Festa al campus

6 Novembre 2008

Primer de novembre. Arribo a la Universitat de Chiang Mai a quarts de vuit del vespre. L’entrada al campus és atapaïda de gent. La porta, una reixa de ferro, és tancada i barrada. S’ha de passar a través de l’obertura estretíssima que hi ha entre l’estructura del portal i la paret. És tan estreta que a una persona una mica grassa li ha de ser impossible franquejar-la. Veig soldats i policies vigilant l’entrada. Porten llanternes i jaquetes reflectores. M’afegeixo a la corrua pacífica de joves que puja camí amunt. És fosc, però m’adono perfectament que avanço per un passeig vorejat d’arbres. Arribo al punt on el jovent es concentra. A través d’uns altaveus els organitzadors donen instruccions. Em poso a la cua per creuar la porta d’accés al recinte on se celebra la festa. De fet, el que en dic porta són dos arcs metàl·lics justíssims. Als nois se’ls obliga circular pel pas de la dreta; a les noies, per l’altre. Abans de travessar-los s’ha de caminar uns metres per un passadís de tanques. Només s’hi pot passar en fila índia. Un sistema perfecte per controlar tothom. Un xicot em demana la invitació. La porto als dits. El noi agafa el cartró i el forada amb un petit trepant. M’adverteix que seguidament em registraran. La inspecció acaba de pressa. Via lliure. Ja sóc dins l’espai a cel obert on transcorrerà la festa. Calculo que en la vastedat d’aquesta superfície s’hi encabirien tres camps de futbol ben bons.
Encara no són les vuit del vespre i l’esplanada ja vessa. Milers i milers de persones ocupem la immensa extensió del campus universitari. A una i altra banda hi ha barraques de fira. La majoria són parades de menjar i begudes. Al fons del pla s’alça un escenari colossal. Toca una orquestra. Com que fins al migdia ha plogut, el terra és un fangar. De moment, opto per quedar-me a la part de dins d’una parada on serveixen els darrers talls d’un bou empalat cuit a la barbacoa. El cadàver del boví és un esquema ossi de línies inexactes flotant sobre un llit de brases apagades. A penes si queden pelleringues adherides a les vèrtebres. Al costat del què resta de bèstia morta hi ha una mena d’arbre de Nadal, un avet de plàstic ple de diners penjant de les branques. Em diuen que és una icona al·lusiva a l’abundor natural. L’arbre pertany a una fundació per a la conservació dels boscos. Els fons que es recaptin han de servir a l’entitat per a col·laborar en la preservació de la jungla que encara resta al país. Una estudiant s’acosta i amb molt respecte penja un bitllet de 50 baht a l’arbre. Està convençut que amb aquest gest acaba de salvar uns centímetres de selva.
Estic envoltat d’universitaris contents. La consumpció d’alcohol és una empenta definitiva a l’alegria. Vinga a beure cervesa. Llaunes i més llaunes. I ampolles de whisky d’arròs, una rere l’altra. Vasos a vessar de gel sobreeixint d’esperits etílics. Engrescats per la beguda i el so de l’estrepitosa música, alguns es deixen anar i comencen a ballar. Apareix un transvestit. Cap rebuig ni actituds condescendents paternalistes. Res d’això, naturalitat absoluta. Un més de la colla, un altre com tots.
Quan ballem ens expressem. Debilitem la màscara. La beguda ens estova. El ball i l’alcohol combinats flexibilitzen, esmicolen el punt de contenció i el riu de l’ànima es desborda. La màscara es desfà com el ferro es liqua amb l’escalfor roent. Mentre la carota va convertint-se en una massa amorfa ens regala una simfonia de ganyotes. Alliberats de la màscara surt el què som. Cascada o riu mansoi. Vall ubèrrima o cau de punxes. Si ens poguéssim projectar en l’espai i ens miréssim ballar segur que veuríem les traces de la nostra idiosincràsia.
El grup que tinc davant segueix amb entusiasme la cançó que interpreta un cantant vestit amb una llampant jaqueta de color verd lloro. El noi que trinxa la carn del bou, un xicot amb ulleres graduades de pasta -aparatosa muntura negra- deixa les eines entre trossos esfilagarsats de carn resseca. Alça els braços i vincle el cos. Emergeix l’ànima. S’expressa l’esperit. D’aquests moviments suaus, dolços i parsimoniosos flueixen segles de cultura. Contorsions meloses, cadència mil·lenària amb connexió a la terra. Llavor germinada.
L’escenari és una al·legoria ferroviària xarona. La festa se celebra per reclamar un vell projecte promès per l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra. Thaksin, defenestrat per un cop d’estat militar el 19 de setembre de 2006, ara autoexiliat a Londres, va prometre la construcció a Chiang Mai -la seva ciutat natal- d’un tren interurbà, lleuger i elevat, semblant al que funciona de fa uns anys a Bangkok. A la banda esquerra de l’escenari s’obre l’entrada d’un túnel, mentre que al decorat del fons hi ha pintats diferents tipus de combois. La gent de Chiang Mai recela del projecte. Saben que sense el principal avalador el tren no arribarà. I ara encara menys, el 21 d’octubre el tribunal suprem va condemnar Thaksin a dos anys de presó per un cas de corrupció del qual va ser trobat culpable. L’exprimer ministre, doncs, a més d’haver estat foragitat del poder ara és fugitiu de la justícia. Però els estudiants ho tenen clar: volen el tren, amb Thaksin empenyent-lo o sense.
Dotzenes de focus il·luminen la formidable caixa escenogràfica. Feixos multicolors no paren de moure’s entre boires de fum que expulsa l’utillatge. Els llums escombren l’escenari i tracen guixades ràpides sobre el compacte formiguer del públic. L’espectacle és una rauxa lluminosa i exultant. Un prodigi d’energia. La cara feliç del país, joiosa i esplendent, expressant-se en grau superlatiu. Tinc la fortuna de poder ser a escassos metres de la baluerna escènica. La major part dels artistes són universitaris, nois, noies i catói, o transvestits. Els presentadors i animadors són transformistes masculins vestits i abillats com dones. Estudiants, és clar. Els components de les dues orquestres que s’alternen també són universitaris. També són estudiants un bon nombre de tècnics i els responsables del control de seguretat intern. L’espectacle funciona amb precisió de rellotge. Cap segon mort, cap buit que inviti a badar. Acció esclatant. Alternant-se amb les esborrejades coreografies actuen cantants famosos. Durant l’actuació la gent s’hi aboca. El servei d’ordre no para de lliurar-los garlandes que els fan arribar els espectadors. La multitud canta a cor amb els intèrprets que estima. L’emoció i la joia es desborda en molts moments.
La totalitat de la música que sona és tailandesa, de la primera a la darrera nota. Les cançons, totes les veus, s’expressen exclusivament en tai. L’ànima festiva de Siam exposada a cor obert. Cap concessió a música forana. Ni tan sols anglosaxona. A la globalització cultural se li fa difícil fer forat en amplíssims sectors d’aquest país. Tailàndia viu en estat d’ebullició. Amb l’orgull i l’autoestima tan potent que dimana de la base, el progrés del país és imparable.


%d bloggers like this: