El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.
Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.
Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia
Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.
El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.
El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.
Tot circulant amb moto arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo de cop i volta a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que forada la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. El sòl de basalt amb una esquerda d’uns quatre metres d’amplada al centre, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall, l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gens. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava. Vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.
*Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.
Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.
Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.
Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.
Jaume Mestres 