Danses al temple

Celebració litúrgica comunitària en un temple tailandès, molt a prop de Laos. Experiència mística a través de la música i la dansa.

Un vol a Bangkok

Bangkok, dilluns, 29 de maig de 2006

Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.

He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.

Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negre enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.

L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport de Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.

Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.

Khon, teatre de dansa i màscares. Tailàndia

El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.

Expedició a El Mirador. Guatemala

Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.

L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.

Dansa mística

Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.

Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia


Barques de foc al riu Mekong

Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.

Camins de l’aigua. Bangkok

El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.

‘Tajen’

El vídeo presenta una lluita de galls en un vilatge remot de Bali. La lluita es produeix en un ambient rude i primari que poc deu d’haver canviat en centúries. A l’illa de Bali la lluita de galls té un origen místic, d’aquí que se celebri abans d’iniciar-se una cerimònia i a redós dels temples. La sang vessada pels animals durant el combat a mort serveix per temperar el geni dels mals esperits que viuen a l’entorn, ja sigui sota terra, a les cruïlles dels camins o enfilats a la copa dels arbres. Els balinesos creuen que nodrint-los amb sang els mals esperits no els destorbaran. Una cerimònia amb la interferència de males ànimes podria generar calamitats al vilatge. Amb les baralles de galls els balinesos neutralitzen les forces amenaçadores que els assetgen. D’aquí que les lluites de pollastres a l’exterior dels temples se celebrin amb regularitat. I no solament per motius religiosos; el factor entreteniment té una enorme rellevància. També el joc. Aposten grans sumes de diners pels pollastres de combat. L’atzar i el joc són intrínsecs a la idiosincràsia balinesa. A l’inici del vídeo veiem homes jugant amb daus sobre un tapís il·lustrat estès a terra. Parem atenció als diners que corren per sobre les icones pintades.
Cal advertir que les seqüències on s’hi veuen les lluites de galls poden ferir algunes sensibilitats. Millor que s’abstinguin de mirar-les aquelles persones que els desagrada veure patir els animals. Certament, els galls han de passar-ho malament. De vegades penso si alguns pollastres no moren a conseqüència de la tensió o d’un atac de cor més que per les ferides infligides pels temibles esperons d’acer lligats al capdavall de la pota del contrari.

Enric Vila i Toni Babia-Privat

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Entrevista a Jaume Mestres