Un dia de feina al Wat Pokham

20 gener 2021
Pintures murals al Wat Pokham

Surto de la meva habitació carregat amb els estris habituals per anar a treballar. La fotografia, la videografia, l’exploració, l’escriptura, l’aventura… En resum, viatjar. Aquest és el meu treball, la meva feina que sempre he fet de gust. Una feina no retribuïda però que m’omple i em satisfà. A l’esquena hi porto el trípode. Les càmeres Sony A7 III i la Sony petita les duc penjades a l’espatlla dreta, i també porto la GoPro. Baixo pel carrer Charoen Mueang fins la cruïlla amb Ratt Phatthana. Allà espero el songtéo que per 10 baht em portarà a la terminal nova d’autobusos, dita Terminal 2, inconvenientment i incòmodament ubicada a uns 5 quilòmetres del nucli urbà. A les 9 en punt arrenca l’autobús en direcció a That Phanom. És un bus gran, amb aire condicionat. El bo del cas és que l’aire funciona de manera bastant eficient. De seguida que comença el recorregut obro l’aplicació de Google Maps per distreure’m i, de passada, saber per on circulem. Doncs resulta que no hi ha senyal. No tinc connexió a internet. Al cap de menys de dues hores l’autobús entra a la terminal de That Phanom. Poc abans d’arribar he clissat des de la finestra la imatge esplèndida del xedi del Wat Phra That Phanom. Penso que hi deuen fer obres, doncs la part superior sembla envoltada d’una bastida de bambús. Així que baixo demano preu a un conductor de samló per portar-me al Wat Pokham. El conductor és un home amb uns ulls que criden l’atenció. Són clars, vibrants, vius com els d’un gat. Ulls felins en un home que segurament molts anys de la seva vida ha treballat la terra. Arribo al temple sense cap dificultat, el conductor sabia perfectament el camí. Cal dir que no sempre passa. Entrant ja veig el vell ubosót o sim. Al costat hi han alçat una pagoda nova.

El cas és que em trobo davant una construcció de 1933 bastida a l’estil tradicional d’Isan, amb els murs interiors pintats per un artista vietnamita. A les informacions relatives a l’any de construcció i execució de les pintures, que trec d’un panell informatiu plantat davant la pagoda, sempre cal posar-hi cometes. L’experiència m’ho ha ensenyat. De seguida que baixo del tricicle s’acosta una dona entusiasmada de veure’m, com si em conegués de tota la vida. Es deleix per saludar-me. Va molt embalada, no hi ha qui li aturi la xerrera. El mal és que gairebé tot el que em diu m’ho perdo. Em moc per Tailàndia com un infant balbucejant els primers mots. També sóc incapaç de llegir i d’escriure. Si ho miro fredament, intentant sortir de la pròpia closca, realment sóc una persona agosarada. Viatjar sol i tant de temps -i tantes vegades!- per un país en aquestes condicions és com a mínim sorprenent. I extraordinari que me’n surti tan bé. Tot fent veure que entenc la senyora -de fet, vaig assentint quan em sembla que cal fer-ho -confio que no digui disbarats!- avanço vers un pavelló on hi ha uns quants laics preparant l’àpat dels monjos. Cada dia l’hora de l’àpat per la comunitat monàstica és a les 11 del matí. La gent del pavelló és encantadora. Expresso el meu interès per veure i fotografiar les pintures del sim. Un dels laics avisa un altre home que treballa en la reparació o millora d’una dependència contigua. Li demana que obri la porta del sim tancada amb un petit cadenat. L’home reacciona a l’acte. S’encamina al sim, puja els pocs graons de l’escala de pedra flanquejada per un parell de modestes naga i obre la porta. M’hi acosto. De mitja escala estant ja albiro les pintures, les de la paret del fons, amb tres imatges de budes sedents. Són pintures netes, molt en la línia d’altres temples que feliçment he tingut l’oportunitat de visitar i fotografiar. Temples ubicats en zones rurals d’Isan. A Khon Kaen n’hi ha un munt i a Ubon Ratchathani, a Roi Et… En fi, tots estan descrits i catalogats en un mateix document dels meus arxius. La superfície del bót és rectangular, lliure de mobles o altres andròmines. Dins l’espai només hi ha una escombra, recolzada a la paret oriental, la de davant l’altar. S’obren un parell de finestres per banda i, arran de l’altar i a la paret oriental, unes obertures verticals que deixen passar la llum i els ocells o ratpenats o qualsevulla altre animal que li vingui de gust. Tant la porta com les quatre finestres són iguals. Ni estan decorades ni llueixen cap altre motiu que les faci destacar. Estan pintades de color verd-blau, o potser hauria de dir glauc. A cada costat de l’altar hi ha un parell d’umbrel·les grogues plegades. Com que són fotogèniques intento treure’n partit. Paro la càmera damunt el trípode, el planto al centre, a prop de la porta i disparo les primeres fotografies. Al cap de poc d’haver començat a fotografiar sento una veueta que sorgeix del meu darrere, sembla sortida del cel o d’algun lloc extraterrenal. És un monjo més aviat menut. El defineix un somriure encastat a la cara i moviments breus i amanerats. La parla és igualment afectada. Un to de veu i un parlar que per les nostres contrades qualificaríem sense embuts d’efeminat, però aquí no es veu d’igual manera. I, no només això, a Tailàndia aquest fer delicat i compostura amanerada mai no s’interpreten negativament. Al contrari, agrada i es valora en positiu. El monjo es presenta segurament enviat per la comunitat. A donar una ullada al farang que s’interessa pels ninots de les parets i també per mirar d’esbrinar de quin peu calça. Per això de les primeres preguntes que em fa és si sóc budista o simpatitzo amb el budisme. Responc  molt cortesament, amb simpatia i mirant de no divagar gaire. Evidentment que les meves respostes són les que el monjo vol sentir. Això és el que sempre s’ha de fer, i per aquí encara més, sempre i quan les preguntes no vagin gaire més enllà de generalistes. Si hi van s’ha d’evitar el compromís. Resulta que el monjo té 25 anys. S’atreveix a pronunciar algunes paraules en anglès, no gaires. Per damunt de tot el monjo és discret, educadíssim i cordial. Després em dirà que el mes vinent se’n va al Japó. Entenc que per a una temporada llarga, però no acabo d’esbrinar si seran setmanes, mesos o potser anys. Li demano quants monjos viuen al temple. Respon que sis bonzes ordenats i quatre novicis. Al cap d’una bona estona es presenta un altre monjo. Aquest és una mica més gran. Diria que té més de trenta anys. És igualment somrient i discret. Marxa aviat. Però l’altre, el primer que s’ha presentat es manté, com un soldat, ferm al meu costat.

El mal d’aquesta sala és que bona part del terra està cobert per una catifa vermella. Mentre les finestres són closes no passa res. Però quan després de tancar la porta per evitar el contrallum les obro perquè entri prou claror per fotografiar millor les pintures del mur oriental, llavors es produeix el desastre. El terra reflecteix una poderosa llum vermella sobre les pintures. Com que de vegades peco d’excessivament prudent, no goso demanar permís per retirar la catifa. No seria difícil perquè és molt prima i lleugera. Confio en la bona resposta de la càmera. I, sinó, a l’hora d’editar, el tint vermell segurament es podrà corregir. Fotografio tants detalls com puc i sóc capaç de veure. Com que les pintures comencen a bastanta altura sempre s’ha de tenir la càmera lleugerament inclinada enlaire. En donar la feina per enllestida, bo i dret a les escales, encara amb la porta oberta, plego les mans i inclino lleugerament el cap per agrair al Buda que m’hagi permès passar aquest parell d’hores tan bones. El monjo em deu observar, és clar. No crec que aquesta manera tan poc ortodoxa per als seus ulls de pregar o agrair alguna cosa al buda li agradi gaire o el convenci. Baixo l’escala. Desparo el trípode i em poso a fotografiar l’entorn del vell bót o sim. La pega és que hi ha tot de motocicletes al voltant. Són dels homes que treballen a l’obra del costat. No m’atreveixo a demanar que apartin les motos. Abans d’acomiadar-me pregunto de quina manera podria anar al Wat Phra That Phanom. Cap problema, un dels treballadors s’ofereix a portar-m’hi amb moto. Fem el trajecte fins el temple per un camí deliciós, ple de pontets i estanys amb lotus, praderies i arrossars, gairebé sempre vorejant l’esplendorós riu Mekong. El motorista em deixa arran de l’entrada principal del temple més important d’Isan. Li dono 50 baht. L’home se sorprèn. Només faltaria! Li dic que són per ajudar-lo. I així els accepta.

Songtéo: una mena de furgoneta pública, oberta pel darrera, amb dos bancs encarats.

Naga: serpent mitològica.

Bót, ubosót o sim: pagoda d’ordenació, pregària i meditació dels monjos.

Farang: estranger, home o dona occidentals.

Samló: vehicle de tres rodes.


Entrevista

8 Juny 2012

Entrevista al web de viatges Mundo Nómada


Carnaval

18 febrer 2012

En una de les breus entrades en anglès que encapçalen cada capítol del llibre sobre pintures murals que acabo de comprar (สิมม่วนซื่น = Tresors amagats per a infants, de อู่ทอง ประศาสน์วินิจฉัย = Uthong Prasaatwinitchai), s’hi diu que la caritat és, probablement, la virtut més valorada pels tailandesos. L’autor es refereix, en particular, a la gent d’Isan, un territori vastíssim al nord-est del país. Deu ser cert. Els tais practiquen la caritat per rebre, a canvi, mèrit. Practicar la caritat té premi, doncs.
El catolicisme també premia els caritatius: els aplana el camí al cel. El mèrit d’ajudar els altres impulsa el creient a la seva pròpia salvació. Els bons sentiments funcionen pel reclam d’un sucre. La caritat que promouen les dues religions seria, en realitat, egoisme disfressat d’amor al pròxim. Espantalls sobre bases de sucre. I les formigues llepant-lo.


Fills de Buda

14 Desembre 2011

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.


Autoretrat

19 Juny 2011
Autoretrat. Mirall ubicat davant l'altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d'Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.

Mirall ubicat davant l’altar del Wat Phawanaphirataram. Va fer-lo portar d’Itàlia el rei tailandès Rama VI durant la segona dècada del segle XX.


Wat Chantaburi

27 Octubre 2010

Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.


Wat Rakang Kosit Taram

26 Octubre 2010

Part inferior de la porta d’entrada al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). El pavelló, restaurat ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. A la pintura hi veiem un monjo budista encarant-se amb un penat a l’infern i la mort. La pintura sobre la porta de fusta vaig fotografiar-la ahir, dia 25 d’octubre de 2010. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 30 segons d’exposició i f/9.

Fragment de les pintures murals sobre fusta al pavelló Hoe Pra Trai Pitaka, que havia estat residència del rei fundador de la dinastia Chakri, Rama I (1782-1808). La vella biblioteca, restaurada ara fa tres anys, es troba a l’ala sud-oest del Wat Rakang Kosit Taram, a Bangkok. Les pintures narren escenes de la vida quotidiana de l’època i històries de la llegenda èpica Ramayana. En aquest cas, veiem la història de Makhamanop i la seva esposa construïnt un nou pavelló i un estany al jardí de la residència familiar. Fotografiar aquests murals sobre fusta (ahir, dia 25 d’octubre de 2010) va ser complicat, bàsicament per dues raons. Pels reflexes de les pintures, impossibles d’evitar doncs solament podia treballar amb la llum natural provinent de les finestres, i el terra de taulons de fusta. Com que és un lloc públic rep visites freqüents. Cada vegada que entrava algú el terra fimbrejava amb el consegüent moviment del trípode. En moure’s la càmera, la imatge sortia borrosa i l’havia de tornar a repetir. La solució va arribar amb la pluja. De cop i volta va desencadenar-se una tempesta. Aigua a portadores, trons i llamps. Un llarg temporal durant el qual vaig estar completament sol dins el pavelló de fusta. Llavors sí que vaig poder fotografiar de gust. Ni que gairebé estigués a les fosques. L’espessa nuvolada deixava passar molt poca llum. La imatge és presa en el mode manual: ISO 100, amb 10 segons d’exposició i f/11.


Murals de temples

19 Octubre 2010

Wat Samuha Pradittharam

วัดสมุหประดิษฐาราม

 

Wat Nong No Nuea

 

Wat Yang Thuan Wanaram

วัดยางทวนวณาราม

 



Murals: Wat Tha Sung i Wat Chon Thara Singhe

24 Setembre 2010

Vehicles

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.


El Sant Jordi tailandès

23 Abril 2010

Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.


%d bloggers like this: