Història d’una foto

A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.

El “Tribunal de Cuentas”

Aquests senyors del Tribunal de Cuentas, tan aficionats a fer números, tan diligents, estrictes i acurats a l’hora de sumar despeses que consideren del tot irregulars, potser podrien ensenyar-nos els comptes de les suposades transaccions que els que els precediren deurien fer amb els indígenes d’Amèrica i de l’arxipèlag filipí. Suposo que els carregaments del Galeón de Manila que via Acapulco i Veracruz arribaven farcits de mercaderies a Espanya eren béns adquirits legalment als natius d’aquells països que els espanyols van “descobrir”. Béns que m’agradaria saber de quina manera els descobridors van abonar als seus legítims propietaris. Segur que els senyors del Tribunal de Cuentas, ordenats com són, disposen als arxius corresponents dels llibres de comptabilitat de totes aquelles transaccions. Ens els poden ensenyar?

Expedició a El Mirador. Guatemala

Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.

L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.

Volcà Mayon: 35 anys

Avui fa exactament 35 anys que vaig pujar al volcà Mayon (2463 m). Vaig viure l’experiència el 18 i 19 de maig de 1986. El Mayon és el volcà més imponent de Filipines i un dels més poderosos del planeta. Fou una ascensió dura que vaig poder culminar gràcies a l’ajut del guia i el portador. El Mayon és un volcà permanentment actiu. L’activitat al cràter no cessa mai. Les erupcions són freqüents i sovint letals. L’ascensió comença gairebé arran de platja, per tant el desnivell que s’ha de salvar és descomunal. A mesura que vas pujant la verticalitat de les parets s’accentua. De sobte, et trobes coves de pedra negra, obscures. Són forats interminables que potser baixen al centre de la terra. Sovint hi ha despreniments de roques. Els blocs de lava cada vegada són més insegurs i, ja gairebé al cim, la lava és com acartronada. En plena grimpada, quan més necessites agafar-te -aterrat per timbes i canals vertiginosos que cauen gairebé aplomats- la lava es desfà als dits de tan porosa com és. Els darrers centenars de metres són extremadament complicats. Però quan finalment claves els ulls a les roques ígnies del cràter, sempre escupint sofre i espessors de gasos tòxics barrejats amb fum, saps que has culminat una ascensió que no podràs oblidar mai. Pujant vam fer nit en una balma, sobre un llit de pedrots negres i envoltats de nephentes, les curioses plantes insectívores en forma de gerra. El Mayon va donar-me dos dies viscuts amb intensitat. Arrapat a la pell viva de la terra. Una terra que crema, que respira i n’ensumes l’alè. Una terra que veus créixer.

Jaume Mestres, el portador i el guia, Ento Arnaldo, acabada de muntar la tenda en una balma de lava, aproximadament a uns 500 metres del cim. Passarem la nit a la tenda. De matinada, encara amb la fosca, emprendrem l’atac al cràter. 18 i 19 de maig de 1986. Volcà Mayon. Filipines

Desert Blanc. Egipte

Va ser una nit tan freda que vaig haver de passar-la enterrat a la sorra. En efecte, no va haver-hi altra sortida que colgar-me d’arena per protegir-me de l’aire glaçat. Això va ser al Desert Blanc, a prop de l’oasi de Farafra, a Egipte. La compensació a les penúries de la nit va arribar amb l’albada. Així que vaig emergir del clot el cel començava a pintar colors. Colors que es projectaven al terra, també s’apoderaven de l’aire i de les formes surreals de figures erosionades pels elements durant centúries. Muntat dalt d’un camell vaig traspassar la dimensió coneguda per submergir-me al món oníric d’un altre planeta.

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 5

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 3

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 2

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 1

En acabar d’enregistrar una col·laboració per “Els viatgers de la Gran Anaconda”, el presentador i director del programa, Toni Arbonès, va fer-me una proposta. Era l’any 1997 i jo estava a punt d’emprendre el meu tercer viatge a l’Índia. A la barra d’un cafè a tocar de Catalunya Ràdio, Toni Arbonès va proposar-me que un cop fos a l’Índia enviés cròniques per emetre-les a “Els viatgers de la Gran Anaconda”. La proposta em va deixar de pedra. Dubtava si en seria capaç, mai de la vida no havia escrit cròniques per a un mitjà de comunicació. Gràcies a la confiança que em va encomanar Toni Arbonès vaig acceptar. Així va ser que en arribar a l’Índia de seguida em vaig posar a escriure la primera crònica radiofònica de la meva vida. I a aquesta primera van seguir-ne moltes més. Tot plegat van ser uns quants centenars de cròniques les que durant sis temporades van emetre’s setmanalment al programa de viatges de Catalunya Ràdio. Les enviava per telèfon, gairebé sempre des de cabines públiques que em trobava pel carrer. D’anècdotes mentre les transmetia per telèfon en podria explicar un cove. Però ara no es tracta d’això. Avui em sento especialment feliç de poder presentar la primera crònica que vaig escriure i que es va emetre -ja fa 24 anys!- per al mític programa de Catalunya Ràdio. Escolteu-la i sentiu-la. Sentiu els batecs del neguit, però sobretot el fimbrar de la il·lusió que potser transmet la veu, el dia joiós del meu bateig com a cronista.