Enric Vila i Toni Babia-Privat

27 Juny 2015

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Anuncis

Entrevista a Jaume Mestres

23 Juny 2015

Entrevista radiofònica a Jaume Mestres

28 Novembre 2014

Paky López entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Sant Boi “Jo sóc Sant Boi”. Emissió: 25 de novembre de 2014

Jaume Mestres "Jo sóc Sant Boi"

Jaume Mestres a “Jo sóc Sant Boi”

http://www.ivoox.com/jaume-mestres_md_3793598_wp_1.mp3″

Ir a descargar


Ciutadans del món

7 Agost 2014

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.


La Roca Negra

12 Juny 2014

Ben d’hora al matí camino pel deliciós corriol dit de la Roca Negra. Ressegueixo la carena que separa la vall del Llor de les estribacions romes que culminen al Montbaig. El que havia estat un sender angost i amagat ha esdevingut un camí fresat i malmès. Des del dia que a algú se li va ocórrer fer-ne camí de pas de no sé quina cursa insensata l’encant del sender s’ha esvanit. Ara el terra és un garbuix d’empremtes de vambes d’esport, marques de pneumàtics, masegades de càrters sobre llicorella i trams de vegetació malmesa. Per si no en teníem prou amb la pesta dels senglars ara tenim la fúria de 600 atletes trotant per la muntanya d’una tongada. Estampides desbocades de quadrúpedes i humans. Ambdues invasions cal considerar-les plagues destructives: no respecten l’àmbit natural i atropellen els camins. Els senglars devasten fruiters i les collites. Fan malvestats, però es pot entendre perquè és la lluita d’uns animals per sobreviure. En el cas dels atletes la destrucció que provoquen no pot justificar-se. Que gent suposadament civilitzada es llenci intempestivament al bosc amb l’ambició de córrer per la consecució d’un premi, reconeixement o un rècord esportiu és impropi d’éssers evolucionats. La preuada natura encara sana que perviu a Sant Boi és un tresor. Tenim el deure de respectar-la i preservar-la. L’àmbit natural és un medi fràgil que no suporta distorsions. La concurrència massiva al bosc d’humans amb més múscul que cervell no millora el món que hem heretat. L’empitjora i l’arrana.


“No me da la gana!”

8 Abril 2013

Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?


Montpedrós prehistòric

2 Març 2013

Al costat occidental del delta del riu Llobregat s’eleva una modesta serralada amb conreus de secà als vessants i replecs. Oliveres, ametllers i cirerers s’alternen amb alzinars i boscos de pi blanc. A l’extrem meridional s’imposa la mola de a penes 300 metres d’altura del Montbaig, conegut popularment com muntanya de Sant Ramon per l’ermita homònima constuïda al cim el 1887. A l’altre extrem destaca el Montpedrós, que amb 350 metres és el punt culminant de la carena.
Al Montpedrós hi ha un curiós i poc conegut vestigi arqueològic. Es tracta d’una roca amb gravats prehistòrics datats entre el neolític i l’edat del ferro. La superfície encarada a llevant mostra un cercle d’aproximadament un pam de diàmetre amb una petita incisió anular al mig. Del cercle emergeixen vuit segments que segurament simbolitzen els raigs del sol. A la part superior sobresurten dues línies que serien les banyes d’un caprí. Aproximadament mig pam per sobre el segment circular una ratlla transversal uneix el parell de traces de la suposada cornamenta. Amb tota probabilitat es tracta d’una figuració de l’astre solar. Podria ser el Carro Solar, concepte molt present en l’art prehistòric. Hi ha pocs dubtes que la circumferència i les línies que irradia simbolitzin el sol. També sembla encertat atribuir a les traces abstractes del damunt la representació del cap d’un cèrvid.
Al caire septentrional de la mateixa roca hi ha cisellats uns gravats d’interpretació més complicada. Al capdamunt veiem línies que formen una espiral doble. Sembla clar que es tracta de la closca d’un cargol. A sobre hi ha cinc petites cassoletes anulars, gairebé idèntiques a la que es troba al mig de la imatge del sol. Aquestes cavitats presenten una peculiaritat. Si posem el palmell de la mà dreta estès al damunt ens adonem que els cinc dits s’acoblen a la perfecció en cada un dels forats respectius. Sota el cargol gegant veiem un parell d’espirals més i, al costat inferior esquerre, hi tornem a veure el que hipotèticament podria ser un altre Carro Solar: el cap d’un cèrvid amb banyes a la testa.
Hi ha qui diu que els gravats són jeroglífics indesxifrables i que la roca va ser cisellada per gent amb profunds coneixements tel·lúrics. No falten els que li atribueixen poders sobrenaturals i, fins i tot, un origen alienígena. Si algun dia s’excava el subsòl tant de bo aflori nova informació que complementi la que aplicadament geòlegs i historiadors estan elaborant. D’incògnites n’hi ha i seguirà havent-n’hi fins i tot en el supòsit que una hipotètica excavació aportés noves dades. Per més revelacions que apareixessin probablement la interpretació fefaent i precisa dels gravats continuarà essent sempre un misteri.

Montpedrós

Montpedrós

Montpedrós

DSC_4485

Montpedrós

DSC_4392


%d bloggers like this: