Desert Blanc. Egipte

21 Abril 2021

Va ser una nit tan freda que vaig haver de passar-la enterrat a la sorra. En efecte, no va haver-hi altra sortida que colgar-me d’arena per protegir-me de l’aire glaçat. Això va ser al Desert Blanc, a prop de l’oasi de Farafra, a Egipte. La compensació a les penúries de la nit va arribar amb l’albada. Així que vaig emergir del clot el cel començava a pintar colors. Colors que es projectaven al terra, també s’apoderaven de l’aire i de les formes surreals de figures erosionades pels elements durant centúries. Muntat dalt d’un camell vaig traspassar la dimensió coneguda per submergir-me al món oníric d’un altre planeta.


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 5

13 Abril 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

6 Abril 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 3

27 Març 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 2

13 Març 2021

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997


Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 1

4 Març 2021

En acabar d’enregistrar una col·laboració per “Els viatgers de la Gran Anaconda”, el presentador i director del programa, Toni Arbonès, va fer-me una proposta. Era l’any 1997 i jo estava a punt d’emprendre el meu tercer viatge a l’Índia. A la barra d’un cafè a tocar de Catalunya Ràdio, Toni Arbonès va proposar-me que un cop fos a l’Índia enviés cròniques per emetre-les a “Els viatgers de la Gran Anaconda”. La proposta em va deixar de pedra. Dubtava si en seria capaç, mai de la vida no havia escrit cròniques per a un mitjà de comunicació. Gràcies a la confiança que em va encomanar Toni Arbonès vaig acceptar. Així va ser que en arribar a l’Índia de seguida em vaig posar a escriure la primera crònica radiofònica de la meva vida. I a aquesta primera van seguir-ne moltes més. Tot plegat van ser uns quants centenars de cròniques les que durant sis temporades van emetre’s setmanalment al programa de viatges de Catalunya Ràdio. Les enviava per telèfon, gairebé sempre des de cabines públiques que em trobava pel carrer. D’anècdotes mentre les transmetia per telèfon en podria explicar un cove. Però ara no es tracta d’això. Avui em sento especialment feliç de poder presentar la primera crònica que vaig escriure i que es va emetre -ja fa 24 anys!- per al mític programa de Catalunya Ràdio. Escolteu-la i sentiu-la. Sentiu els batecs del neguit, però sobretot el fimbrar de la il·lusió que potser transmet la veu, el dia joiós del meu bateig com a cronista.


Un dia de feina al Wat Pokham

20 gener 2021
Pintures murals al Wat Pokham

Surto de l’habitació carregat amb els estris habituals per anar a treballar. La fotografia, la videografia, l’exploració, l’escriptura, l’aventura… En resum, viatjar. Aquest és el meu treball, la meva feina que sempre he fet de gust. Una feina no retribuïda però que m’omple i em satisfà. A l’esquena hi porto el trípode. Les càmeres Sony A7 III i la Sony petita les duc penjades a l’espatlla, i també porto la GoPro. Baixo pel carrer Charoen Mueang fins la cruïlla amb Ratt Phatthana. Allà espero el songtéo que per 10 baht em portarà a la terminal nova d’autobusos, dita Terminal 2, inconvenient i incòmodament ubicada a uns 5 quilòmetres del nucli urbà. A les 9 en punt arrenca l’autobús en direcció a That Phanom. És un bus gran, amb aire condicionat. El bo del cas és que l’aire funciona de manera bastant eficient. De seguida que comença el recorregut obro l’aplicació de Google Maps per distreure’m i, de passada, saber per on circulem. Doncs resulta que no hi ha senyal. Al cap de menys de dues hores l’autobús entra a la terminal de That Phanom. Poc abans d’arribar he clissat de la finestra estant la imatge esplèndida del xedi del Wat Phra That Phanom. Penso que hi deuen fer obres, doncs la part superior sembla envoltada d’una bastida de bambús. Així que baixo demano preu a un conductor de samló per portar-me al Wat Pokham. El conductor és un home amb uns ulls que criden l’atenció. Són clars, vibrants, vius com els d’un gat. Ulls felins en un home que segurament molts anys de la seva vida ha treballat la terra. Arribo al temple sense cap dificultat, el conductor sabia perfectament el camí. Cal dir que no sempre es dona el cas. Tot entrant ja veig el vell ubosót o sim. Al costat hi han alçat una pagoda nova.

El cas és que em trobo davant una construcció de 1933 bastida a l’estil tradicional d’Isan, amb els murs interiors pintats per un artista vietnamita. Les informacions relatives a l’any de construcció i execució de les pintures, que trec d’un panell informatiu plantat davant la pagoda, cal posar-les en entredit. L’experiència ho corrobora. De seguida que baixo del tricicle s’acosta una dona entusiasmada de veure’m, com si em conegués de tota la vida. Es deleix per saludar-me. Va molt embalada, no hi ha qui li aturi la xerrera. El mal és que gairebé tot el que em diu m’ho perdo. Em moc per Tailàndia com un infant balbucejant els primers mots. També sóc incapaç de llegir i d’escriure l’alfabet tai. Mirant-ho fredament, intentant sortir de la pròpia closca, penso que potser sóc massa agosarat. Viatjar sol i tant de temps -i tantes vegades!- per un país en aquestes condicions és com a mínim sorprenent. I extraordinari que me’n surti tan bé. Tot fent veure que entenc la senyora -de fet, vaig assentint quan em sembla que cal fer-ho -confio que no digui disbarats!- avanço vers un pavelló on hi ha uns quants laics preparant l’àpat dels monjos. L’hora de l’àpat per la comunitat monàstica és a les 11 del matí. La gent del pavelló és encantadora. Expresso el meu interès per veure i fotografiar les pintures del sim. Un dels laics avisa un altre home que treballa en la reparació o millora d’una dependència contigua. Li demana que obri la porta del sim fermada amb un petit cadenat. L’home reacciona a l’acte. S’encamina al sim, puja els pocs graons de l’escala de pedra flanquejada per un parell de modestes naga i obre la porta. M’hi acosto. De mitja escala estant ja albiro les pintures, concretament les de la paret del fons, amb tres imatges de budes sedents. Són pintures netes, molt en la línia d’altres temples que feliçment he tingut l’oportunitat de visitar i fotografiar. Temples ubicats en zones rurals d’Isan. A Khon Kaen n’hi ha un munt i a Ubon Ratchathani, a Roi Et… En fi, tots estan descrits i catalogats en un mateix document dels meus arxius. La superfície del bót és rectangular, alliberat de mobles o altres andròmines. Dins l’espai només hi veig una escombra, recolzada a la paret oriental, la de davant l’altar. Hi ha un parell de finestres per banda i, arran de l’altar i a la paret oriental, unes obertures verticals deixen passar la llum i els ocells o ratpenats o qualsevulla altre animal que li vingui de gust. Tant la porta com les quatre finestres són iguals. Ni estan decorades ni llueixen cap altre motiu que les faci destacar. Estan pintades de color verd-blau, o potser hauria de dir glauc. A cada costat de l’altar hi ha un parell d’umbrel·les grogues plegades. Paro la càmera damunt el trípode, el planto al centre, a prop de la porta i disparo les primeres fotografies. Al cap de poc d’haver començat a fotografiar sento una veueta que sorgeix del meu darrere, sembla sortida del cel o d’algun lloc extraterrenal. És un monjo més aviat menut. El defineix un somriure plastificat i moviments breus i amanerats. La parla és igualment afectada. Un to de veu i un parlar que per les nostres contrades qualificaríem sense embuts d’efeminat, però aquí no es veu d’igual manera. I, no només això, a Tailàndia aquest fer delicat mai no s’interpreta negativament. Al contrari, agrada i es valora en positiu. El monjo es presenta segurament enviat per la comunitat. A donar una ullada al farang que s’interessa pels ninots de les parets i també per mirar d’esbrinar de quin peu calça. Per això de les primeres preguntes que em fa és si sóc budista o simpatitzo amb el budisme. Responc  molt cortesament, amb simpatia i mirant de no divagar gaire. Evidentment que les meves respostes són les que el monjo vol sentir. Això és el que sempre s’ha de fer, sempre i quan les preguntes siguin generalistes. Si no ho són s’ha d’evitar el compromís. Resulta que el monjo té 25 anys. S’atreveix a pronunciar algunes paraules en anglès, no gaires. El defineix la discreció, és educat i cordial. Després em dirà que el mes vinent se’n va al Japó. Entenc que per a una temporada llarga, però no acabo d’esbrinar si seran setmanes, mesos o potser anys. Li demano quants monjos viuen al temple. Respon que sis bonzes ordenats i quatre novicis. Al cap d’una bona estona es presenta un altre monjo. Aquest és una mica més gran. No bada la boca però no para de somriure. Marxa aviat. Però l’altre, el primer que s’ha presentat es manté, com un soldat, ferm al meu costat.

El mal d’aquesta sala és que bona part del terra està cobert per una catifa vermella. Mentre les finestres són closes no passa res. Però quan després de tancar la porta per evitar el contrallum les obro perquè entri prou claror per fotografiar millor les pintures del mur oriental, llavors es produeix el desastre. El terra reflecteix una poderosa llum vermella sobre les pintures. Com que de vegades peco d’excessivament prudent, no goso demanar permís per retirar la catifa. No seria difícil perquè és molt prima i lleugera. Confio en la bona resposta de la càmera. I, sinó, a l’hora d’editar, el tint vermell segurament es podrà corregir. Fotografio tants detalls com puc i sóc capaç de veure. En donar la feina per enllestida, bo i dret a les escales, encara amb la porta oberta, plego les mans i inclino lleugerament el cap per agrair al Buda que m’hagi permès passar aquest parell d’hores tan bones. El monjo em deu observar, és clar. No crec que aquesta manera tan poc ortodoxa per als seus ulls de pregar o agrair alguna cosa al buda li agradi gaire o el convenci. Baixo l’escala. Desparo el trípode i em poso a fotografiar l’entorn del vell bót o sim. La pega és que hi ha tot de motocicletes al voltant. Són dels homes que treballen a l’obra del costat. No m’atreveixo a demanar que apartin les motos. Abans d’acomiadar-me pregunto de quina manera podria anar al Wat Phra That Phanom. Cap problema, un dels treballadors s’ofereix a portar-m’hi amb moto. Fem el trajecte fins el temple per un camí deliciós, ple de pontets i estanys amb lotus, praderies i arrossars, gairebé sempre vorejant l’esplendorós riu Mekong. El motorista em deixa davant l’entrada principal del temple més important d’Isan. Li dono 50 baht. L’home se sorprèn. Només faltaria! Li dic que són per ajudar-lo. I així els accepta.

Songtéo: una mena de furgoneta pública, oberta pel darrera, amb dos bancs encarats.

Naga: serpent mitològica.

Bót, ubosót o sim: pagoda d’ordenació, pregària i meditació dels monjos.

Farang: estranger, home o dona occidentals.

Samló: vehicle de tres rodes.


Muay Thai Fight

21 Novembre 2020
Muai tai, la lluita cos a cos tradicional de Tailàndia

De la lluita cos a cos que es practica a Tailàndia se’n diu muai tai (en tailandès, มวยไทย). L’origen no és diàfan. Hi ha qui assegura que les arrels d’aquesta mena de lluita són khmers, d’altres que ve de Birmània i els tais, per descomptat, que indubtablement va néixer a Tailàndia. El que ningú discuteix, però, és l’antigor que se li atribueix de segles. Com tantes coses a Tailàndia, el muai tai també s’embolcalla d’una certa litúrgia. Entre d’altres, n’hi ha una de ben visible. Acabats de pujar al ring i abans de començar a combatre, els boxejadors executen uns elegants moviments que semblen els passos d’una dansa. Que no es mal interpreti aquesta aparent delicadesa perquè així que sona el gong i comencen les lluites l’acció al quadrilàter esdevé ferotge. El muai tai sempre s’acompanya de música en directe. Instruments tradicionals animen la gresca: un parell de timbals, címbals i una espècie de clarinet, amenitzen les lluites. El muai tai és un esport dur i violent. N’hi ha que diuen que és la lluita cos a cos més letal. Tot i així és un esport de masses. Els diumenges no hi ha tailandès que no visqui pendent de les competicions, ja sigui presencialment als estadis -mirant i apostant enormes quantitats de diners- o davant el televisor de casa seva. A la comunitat monàstica hi ha bonzes que són grans fanàtics del muai tai. He vist monjos embadalits, als estadis o davant el televisor del monestir contemplant estoics les cosses, les trompades i la sang que vessa a raig fet dels nassos dels combatents. El vídeo va ser enregistrat fa anys amb una càmera compacta molt senzilla. Els combats que veiem al vídeo van celebrar-se al ring instal·lat al terrat del centre comercial d’una capital de província. Com que els combats duren hores i més hores el públic no para de moure’s. Entre d’altres amenitats tenen a la seva disposició servei de begudes i restaurants populars, tal com es pot veure a les imatges.


Nens artistes

31 Octubre 2020
Companyia infantil de liké actuant al carrer

A la perifèria de Bangkok m’ensopego amb un grup de liké infantil (en tai, ลิเก). El liké és una de tantes expressions escèniques del món de l’espectacle tailandès. Els seus orígens no són clars però la tradició es manté tot i que amb una certa decadència. La televisió ha estat essencial per fer recular el públic i, de retruc, les companyies que s’hi dediquen. En conec alguna i constato que fa anys malden per sobreviure. Però encara es poden veure representacions, sobretot lluny d’àrees urbanes. En aquest cas el que crida l’atenció són els intèrprets. Veiem criatures prou bregades que actuen com autèntics professionals. Artistes de vocació o nens empesos per la família a guanyar-se la vida?

*El vídeo vaig enregistrar-lo fa anys amb una simple càmera compacta


Breu reflexió sobre els que es desplacen i diuen que viatgen

28 Octubre 2020

Qui es desplaça voluntàriament a milers de quilòmetres per visitar dos o tres països diferents i una dotzena o més de llocs en quinze, vint o pocs dies més i presumeix d’haver-los conegut exhibeix una pedanteria còsmica. Han de ser individus d’una vacuïtat espantosa. Com es pot entendre i explicar una pel·lícula si només has vist el tràiler?


%d bloggers like this: