Categoria: Política

Pensaments polítics

Rama IX, l’estimat rei tailandès

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.

Cantant l’himne nacional davant el Palau Reial

La notícia, vista per TV3

Enric Vila i Toni Babia-Privat

On Per Jaume MestresIn País, Política, YouTubeDeixa un comentari

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Entrevista a Jaume Mestres

On Per Jaume MestresIn País, Política, Viatges, VimeoDeixa un comentari

Ciutadans del món

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, ViatgesDeixa un comentari

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.

Terra Promesa

On Per Jaume MestresIn País, PolíticaDeixa un comentari

La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.

Primavera a la tardor

On Per Jaume MestresIn Bali, País, PolíticaDeixa un comentari

Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.

Les mateixes ànimes

On Per Jaume MestresIn Filipines, País, PolíticaDeixa un comentari

La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.

El circ dels farsants

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, PolíticaDeixa un comentari

La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.

A la casa del vilatge

On Per Jaume MestresIn Bali, Fotografies, Indonèsia, Llengua, Política, Viatges, YouTube4 comentaris

A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.

Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.

Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
Màscares de la bruixa Rangda, l’ésser més malvat de la mitologia balinesa.
Màscares de la bruixa Rangda, l’ésser més malvat de la mitologia balinesa.
Un dels deixebles de Rangda, els monstres que assisteixen la bruixa i promouen el mal.
Un dels deixebles de Rangda, els monstres que assisteixen la bruixa i promouen el mal.
El Barong Ket és l’única criatura que pot enfrontar-se a Rangda i neutralitzar-la, que no vèncer-la. En la mitologia balinesa el mal és impossible d’eliminar.
El Barong Ket és l’única criatura que pot enfrontar-se a Rangda i neutralitzar-la, que no vèncer-la. En la mitologia balinesa el mal és impossible d’eliminar.

En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.

L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, País, Política1 comentari

Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?

Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.