Entrevista

8 Juny 2012

Entrevista al web de viatges Mundo Nómada


Carnaval

18 febrer 2012

En una de les breus entrades en anglès que encapçalen cada capítol del llibre sobre pintures murals que acabo de comprar (สิมม่วนซื่น = Tresors amagats per a infants, de อู่ทอง ประศาสน์วินิจฉัย = Uthong Prasaatwinitchai), s’hi diu que la caritat és, probablement, la virtut més valorada pels tailandesos. L’autor es refereix, en particular, a la gent d’Isan, un territori vastíssim al nord-est del país. Deu ser cert. Els tais practiquen la caritat per rebre, a canvi, mèrit. Practicar la caritat té premi, doncs.
El catolicisme també premia els caritatius: els aplana el camí al cel. El mèrit d’ajudar els altres impulsa el creient a la seva pròpia salvació. Els bons sentiments funcionen pel reclam d’un sucre. La caritat que promouen les dues religions seria, en realitat, egoisme disfressat d’amor al pròxim. Espantalls sobre bases de sucre. I les formigues llepant-lo.


Fills de Buda

14 Desembre 2011

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.


Autoretrat

19 Juny 2011
Autoretrat. Mirall ubicat davant l'altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d'Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Mirall ubicat davant l’altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d’Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.


Wat Chantaburi

27 Octubre 2010

Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.


Wat Rakang Kosit Taram

26 Octubre 2010

Part inferior de la porta d’entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l’infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d’octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d’exposició i f/9.

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l’època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la residència familiar. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d’octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d’evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure’s la càmera, la imatge sortia borrosa i l’havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada deixava passar molt poca llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d’exposició i f/11.


Murals de temples

19 Octubre 2010

Wat Samuha Pradittharam

วัดสมุหประดิษฐาราม

 

Wat Nong No Nuea

 

Wat Yang Thuan Wanaram

วัดยางทวนวณาราม

 



Murals: Wat Tha Sung i Wat Chon Thara Singhe

24 Setembre 2010

Vehicles

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.


El Sant Jordi tailandès

23 Abril 2010

Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.


Diari de viatge (13). Una galleda groga

30 gener 2010

Pintures murals darrere l’altar. L'autor dels murals és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu a Siam. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

He reprès la fotografia de murals budistes. Una delícia. No solament pel goig de veure meravelles -que sempre és un estímul pels sentits- sinó també forçat per les circumstàncies. La lesió al genoll -conseqüència de l’accident de moto- em manté amb la mobilitat limitada. Fotografiar murals és una activitat que em puc permetre. Amb moderació, però tirant milles.
La bona notícia és l’aparició d’un llibre-guia de pintures murals. Fins ara no hi havia gairebé res publicat sobre aquest tema. La feina era meva per trobar les millors pintures. Una feinada que em procurava un gran plaer, això sí. M’ho passava tan bé investigant i buscant com fotografiant. Aquest llibre facilita les tasques de recerca. Per sort, però, és incomplet, limitat en la informació i conté bastants errors. Fantàstic! Les coses no poden ser perfectes. De ser-ho seria un gran avorriment.
Evidentment que no he vist tots els murals ressenyats, però n’he vist i fotografiat moltíssims que l’autor del llibre ni tan sols esmenta. Entre els que menciona l’autor i els que jo conec que ell ni anomena, es podria editar l’obra completa de murals budistes tailandesos.
Dilluns va passar que el temple on vaig anar a raure amb la intenció de fotografiar els murals vaig trobar-lo en obres. El Wat Boromniwat. El pavelló on hi ha les pintures és tancat perquè renoven la teulada. Vaig trobar-hi un gran nombre de paletes i el desori consegüent a les obres. Vaig ficar-me monestir endins a la recerca d’un monjo. Arribat a l’estany que hi ha a tots els santuaris budistes, ple d’enormes peixos i tortugues encara més enormes, com pertoca a aquests estanys, veig un monjo assegut a l’ombra d’un arbre. El saludo. Establim un diàleg ben convencional. Pel seu accent dedueixo d’on és fill. Li parlo en la seva llengua. Ja hi som! Demana que m’hi atanci. Content de trobar un estranger que sàpiga lligar bocins de la seva parla, marginal i marginada.
Estableixo un bon diàleg amb el monjo. M’explica que fa set anys va fer un viatge a Estats Units. Va visitar un munt d’indrets. Em parla d’Alaska, de Minnesota, d’Atlanta, de Texas. El que més destaca és el fred que va patir. Res d’estrany tenint en compte el seu origen. És fill de Si Saket, una de les regions més caluroses de Tailàndia. Em demana què m’ha portat al monestir. Li ho explico. Això ja està fet. Crida l’abat. Apareix un monjo grassonet, d’uns 60 anys, molt somrient, acabat de sortir de la caseta de fusta on resideix. L’abat se suma a la conversa. Parlem d’orígens i destins. De moment, el destí més immediat és el de les pintures. Ens n’hi anem. Acompanyat del monjo viatjat i de l’abat afable em planto davant el pavelló de les pintures, l’ubosót del santuari. Els monjos demanen a uns treballadors que apartin la runa que en priva l’accés. Posen la clau al pany i obren la porta. Encenen els llums. La meravella amagada es fa visible. Apareixen en un estat de conservació impecable els murals executats durant el regnat de Rama IV, a mitjans del segle XIX, per l’artista tailandès Khrua In Thong. Són els primers que van pintar-se a Tailàndia de temàtica europea. L’estil també és copiat d’Europa. L’autor deuria ser un enamorat del nostre continent. Al mur de darrere el buda daurat que presideix l’altar hi ha pintada una estació de ferrocarril. Amb un tren a la via ple de passatgers. Insòlit.
El privilegi que em concedeixen els monjos és immens. Entra l’arquitecte que dirigeix la restauració. L’home assegura que en tot el temps que fa que duren les obres -un any- encara no havia accedit a l’interior del pavelló. El mantenen tancat i barrat per preservar al màxim les pintures, que no es malmetin amb la pols de les obres. Els monjos m’acompanyen una estona. Em miren com fotografio. Els agrada veure les imatges dels murals quan apareixen a la pantalleta de la càmera. Se sorprenen. Remarquen que es veuen més clares i brillants que els originals. Em deixen perquè pugui fotografiar tranquil. Que quan acabi els avisi per anar a tancar la porta. Em quedo sol a l’interior del pavelló. Al cap d’una estona es produeix la visita inesperada d’un parell de dones paleta. Immigrants d’Isan assabentades que sóc capaç de trabar mínimament la seva llengua. –Uao isan mèn bo?. –Mèn!. Els fa gràcia sentir-me. Riem molt. Satisfacció absoluta.
Acabant de fotografiar -gairebé tres hores passades dins l’ubosót-, retorno als kuti dels monjos per avisar que ja he enllestit. Ni rastre. Deuen descansar. No insisteixo. Surto del temple. Retornaré quan les obres s’hagin completat. Els portaré una galleda groga plena d’ofrenes. Una galleda groga? Doncs, sí. Els laics budistes quan visiten el temple acostumen a portar-hi ofrenes. Aliments, moltes vegades. Però també bens materials d’ús quotidià. Galledes grogues, el color simbòlic del budisme, plenes de regals senzills per als monjos. Llet de soja i sucs de fruita en pots petits de tetrabric, un paraigua, menjar enllaunat -bàsicament sardines-, llet condensada, una pastilla de sabó, capses de mistos, una llanterna, raspall, pasta de dents, espelmes, una maquineta i fulles d’afaitar, espirals antimosquits, bossetes de te, detergent per rentar vaixella… En fi, objectes de servei. Començant pel recipient: la modesta i utilíssima galleda.

Detall del pas del ferrocarril pel centre d’una ciutat europea. La pintura és darrere l’altar de l’ubosót, o pavelló d’ordenació dels monjos. L'autor és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

Fragment de la part inferior del mur meridional. Observi’s l’arquitectura netament occidental dels edificis. L'autor és Khrua In Thong, pintor siamès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok


%d bloggers like this: