagats d’epífites. És temps per pensar. La mateixa malura que encara covo deu ser la responsable de portar-me al cap accions de males persones. Covards innobles que aprofiten la meva absència per escampar metzina. Empesten amb paraules. Respiro a fons. Una alenada d’aire pur s’emporta les ànimes corcades. Arribo al capdamunt del cim. Estic encimballat al Doi Pui, a 1685 metres d’altura. Cal dir que no es gaudeix de cap mena de panorama. L’espessor boscosa és tan densa, que el suposat espectacle visual és tancat per una cortina de vegetació impenetrable. Descendeixo uns metres, fins el pla on hi ha el porxo que temps enrere acollia excursionistes. Avui és una semiestructura desencaixada de taulons derrotats pels tèrmits. Empostats envaïts de plantes enfiladisses. La sorpresa són els dos bonzes que hi trobo. L’un jeu estirat sobre les restes d’un banc. L’altre, el veig d’esquena. A primer cop d’ull sembla que potser medita. La postura ho fa creure. Res, parla amb algú a través d’un telèfon mòbil llampant. Tecnologia d’ultimíssima generació a les nues mans d’un fidel del Buda.

Dengue!

Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.

*  *  *

Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.