Temps d’olives

24 Octubre 2017

A Sant Boi encara ens queden oliveres i gent admirable que les fa créixer i les estima. Ara en recullen el fruit; en aquest cas, olives negres.

 

Anuncis

Rama IX, l’estimat rei tailandès

24 Octubre 2016

El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.

Cantant l’himne nacional davant el Palau Reial

La notícia, vista per TV3


Plantes amb ànima

18 Agost 2016

Als jardins palatins de reialmes antics, ubicats als territoris que avui en diem Birmània, Tailàndia, Yunnan i Laos s’hi conreava, en el major dels secretismes, una planta d’efectes poderosos i propietats gairebé màgiques. Fetillers i alquimistes de palau la processaven per a obtenir-ne filtres i pocions que lliuraven als dignataris de la cort. Gràcies als seus beneficis els monarques servaven quasi a perpetuïtat el vigor juvenil, i retardaven la decrepitud i la vellesa. La pell se’ls mantenia llisa i el cos fornit degut a les qualitats depuradores de la planta, que els netejava i revitalitzava l’organisme.
Quan esclataven conflictes es destil·lava en quantitats considerables i es lliurava a la tropa abans d’entrar en combat. Els efectes eren definitius, contundents: proporcionava als exèrcits grans victòries. Per les seves propietats extraordinàries és comprensible que les sements de tan preuada planta mai no eixissin de palau. Amb el transcurs del temps, l’ensulsiada dels imperis, desmembraments de monarquies i caigudes de governs, el conreu del vegetal miraculós va extingir-se. No se’n sabé res durant centúries.
Als inicis de la dècada de 1970 van arribar a l’oïda del notabilíssim botànic tailandès, el senyor Pradit Khampermpoon, les primeres notícies de la probable existència, en les remotes selves de Loei, d’un espècimen que podria correspondre a la planta fantasma o del diable, protagonista de bromoses llegendes. El científic va abocar-se en cos i ànima a la recerca fins a aconseguir unes llavors que bé podrien ser les de la cobejada planta. Anys de provatures, no exempts d’ensurts i de fallides, van menar-lo finalment a l’èxit. A partir d’encreuaments amb la mostra suposadament original va aconseguir una millora notable. A més de les característiques tan preuades pels reis de l’antigor, el vegetal obtingut posseïa una nova qualitat, potser més espectacular que les descrites fins ara.
Acompanyat del senyor Pradit vaig entrar de bon matí al viver curosament protegit de casa seva. La flaire fresca de les orquídies s’espargia fragant en l’ambient humit per la rosada. Al capdavall de l’espai cobert amb teles d’ombra s’alçaven tofes serrades de verdor. Un miler de mates creixien ufanoses, compactades. Les tiges primes estaven revestides de fulles ovalades, algunes molt menudes. Ens hi vam atansar amb cura. El senyor Pradit va començar a parlar acostant el rostre a la part més alta de la planta. Desgranava frases curtes, meloses. Emprava una dicció afectuosa, com si xiuxiuegés manyagueries a un nadó. Una perla de rosada va lliscar d’una fulla i es va desfer en minúscules bombolles d’aire. Tot seguit, una pinya de fulles inclinades cap avall van dreçar-se amb prestesa, cadascuna orientant-se en direccions oposades. A mesura que el botànic els parlava s’articulaven en un sentit o altre. El senyor Pradit va demanar-me que digués alguna cosa a les plantes. Em va costar un cert temps sintonitzar amb aquells éssers tan sensibles; potser el to de veu d’un desconegut els resultava massa nou. Però va arribar el moment que em vaig fer amic d’aquells organismes vegetals tan tímids. Al final, amb la meva veu s’estimulaven exactament igual que amb les melodies que els regalava el senyor Pradit. Al cap de poca estona el sector del viver on ens trobàvem va esdevenir una festa, un fòrum intercomunicacional entre humans i representants del regne vegetal.
El senyor Pradit va explicar-me que a partir de la seva experiència i relació amb les plantes, ha pogut corroborar que la veu humana és el so que més les estimula, però no l’únic. També s’activen amb la música. Dels instruments que han escoltat el saxofon sembla que és el que més els plau. Amb la lluna plena, d’hora al matí i cap al tard, és quan les plantes mostren un grau més alt de percepció. Per contra, la proximitat de telèfons mòbils, tota mena d’aparells electrònics i música o veu enregistrades les inhibeix del tot.
Metges i científics han visitat les plantes ballarines* del senyor Pradit i han constatat la veracitat d’aquests fets extraordinaris. De moment, a les peculiaritats tan singulars d’aquests vegetals ja els han trobat aplicacions terapèutiques. Els psiquiatres han comprovat una millora substancial en els pacients que regularment porten a visitar el viver. Hi ha hagut monjos que han exercit la pràctica de la meditació a la vora dels matolls. Segons testimonia el senyor Pradit, la reacció de les plantes és fulminant. Així que el religiós es posa a meditar el moviment i el ball de fulles és apoteòsic. Manifesta el botànic que la interrelació i comunicació de l’home amb els éssers vegetals és absolutament possible. Una visita al seu planter convenceria els qui ho posen en qüestió o els qui no s’ho creuen.

*Híbrid obtingut a partir de la gyrant tailandesa i gyrant xinesa. Ambdues plantes pertanyen a la família tropical de les mongeteres. A Tailàndia, la gyrant rep el nom de mée choy nang ram.

‘Tajen’

22 Setembre 2015

El vídeo presenta una lluita de galls en un vilatge remot de Bali. La lluita es produeix en un ambient rude i primari que poc deu d’haver canviat en centúries. A l’illa de Bali la lluita de galls té un origen místic, d’aquí que se celebri abans d’iniciar-se una cerimònia i a redós dels temples. La sang vessada pels animals durant el combat a mort serveix per temperar el geni dels mals esperits que viuen a l’entorn, ja sigui sota terra, a les cruïlles dels camins o enfilats a la copa dels arbres. Els balinesos creuen que nodrint-los amb sang els mals esperits no els destorbaran. Una cerimònia amb la interferència de males ànimes podria generar calamitats al vilatge. Amb les baralles de galls els balinesos neutralitzen les forces amenaçadores que els assetgen. D’aquí que les lluites de pollastres a l’exterior dels temples se celebrin amb regularitat. I no solament per motius religiosos; el factor entreteniment té una enorme rellevància. També el joc. Aposten grans sumes de diners pels pollastres de combat. L’atzar i el joc són intrínsecs a la idiosincràsia balinesa. A l’inici del vídeo veiem homes jugant amb daus sobre un tapís il·lustrat estès a terra. Parem atenció als diners que corren per sobre les icones pintades.
Cal advertir que les seqüències on s’hi veuen les lluites de galls poden ferir algunes sensibilitats. Millor que s’abstinguin de mirar-les aquelles persones que els desagrada veure patir els animals. Certament, els galls han de passar-ho malament. De vegades penso si alguns pollastres no moren a conseqüència de la tensió o d’un atac de cor més que per les ferides infligides pels temibles esperons d’acer lligats al capdavall de la pota del contrari.


Enric Vila i Toni Babia-Privat

27 Juny 2015

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.


Entrevista a Jaume Mestres

23 Juny 2015

Al-Minya, una ciutat egípcia

26 Març 2015

Arquitectes italians van construir per als magnats del cotó unes cases delicioses a l’entorn de la plaça de l’estació, l’entrada capital d’Al-Minya. Les façanes d’aquests casals, que serven un regust colonial desaparegut gairebé arreu d’Egipte, adornen també ambdós costats del carrer Gumhorriya. Aquest carrer, que desemboca al Nil, havia estat el passeig elegant de la ciutat, el lloc on es concentraven els comerços selectes i els millors cafès. No cal dir que en el dia d’avui els moments de glòria de la primera meitat del segle XX s’han esvanit. Només queden algunes traces d’esplendor a les façanes estucades que dia a dia van descomponent-se sense que ningú hi posi remei. El vent del desert llima les figures gràcils que rematen cornises i decoren frontispicis. Dels poms de flors motllurats a les parets n’han caigut pètals i fulles quedant-ne al descobert només espines. De les airoses cabelleres onejants que coronen bells rostres femenins, molsuts i somrients, se’n desprenen flocs que es polvoritzen en xocar contra el carrer. Els jardins que s’obren davant els imponents casals han esdevingut ermots envaïts de males herbes. Les que havien estat magnífiques vil·les de tons pastel i línies elegants avui són cadàvers de pedra podrint-se a cel obert. L’aire europeïtzat d’Al-Minya el va esbandir el rais Nasser quan va arribar al poder. Les comunitats europees que havien fet florir la ciutat van emigrar, espantades pel socialisme radical que imposava el president de l’Egipte alliberat de potències forasteres. A la plaça Midan, a poc menys de mig camí entre l’estació del ferrocarril i el Nil, s’alça un bell exemple d’edifici colonial. És l’hotel Palace. Encara que tant per fora com per dins el corqui l’agonia, manté un alè del que va ser en dies d’esplendor. Del centre de la plaça estant, d’allà on hi havia la font que en aquests moments uns obrers tiren a terra a cops de maça, contemplo la façana de l’establiment desplegant-se d’un extrem a l’altre de carrer com si fos un retallable. Les que un dia van ser sòlides balconades de pedra tornejada estan a un pas de col·lapsar-se. Empenyo la gran porta forjada del portal i passo a dins. Em trobo en un cancell immens, lúgrube i fosc. Confrontat a una paret veig un moble victorià ple de miralls que devia ser un banc per reposar, però els seients esventrats l’han convertit en una andròmina, una mena de romanalla per llançar. L’estat de les parets, altíssimes, és lamentable, la pintura de sostre i murs es va escrostonant irremissiblement. A mà dreta, una doble escala de fusta puja al primer pis. A la paret frontal del replà un gran mural -un virolat cromo gegant- representa Nefertiti. Al costat de la reina egípcia, en un mirall esgrafiat, hi veig escrit: Cognac Bisquit, F. Lucchese. Agenti Generali per l’Italia e l’Oriente. Via Convertite, 21. Roma. Tot plegat té un pretès aire modernista combinat amb la més xarona cultura del pastitx. Al primer pis hi ha la recepció. El taulell reposa sobre un sòl de fusta folrat d’un linòleum horrorós, gens a to amb el hall moblat amb paravents, butacots eduardians arnats i tauletes baixes amb els seus corresponents cendrers. Una catifa verda, empastifada de llànties, divideix el saló per la meitat; el hall, envoltat d’insulsos papirs pintats a les parets, està buit, sense un sol hoste en cap dels reservats. Dubto que hi hagi gaires cambres ocupades. Quan insinuo que potser m’hi quedaré el conserge me n’ensenya moltes, de cambres. No em sorprèn veure-les buides. Els dormitoris són àmplies estances victorianes amb empaperats florals caient a trossos, mobles desencaixats, piques de ceràmica descomunals i jocs d’aixetes de coure que no ragen. Qui fos que va construir l’hotel el deuria aixecar amb tota la il·lusió, perquè l’esforç és constatable. Però el temps i l’abandonament s’han endut el glamur que al seu moment sens dubte va tenir. El Palace és un establiment que va ser fet per satisfer un cert tipus de clients que fa anys Al-Minya ja no rep. Avui l’hotel decau infraocupat per hostes escadussers que no el respecten. De tant en tant s’allotja al Palace algun viatger somiador i romàntic. L’admirador de decadents tresors assaboreix l’hotel amb la mateixa condescendència que paladejaria un vi sublim, que per descura i un excés d’envelliment el temps hagués agrit.


%d bloggers like this: