El temple perdut

26 Octubre 2020

Explico aquesta història des de Nang Rong, un poble ubicat al centre oriental de Tailàndia, a unes poques desenes de quilòmetres de la frontera amb Cambodja.

Porto una activitat enorme. Em moc tant que el què em queda de temps són engrunes. Engrunes per dedicar-me a escriure, per exemple. Em sento còmode duent aquesta vida. Però no és -ni de bon tros!- una vida confortable. Avui aquí i demà allà. Vivint en una provisionalitat constant no exempta de riscos. I duent la casa a sobre. Potser això palesa que per viure i ser feliç tampoc es necessiten tantes coses. El lloc on poso és als afores del poble, un establiment plantat en un hortet ple de fruiters. Estic encerclat de mangos, cocoters, bananers, arbres de papaia… Frueixo dels vespres, quan els insectes i les granotes organitzen grans concerts. I de la pluja. Ahir va ploure tota la tarda. Vaig refugiar-me en un restaurant obert als quatre vents que es diu Laksamana, nom de reminiscències hinduistes. I és que aquesta és terra antiga. Avui pertany a Tailàndia, però havia format part de l’imperi Khmer. D’aquí a Angkor, la que fou esplendorosa capital dels khmers, no hi ha més de 170 quilòmetres en línia recta.

Potser sabeu de la meva passió pels vells temples khmers. L’hotelet on dormo és un camp base excel·lent per visitar els millors i més ben conservats i també els més recòndits. Aquests, els més ignots, són els que m’interessen. L’arquitectura dels famosos és bonica, però més enllà de l’enlluernament del primer cop d’ull poca cosa més t’aporten. Són monuments preciosos, decorats espatarrants que impressionen. Però avui ja només són pedres. Tantes mirades, tantes fotografies, tant d’enrenou al seu voltant, han foragitat les ànimes. Les estructures perduren, causen admiració, són altives. Però para de comptar. En canvi, els templets petits, apartats, els que estan mig amagats, conserven bona part de l’esperit que els va crear. Aquests són els bons. I encara n’hi ha d’una altra mena. N’hi ha pocs, però són els millors. Em refereixo als que no figuren als mapes ni els coneix gairebé ningú. Ara vaig a la recerca d’aquests.

Arribo a un monestir budista enmig del bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut i malformat. Es doblega endavant. Té el cap en forma d’ou, ben rapat, revestit d’una pell que li tiba una cara color de cendra. L’individu -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. M’assec sobre les lloses del terra, davant per davant de l’abat. Sempre has d’estar per davall el nivell dels monjos, ni que solament siguin uns milímetres, però mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un bonze budista. Com que el cafè no em ve de gust, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.

Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella, sense cap interès. És una manera polida de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc. Com que representa que no he comprès el que m’acaba de dir, demano si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el casquet de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.

Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està impregnat de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat és un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem les pistes. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, assegura el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètries del color de la sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluint una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes vinclant-se i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya s’albira al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.

Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant afiguro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Bellesa i grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Aquest és el parer del monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un niu de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb deesses somrients, màscares de dimonis, vaques grasses i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.

Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong menjant-se la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i d’angúnia. Hi ha desenes de milers d’escarabats, un exèrcit de criatures tenaces movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra volguessin pujar al cel. Ara que el sol cau, és a un sospir de fondre’s, deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim plegats amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fumeroles per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.

Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Sota meu s’estén una infinita plana verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que a cavall de l’ocell Garuda en poca estona hi seria.

A la recerca del temple perdut

Dansa mística

9 Octubre 2020

Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.

Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia



Barques de foc al riu Mekong

3 Octubre 2020

Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.


El Turbó. Vall de Sant Adrià

8 Setembre 2020

Travessa de la vall que fendeix el massís del Turbó (2492 m) de nord a sud i el parteix en dues meitats. Vall de Sant Adrià. La Ribagorça.


Illa de Sumba. Indonèsia

27 Agost 2020

Experiències de Jaume Mestres a l’illa de Sumba, Indonèsia. Explicades al programa “De Viatge”, de Catalunya Ràdio. Data d’emissió 27 de març de 1997.


Entrevista radiofònica a Jaume Mestres. 25/11/14

16 Agost 2020

Entrevista a Ràdio Sant Boi, per Paky López. L’entrevista més a fons que m’han fet mai. Emissió: 25 de novembre de 2014


Entrevista radiofònica a Jaume Mestres. 4 de juny de 2020

13 Agost 2020

Miquel Murga entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Estel “OH 10 MEU!”. Emissió: 4 de juny de 2020

 


Camins de l’aigua. Bangkok

7 Mai 2019

El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.


Monument a Khun Thao Suranari

7 Abril 2018

Al cor de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’alça el monument que honora l’heroïna local Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó (àvia Mó). La història ens diu que el 1826 el rei laosià Anouvong va envair Siam. Les tropes laosianes van ocupar la ciutat de Nakhon Ratchasima aprofitant que el governador era fora. Van buidar la ciutat amb la intenció de reubicar els habitants a Laos. Amb astúcia i intel·ligència Thao Suranari va aconseguir repel·lir els atacants. El 15 de gener de 1934 va inaugurar-se el monument a Thao Suranari (Ya Mó). Les 24 hores del dia l’entorn del momument aplega devots i fidels que honoren l’heroïna. Nakhon Ratchasima. Tailàndia / อนุสาวรีย์ท้าวสุรนารี นครนครราชสีมา


Passejada pel mercat

4 Abril 2018

Els vídeo ens convida a passejar pel mercat del Diamant, als afores de Mukdahan, una ciutat al nord-est profund de la Tailàndia rural. El primer que veiem és una venedora de loteria, l’esport nacional del país. Seguidament apareixen formigues vermelles amb els ous i les larves apetitoses i digestives. A continuació, en diferents palanganes, s’hi veu el crani i diferents parts del cos d’un cèrvid. Munts de verdures variades i un gran assortiment de tota mena de bolets. Bolets de bosc, del terra i de soques. Una preciosa papaia de més d’un quilo al llaminer preu de 40 baht, l’equivalent a un euro. Una senyora exposa en platets una gran varietat d’insectes fregits, cucs del bambú i crisàlides o capolls d’erugues. Palanganes blanques contenint gambetes d’aigua dolça ben menudes, una cuixa de bòvid i a continuació un esquirol mort. Als tais d’Isan -al nord-est de Tailàndia- els encanten els rosegadors. I encara com avui al mercat no s’hi veuen rates esventrades, llestes per fer a la barbacoa! Més cadàvers d’esquirols de panxa enlaire i una enorme bossa blava amb conills porquins i una altra plena de més esquirols. Intercanvi d’esquirols vius de bossa a bossa i l’extracció d’un que ha mort aixafat pels companys de presidi. Bosses de plàstic amb granotes agonitzants, mig ofegades, i alguns gripaus. Veiem també una preciosa col·lecció de melons a punt de ser menjats. Devem tant goig visual al talent de la simpàtica venedora que els talla de manera que semblen obres d’art. Després de contemplar una exposició de més insectes fregits passem a la secció de parades de la carn. Tones de carn bellament apilades als peus de les senyores. Acabem amb una preciosa col·lecció dels insectes preferits dels tais. Insectes nocturns enormes que es mengen, bo i fregits, amb gran plaer i fruïció.


%d bloggers like this: