Cinc dies després de sortir de l’hospital hi torno per sotmetre’m a una visita i per fer-me una analítica. Explico al metge que m’ha tractat el dengue que em sento baldat, gairebé exhaust. Respon que la fatiga és una de les seqüeles que deixa el virus. Els resultats de l’analítica són gairebé òptims. Els leucòcits augmenten i els glòbuls vermells a hores d’ara estan per damunt de la normalitat. Ja puc conduir la motocicleta i caminar tant com vulgui. Avui no, ja és massa tard, però demà al matí em prometo fer una caminada molt bonica. El metge m’anima, diu que endavant, que faré molt bé de pujar al cim. Però que no em deixi el mòbil a casa, per si de cas. Surto de l’hospital content, ni que em senti cansat.
L’endemà al matí agafo la moto. Em dirigeixo a Doi Suthep. Sempre m’ha agradat conduir per aquesta carretera els mesos humits i els d’hivern. Per res no m’agrada circular-hi durant la temporada seca i xafogosa. Els boscos fan pena, eixerreïts i erms. Sembla que estiguin a punt d’encendre’s. Amb una de tantes glopades calentes d’aire, ajudada per la punta d’una cigarreta, ben segur que n’hi hauria prou per provocar un avern. Ara, en canvi, la botànica és llustrosa, humida. Molts arbres arran de carretera estan completament florits. Flors grogues enramades pendulant del brancatge. Flairo perfectament el perfum que alliberen. És un plaer la conducció. Bona carretera, moltes giragonses, poc trànsit. Aire net i perfumat, sol i fresca. L’adrenalina puja, em sento un genet cavalcant un cavall de ferro. Ascendeixo de pressa, a tota velocitat. Prenc les corbes tancades, amb la màquina vincladíssima. Quina plaer més gran. Quina joia la vida.
A Doi Suthep no m’hi aturo. Segueixo carretera amunt. Arriba el moment que la pista s’estreny, es fa petita. I més inclinada. Les pluges de la temporada l’han feta malbé. Hi ha bonys i clots. Però és una meravella. Travessa el bosc. Circulo per sota una altíssima cúpula de branques. Arribo al punt que una tanca amb cadenat m’atura. Deixo la moto davant la barrera. Passo per sota i continuo l’ascensió a peu. A la pista ha desaparegut tot rastre d’asfalt. El terra és una estesa de fulles. Cruixen al moment de trepitjar-les. Aquests són la totalitat dels sons que percebo. I un fil d’aire. Un aire primet que provoca cadències de tremolors a les lanceolades d’alguns arbustos baixos. De les branques dels arbres pengen fines arrels aèries: òrgans tendres, agulles de saba creixent cap a terra a velocitat gairebé visible. Troncs i soques són plagats d’epífites. És temps per pensar. La mateixa malura que encara covo deu ser la responsable de portar-me al cap accions de males persones. Covards innobles que aprofiten la meva absència per escampar metzina. Empesten amb paraules. Respiro a fons. Una alenada d’aire pur s’emporta les ànimes corcades. Arribo al capdamunt del cim. Estic encimballat al Doi Pui, a 1685 metres d’altura. Cal dir que no es gaudeix de cap mena de panorama. L’espessor boscosa és tan densa, que el suposat espectacle visual és tancat per una cortina de vegetació impenetrable. Descendeixo uns metres, fins el pla on hi ha el porxo que temps enrere acollia excursionistes. Avui és una semiestructura desencaixada de taulons derrotats pels tèrmits. Empostats envaïts de plantes enfiladisses. La sorpresa són els dos bonzes que hi trobo. L’un jeu estirat sobre les restes d’un banc. L’altre, el veig d’esquena. A primer cop d’ull sembla que potser medita. La postura ho fa creure. Res, parla amb algú a través d’un telèfon mòbil llampant. Tecnologia d’ultimíssima generació a les nues mans d’un fidel del Buda.