Danses al temple

Celebració litúrgica comunitària en un temple tailandès molt a prop de Laos. Experiència mística a través de la música i la dansa.

Un vol a Bangkok

Bangkok, dilluns, 29 de maig de 2006

Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.

He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.

Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negre enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.

L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport de Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.

Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.

Khon, teatre de dansa i màscares. Tailàndia

El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.

Vall de Skardu. Pakistan

Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.

Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.

Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.

De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.

*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja, Tailàndia, Laos”. Editat per Columna

Història d’una foto

A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.

Expedició a El Mirador. Guatemala

Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.

L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.

Volcà Mayon: 35 anys

Avui fa exactament 35 anys que vaig pujar al volcà Mayon (2463 m). Vaig viure l’experiència el 18 i 19 de maig de 1986. El Mayon és el volcà més imponent de Filipines i un dels més poderosos del planeta. Fou una ascensió dura que vaig poder culminar gràcies a l’ajut del guia i el portador. El Mayon és un volcà permanentment actiu. L’activitat al cràter no cessa mai. Les erupcions són freqüents i sovint letals. L’ascensió comença gairebé arran de platja, per tant el desnivell que s’ha de salvar és descomunal. A mesura que vas pujant la verticalitat de les parets s’accentua. De sobte, et trobes coves de pedra negra, obscures. Són forats interminables que potser baixen al centre de la terra. Sovint hi ha despreniments de roques. Els blocs de lava cada vegada són més insegurs i, ja gairebé al cim, la lava és com acartronada. En plena grimpada, quan més necessites agafar-te -aterrat per timbes i canals vertiginosos que cauen gairebé aplomats- la lava es desfà als dits de tan porosa com és. Els darrers centenars de metres són extremadament complicats. Però quan finalment claves els ulls a les roques ígnies del cràter, sempre escupint sofre i espessors de gasos tòxics barrejats amb fum, saps que has culminat una ascensió que no podràs oblidar mai. Pujant vam fer nit en una balma, sobre un llit de pedrots negres i envoltats de nephentes, les curioses plantes insectívores en forma de gerra. El Mayon va donar-me dos dies viscuts amb intensitat. Arrapat a la pell viva de la terra. Una terra que crema, que respira i n’ensumes l’alè. Una terra que veus créixer.

Jaume Mestres, el portador i el guia, Ento Arnaldo, acabada de muntar la tenda en una balma de lava, aproximadament a uns 500 metres del cim. Passarem la nit a la tenda. De matinada, encara amb la fosca, emprendrem l’atac al cràter. 18 i 19 de maig de 1986. Volcà Mayon. Filipines

Desert Blanc. Egipte

Va ser una nit tan freda que vaig haver de passar-la enterrat a la sorra. En efecte, no va haver-hi altra sortida que colgar-me d’arena per protegir-me de l’aire glaçat. Això va ser al Desert Blanc, a prop de l’oasi de Farafra, a Egipte. La compensació a les penúries de la nit va arribar amb l’albada. Així que vaig emergir del clot el cel començava a pintar colors. Colors que es projectaven al terra, també s’apoderaven de l’aire i de les formes surreals de figures erosionades pels elements durant centúries. Muntat dalt d’un camell vaig traspassar la dimensió coneguda per submergir-me al món oníric d’un altre planeta.

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 5

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997