Un dia de feina al Wat Pokham

Pintures murals al Wat Pokham

Surto de l’habitació carregat amb els estris habituals per anar a treballar. La fotografia, la videografia, l’exploració, l’escriptura, l’aventura… En resum, viatjar. Aquest és el meu treball, la meva feina que sempre he fet de gust. Una feina no retribuïda però que m’omple i em satisfà. A l’esquena hi porto el trípode. Les càmeres Sony A7 III i la Sony petita les duc penjades a l’espatlla, i també porto la GoPro. Baixo pel carrer Charoen Mueang fins la cruïlla amb Ratt Phatthana. Allà espero el songtéo que per 10 baht em portarà a la terminal nova d’autobusos, dita Terminal 2, inconvenient i incòmodament ubicada a uns 5 quilòmetres del nucli urbà. A les 9 en punt arrenca l’autobús en direcció a That Phanom. És un bus gran, amb aire condicionat. El bo del cas és que l’aire funciona de manera bastant eficient. De seguida que comença el recorregut obro l’aplicació de Google Maps per distreure’m i, de passada, saber per on circulem. Doncs resulta que no hi ha senyal. Al cap de menys de dues hores l’autobús entra a la terminal de That Phanom. Poc abans d’arribar he clissat de la finestra estant la imatge esplèndida del xedi del Wat Phra That Phanom. Penso que hi deuen fer obres, doncs la part superior sembla envoltada d’una bastida de bambús. Així que baixo demano preu a un conductor de samló per portar-me al Wat Pokham. El conductor és un home amb uns ulls que criden l’atenció. Són clars, vibrants, vius com els d’un gat. Ulls felins en un home que segurament molts anys de la seva vida ha treballat la terra. Arribo al temple sense cap dificultat, el conductor sabia perfectament el camí. Cal dir que no sempre es dona el cas. Tot entrant ja veig el vell ubosót o sim. Al costat hi han alçat una pagoda nova.

El cas és que em trobo davant una construcció de 1933 bastida a l’estil tradicional d’Isan, amb els murs interiors pintats per un artista vietnamita. Les informacions relatives a l’any de construcció i execució de les pintures, que trec d’un panell informatiu plantat davant la pagoda, cal posar-les en entredit. L’experiència ho corrobora. De seguida que baixo del tricicle s’acosta una dona entusiasmada de veure’m, com si em conegués de tota la vida. Es deleix per saludar-me. Va molt embalada, no hi ha qui li aturi la xerrera. El mal és que gairebé tot el que em diu m’ho perdo. Em moc per Tailàndia com un infant balbucejant els primers mots. També sóc incapaç de llegir i d’escriure l’alfabet tai. Mirant-ho fredament, intentant sortir de la pròpia closca, penso que potser sóc massa agosarat. Viatjar sol i tant de temps -i tantes vegades!- per un país en aquestes condicions és com a mínim sorprenent. I extraordinari que me’n surti tan bé. Tot fent veure que entenc la senyora -de fet, vaig assentint quan em sembla que cal fer-ho -confio que no digui disbarats!- avanço vers un pavelló on hi ha uns quants laics preparant l’àpat dels monjos. L’hora de l’àpat per la comunitat monàstica és a les 11 del matí. La gent del pavelló és encantadora. Expresso el meu interès per veure i fotografiar les pintures del sim. Un dels laics avisa un altre home que treballa en la reparació o millora d’una dependència contigua. Li demana que obri la porta del sim fermada amb un petit cadenat. L’home reacciona a l’acte. S’encamina al sim, puja els pocs graons de l’escala de pedra flanquejada per un parell de modestes naga i obre la porta. M’hi acosto. De mitja escala estant ja albiro les pintures, concretament les de la paret del fons, amb tres imatges de budes sedents. Són pintures netes, molt en la línia d’altres temples que feliçment he tingut l’oportunitat de visitar i fotografiar. Temples ubicats en zones rurals d’Isan. A Khon Kaen n’hi ha un munt i a Ubon Ratchathani, a Roi Et… En fi, tots estan descrits i catalogats en un mateix document dels meus arxius. La superfície del bót és rectangular, alliberat de mobles o altres andròmines. Dins l’espai només hi veig una escombra, recolzada a la paret oriental, la de davant l’altar. Hi ha un parell de finestres per banda i, arran de l’altar i a la paret oriental, unes obertures verticals deixen passar la llum i els ocells o ratpenats o qualsevulla altre animal que li vingui de gust. Tant la porta com les quatre finestres són iguals. Ni estan decorades ni llueixen cap altre motiu que les faci destacar. Estan pintades de color verd-blau, o potser hauria de dir glauc. A cada costat de l’altar hi ha un parell d’umbrel·les grogues plegades. Paro la càmera damunt el trípode, el planto al centre, a prop de la porta i disparo les primeres fotografies. Al cap de poc d’haver començat a fotografiar sento una veueta que sorgeix del meu darrere, sembla sortida del cel o d’algun lloc extraterrenal. És un monjo més aviat menut. El defineix un somriure plastificat i moviments breus i amanerats. La parla és igualment afectada. Un to de veu i un parlar que per les nostres contrades qualificaríem sense embuts d’efeminat, però aquí no es veu d’igual manera. I, no només això, a Tailàndia aquest fer delicat mai no s’interpreta negativament. Al contrari, agrada i es valora en positiu. El monjo es presenta segurament enviat per la comunitat. A donar una ullada al farang que s’interessa pels ninots de les parets i també per mirar d’esbrinar de quin peu calça. Per això de les primeres preguntes que em fa és si sóc budista o simpatitzo amb el budisme. Responc  molt cortesament, amb simpatia i mirant de no divagar gaire. Evidentment que les meves respostes són les que el monjo vol sentir. Això és el que sempre s’ha de fer, sempre i quan les preguntes siguin generalistes. Si no ho són s’ha d’evitar el compromís. Resulta que el monjo té 25 anys. S’atreveix a pronunciar algunes paraules en anglès, no gaires. El defineix la discreció, és educat i cordial. Després em dirà que el mes vinent se’n va al Japó. Entenc que per a una temporada llarga, però no acabo d’esbrinar si seran setmanes, mesos o potser anys. Li demano quants monjos viuen al temple. Respon que sis bonzes ordenats i quatre novicis. Al cap d’una bona estona es presenta un altre monjo. Aquest és una mica més gran. No bada la boca però no para de somriure. Marxa aviat. Però l’altre, el primer que s’ha presentat es manté, com un soldat, ferm al meu costat.

El mal d’aquesta sala és que bona part del terra està cobert per una catifa vermella. Mentre les finestres són closes no passa res. Però quan després de tancar la porta per evitar el contrallum les obro perquè entri prou claror per fotografiar millor les pintures del mur oriental, llavors es produeix el desastre. El terra reflecteix una poderosa llum vermella sobre les pintures. Com que de vegades peco d’excessivament prudent, no goso demanar permís per retirar la catifa. No seria difícil perquè és molt prima i lleugera. Confio en la bona resposta de la càmera. I, sinó, a l’hora d’editar, el tint vermell segurament es podrà corregir. Fotografio tants detalls com puc i sóc capaç de veure. En donar la feina per enllestida, bo i dret a les escales, encara amb la porta oberta, plego les mans i inclino lleugerament el cap per agrair al Buda que m’hagi permès passar aquest parell d’hores tan bones. El monjo em deu observar, és clar. No crec que aquesta manera tan poc ortodoxa per als seus ulls de pregar o agrair alguna cosa al buda li agradi gaire o el convenci. Baixo l’escala. Desparo el trípode i em poso a fotografiar l’entorn del vell bót o sim. La pega és que hi ha tot de motocicletes al voltant. Són dels homes que treballen a l’obra del costat. No m’atreveixo a demanar que apartin les motos. Abans d’acomiadar-me pregunto de quina manera podria anar al Wat Phra That Phanom. Cap problema, un dels treballadors s’ofereix a portar-m’hi amb moto. Fem el trajecte fins el temple per un camí deliciós, ple de pontets i estanys amb lotus, praderies i arrossars, gairebé sempre vorejant l’esplendorós riu Mekong. El motorista em deixa davant l’entrada principal del temple més important d’Isan. Li dono 50 baht. L’home se sorprèn. Només faltaria! Li dic que són per ajudar-lo. I així els accepta.

Songtéo: una mena de furgoneta pública, oberta pel darrera, amb dos bancs encarats.

Naga: serpent mitològica.

Bót, ubosót o sim: pagoda d’ordenació, pregària i meditació dels monjos.

Farang: estranger, home o dona occidentals.

Samló: vehicle de tres rodes.

Muay Thai Fight

Muai tai, la lluita cos a cos tradicional de Tailàndia

De la lluita cos a cos que es practica a Tailàndia se’n diu muai tai (en tailandès, มวยไทย). L’origen no és diàfan. Hi ha qui assegura que les arrels d’aquesta mena de lluita són khmers, d’altres que ve de Birmània i els tais, per descomptat, que indubtablement va néixer a Tailàndia. El que ningú discuteix, però, és l’antigor que se li atribueix de segles. Com tantes coses a Tailàndia, el muai tai també s’embolcalla d’una certa litúrgia. Entre d’altres, n’hi ha una de ben visible. Acabats de pujar al ring i abans de començar a combatre, els boxejadors executen uns elegants moviments que semblen els passos d’una dansa. Que no es mal interpreti aquesta aparent delicadesa perquè així que sona el gong i comencen les lluites l’acció al quadrilàter esdevé ferotge. El muai tai sempre s’acompanya de música en directe. Instruments tradicionals animen la gresca: un parell de timbals, címbals i una espècie de clarinet, amenitzen les lluites. El muai tai és un esport dur i violent. N’hi ha que diuen que és la lluita cos a cos més letal. Tot i així és un esport de masses. Els diumenges no hi ha tailandès que no visqui pendent de les competicions, ja sigui presencialment als estadis -mirant i apostant enormes quantitats de diners- o davant el televisor de casa seva. A la comunitat monàstica hi ha bonzes que són grans fanàtics del muai tai. He vist monjos embadalits, als estadis o davant el televisor del monestir contemplant estoics les cosses, les trompades i la sang que vessa a raig fet dels nassos dels combatents. El vídeo va ser enregistrat fa anys amb una càmera compacta molt senzilla. Els combats que veiem al vídeo van celebrar-se al ring instal·lat al terrat del centre comercial d’una capital de província. Com que els combats duren hores i més hores el públic no para de moure’s. Entre d’altres amenitats tenen a la seva disposició servei de begudes i restaurants populars, tal com es pot veure a les imatges.

Nens artistes

Companyia infantil de liké actuant al carrer

A la perifèria de Bangkok m’ensopego amb un grup de liké infantil (en tai, ลิเก). El liké és una de tantes expressions escèniques del món de l’espectacle tailandès. Els seus orígens no són clars però la tradició es manté tot i que amb una certa decadència. La televisió ha estat essencial per fer recular el públic i, de retruc, les companyies que s’hi dediquen. En conec alguna i constato que fa anys malden per sobreviure. Però encara es poden veure representacions, sobretot lluny d’àrees urbanes. En aquest cas el que crida l’atenció són els intèrprets. Veiem criatures prou bregades que actuen com autèntics professionals. Artistes de vocació o nens empesos per la família a guanyar-se la vida?

*El vídeo vaig enregistrar-lo fa anys amb una simple càmera compacta

Dansa mística

Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.

Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia


Barques de foc al riu Mekong

Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.

Monument a Khun Thao Suranari

Al cor de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’alça el monument que honora l’heroïna local Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó (àvia Mó). La història ens diu que el 1826 el rei laosià Anouvong va envair Siam. Les tropes laosianes van ocupar la ciutat de Nakhon Ratchasima aprofitant que el governador era fora. Van buidar la ciutat amb la intenció de reubicar els habitants a Laos. Amb astúcia i intel·ligència Thao Suranari va aconseguir repel·lir els atacants. El 15 de gener de 1934 va inaugurar-se el monument a Thao Suranari (Ya Mó). Les 24 hores del dia l’entorn del momument aplega devots i fidels que honoren l’heroïna. Nakhon Ratchasima. Tailàndia / อนุสาวรีย์ท้าวสุรนารี นครนครราชสีมา

Passejada pel mercat

Els vídeo ens convida a passejar pel mercat del Diamant, als afores de Mukdahan, una ciutat al nord-est profund de la Tailàndia rural. El primer que veiem és una venedora de loteria, l’esport nacional del país. Seguidament apareixen formigues vermelles amb els ous i les larves apetitoses i digestives. A continuació, en diferents palanganes, s’hi veu el crani i diferents parts del cos d’un cèrvid. Munts de verdures variades i un gran assortiment de tota mena de bolets. Bolets de bosc, del terra i de soques. Una preciosa papaia de més d’un quilo al llaminer preu de 40 baht, l’equivalent a un euro. Una senyora exposa en platets una gran varietat d’insectes fregits, cucs del bambú i crisàlides o capolls d’erugues. Palanganes blanques contenint gambetes d’aigua dolça ben menudes, una cuixa de bòvid i a continuació un esquirol mort. Als tais d’Isan -al nord-est de Tailàndia- els encanten els rosegadors. I encara com avui al mercat no s’hi veuen rates esventrades, llestes per fer a la barbacoa! Més cadàvers d’esquirols de panxa enlaire i una enorme bossa blava amb conills porquins i una altra plena de més esquirols. Intercanvi d’esquirols vius de bossa a bossa i l’extracció d’un que ha mort aixafat pels companys de presidi. Bosses de plàstic amb granotes agonitzants, mig ofegades, i alguns gripaus. Veiem també una preciosa col·lecció de melons a punt de ser menjats. Devem tant goig visual al talent de la simpàtica venedora que els talla de manera que semblen obres d’art. Després de contemplar una exposició de més insectes fregits passem a la secció de parades de la carn. Tones de carn bellament apilades als peus de les senyores. Acabem amb una preciosa col·lecció dels insectes preferits dels tais. Insectes nocturns enormes que es mengen, bo i fregits, amb gran plaer i fruïció.

Alegria al mercat: espectacle insòlit

A primera hora de la tarda tots els mercats del món viuen hores baixes. En molts mercats del tròpic els paradistes aprofiten les hores somortes per fer la migdiada. Però no sempre és així. En aquest mercat de Mukdahan una colla de coratjoses venedores s’enfilen a les parades i es posen a ballar. Es distreuen, s’ho passen bé i a la vegada fan exercici. Mukdahan és la capital de la província homònima ubicada al nord-est de Tailàndia, a la riba dreta del riu Mekong. A un pas de Laos.

 

Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Guarir-se per la fe

Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.