Miquel Murga entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Estel “OH 10 MEU!”. Emissió: 4 de juny de 2020
El meu país
Miquel Murga entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Estel “OH 10 MEU!”. Emissió: 4 de juny de 2020
Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.
Paky López entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Sant Boi “Jo sóc Sant Boi”. Emissió: 25 de novembre de 2014
Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.
Ben d’hora al matí camino pel deliciós corriol dit de la Roca Negra. Ressegueixo la carena que separa la vall del Llor de les estribacions romes que culminen al Montbaig. El que havia estat un sender angost i amagat ha esdevingut un camí fresat i malmès. Des del dia que a algú se li va ocórrer fer-ne camí de pas de no sé quina cursa insensata l’encant del sender s’ha esvanit. Ara el terra és un garbuix d’empremtes de vambes d’esport, marques de pneumàtics, masegades de càrters sobre llicorella i trams de vegetació malmesa. Per si no en teníem prou amb la pesta dels senglars ara tenim la fúria de 600 atletes trotant per la muntanya d’una tongada. Estampides desbocades de quadrúpedes i humans. Ambdues invasions cal considerar-les plagues destructives: no respecten l’àmbit natural i atropellen els camins. Els senglars devasten fruiters i les collites. Fan malvestats, però es pot entendre perquè és la lluita d’uns animals per sobreviure. En el cas dels atletes la destrucció que provoquen no pot justificar-se. Que gent suposadament civilitzada es llenci intempestivament al bosc amb l’ambició de córrer per la consecució d’un premi, reconeixement o un rècord esportiu és impropi d’éssers evolucionats. La preuada natura encara sana que perviu a Sant Boi és un tresor. Tenim el deure de respectar-la i preservar-la. L’àmbit natural és un medi fràgil que no suporta distorsions. La concurrència massiva al bosc d’humans amb més múscul que cervell no millora el món que hem heretat. L’empitjora i arrana.
Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?
Al costat occidental del delta del riu Llobregat s’eleva una modesta serralada amb conreus de secà als vessants i replecs. Oliveres, ametllers i cirerers s’alternen amb alzinars i boscos de pi blanc. A l’extrem meridional s’imposa la mola de a penes 300 metres d’altura del Montbaig, conegut popularment com muntanya de Sant Ramon per l’ermita homònima constuïda al cim el 1887. A l’altre extrem destaca el Montpedrós, que amb 350 metres és el punt culminant de la carena.
Al Montpedrós hi ha un curiós i poc conegut vestigi arqueològic. Es tracta d’una roca amb gravats prehistòrics datats entre el neolític i l’edat del ferro. La superfície encarada a llevant mostra un cercle d’aproximadament un pam de diàmetre amb una petita incisió anular al mig. Del cercle emergeixen vuit segments que segurament simbolitzen els raigs del sol. A la part superior sobresurten dues línies que serien les banyes d’un caprí. Aproximadament mig pam per sobre el segment circular una ratlla transversal uneix el parell de traces de la suposada cornamenta. Amb tota probabilitat es tracta d’una figuració de l’astre solar. Podria ser el Carro Solar, concepte molt present en l’art prehistòric. Hi ha pocs dubtes que la circumferència i les línies que irradia simbolitzin el sol. També sembla encertat atribuir a les traces abstractes del damunt la representació del cap d’un cèrvid.
Al caire septentrional de la mateixa roca hi ha cisellats uns gravats d’interpretació més complicada. Al capdamunt veiem línies que formen una espiral doble. Sembla clar que es tracta de la closca d’un cargol. A sobre hi ha cinc petites cassoletes anulars, gairebé idèntiques a la que es troba al mig de la imatge del sol. Aquestes cavitats presenten una peculiaritat. Si posem el palmell de la mà dreta estès al damunt ens adonem que els cinc dits s’acoblen a la perfecció en cada un dels forats respectius. Sota el cargol gegant veiem un parell d’espirals més i, al costat inferior esquerre, hi tornem a veure el que hipotèticament podria ser un altre Carro Solar: el cap d’un cèrvid amb banyes a la testa.
Hi ha qui diu que els gravats són jeroglífics indesxifrables i que la roca va ser cisellada per gent amb profunds coneixements tel·lúrics. No falten els que li atribueixen poders sobrenaturals i, fins i tot, un origen alienígena. Si algun dia s’excava el subsòl tant de bo aflori nova informació que complementi la que aplicadament geòlegs i historiadors estan elaborant. D’incògnites n’hi ha i seguirà havent-n’hi fins i tot en el supòsit que una hipotètica excavació aportés noves dades. Per més revelacions que apareixessin probablement la interpretació fefaent i precisa dels gravats continuarà essent sempre un misteri.
La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.
Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.