Aquestes darreres setmanes he assistit a un munt de concerts de primeres figures del rock tailandès. Concerts celebrats en grans espais a l’aire lliure, sempre pleníssims de fervents admiradors de les icones. En tots hi havia una enorme presència policial. Els polis no s’estaven de repartir llenya si calia, sense contemplacions ni contenció. Malgrat que en els recintes on se celebraven els concerts estava explícitament prohibida la venda d’alcohol, la majoria dels assistents anaven beguts. La presència d’alcohol era massiva. Però dissimulada. Molts dels joves duien dins ampolles d’aigua un beuratge alcohòlic derivat de l’arròs que en diuen lao. Un líquid incolor, com l’aigua, l’esperit més barat del mercat. També el més verinós. En cap de les parades de begudes tenien a la vista llaunes de cervesa, però en totes te’n donaven, de sotamà, si els en demanaves. Això passava amb la policia present a dues passes. La llauna de cervesa o te l’embolicaven amb paper de diari (se la beuen xarrupant amb canya) o dissimulada dins un envàs de cartró que fan servir per beure cafè amb gel.
Les fotografies corresponen al concert del cantant พี สะเดิด (aproximadament “Pi Sadeüd”, en fonètica catalana). Pi Sadeüd és un dels grans. Vaig tenir l’oportunitat de coneixe’l abans del concert. És un home d’una enorme energia, té talent i carisma. Va néixer un 19 d’octubre en un poblet de la província de Khon Kaen, a Isan, el nord-est tailandès. Vaig fruir de valent fotografiant el concert. Pi Sadeüd estima la càmera amb la mateixa intensitat que estima l’escenari i el públic, que del començament al final no parava d’aclamar-lo.