Rama IX, l’estimat rei tailandès

24 Octubre 2016

El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.

Cantant l’himne nacional davant el Palau Reial

La notícia, vista per TV3

Anuncis

Enric Vila i Toni Babia-Privat

27 Juny 2015

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.


Entrevista a Jaume Mestres

23 Juny 2015

Ciutadans del món

7 Agost 2014

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.


Terra Promesa

26 Novembre 2012

La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.


Primavera a la tardor

23 Novembre 2012

Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.


Les mateixes ànimes

14 Novembre 2012

La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.


%d bloggers like this: