Del meu entorn natural el que més estimo és la terra, la terra mare: els camps, les muntanyes. De les muntanyes properes escullo el Montpedrós. Hi passejo sovint. Recorro senders, en trobo de fresats, també d’amagats i, sovint, m’obro pas entre espessors d’esbarzers i argelagues. Montpedrós: la muntanya de les pedres. Roques grogues, vermelles, negres: amalgames de colors. Ferro, rovell, negror de carbó i blancor immàcula. Mineralitat, duresa, líquens i flonja verdor. Agosarades arrels que tot fendint la roca cercant-hi humitat donen vida als pins que, com un miracle, creixen ufanosos desafiant el cel.
Arcàdia oriental
Avui he hagut d’aturar-me. Penso no fer res, només pair. Pair el dia de glòria viscut ahir. Fer altra cosa que no sigui assimilar l’experiència que em va ser regalada pel buda o els esperits d’aquesta terra o pel déu i els sants de la meva, seria una profanació. Profanaria uns fets meravellosos que van començar just al moment que vaig entrar al paradís. Un paradís a la terra, concretament en territori siamès. Imagineu-vos que accediu a un espai natural gairebé infinit, sense sorolls de motors ni de d’estrepitoses màquines, ni cap altra mena de sons espantosos produïts pels humans. Sou, com per miracle, en un edèn on només sentiu parrupejos, cants, xiscles, com singlots d’ocells de totes mides, volums i colors. Els veieu voleiar arran de l’aigua immàcula d’una immensa, inacabable extensió líquida, que de tan transparent com es revela sembla inexistent. Us trobeu vorejant les ribes d’un llac de formes irregulars, capricioses, aleatòriament tacat amb esparses gotes de tinta verda: illes frondoses. El dia comença, el sol encara és dèbil. La llum es dispersa amb tons suaus d’ataronjats i grocs. És una llum jove, no arriba a traspassar, encara, les boirines que suren damunt la superficie del llac. Boirines que són com fumeroles màgiques. Dinamisme pausat de les micro-bombolles d’aigua dansant sobre un llençol de seda. Veieu ramats de tranquils búfals i vaques pasturant per les ribes, i vedellets que corren per vora de l’aigua i s’esquitxen, com criatures juganeres. Circulo per una pista vermella flanquejada d’eucaliptus d’intensíssima verdor. És un camí que uneix la terra ferma amb una illa absolutament entapissada de bosc. Tot conduint la moto veig voleiar sobre meu, diria que em segueix, una papallona que de tan gran sembla un ocell, però és l’aleteig particular que la delata. La totalitat de l’illa és un turó, al cim del qual s’alça un buda daurat gegantí, com l’estendard d’una fortalesa. És una fortalesa vegetal, botànica pura, cap mur de pedra no l’aïlla de l’entorn. Per accedir-hi traspasses una enorme i sòlida porta de fusta amb dues fulles de quaranta centímetres de gruix per uns tres metres d’alçada cadascuna. Una porta sempre oberta. En aquesta fortalesa particular, sense sostres ni murades, hi viuen set valents, set homes voluntàriament aïllats del món del plaer, del consum i dels capricis. Han escollit una vida ascètica i meditativa, plenament integrada a l’essència de la seva vocació. Em reben de la millor manera. L’abat em demana que m’acosti on seu per saludar-me. M’ofereix el que em pot oferir, aliments i aigua. Un altre monjo em convida a donar una volta pel bosc. Un bosc verge per on campen feliços els animalons, sense por de ser caçats ni destorbats. El monjo porta unes quantes provisions que va deixant damunt d’algunes roques. Plàtans, taronges, arròs. Són aliments pels ocells i les altres criatures del bosc. Baixem tot caminant per llits cruixents de fulles seques fins les ribes del llac. Naturalesa intacte, cap alteració en mil·lennis. Quina meravella i quin privilegi ser en aquest lloc, acompanyat d’una santa persona que em regala companyia, temps i coneixements sense esperar res de part meva. Fins aquí només quatre pinzellades del que fou una jornada memorable. Impossible d’oblidar, viurà en mi per sempre.
Muai Tai. Lluita d’infants
El rebuig dins el nostre àmbit cultural de qualsevol signe de violència és gairebé general. D’aquí que la boxa tingui poca acceptació i estigui bastant mal vista. Altres societats, com la tailandesa, no ho veuen així. El muai tai és la lluita tailandesa tradicional, practicada de fa centúries. Està tan arrelat com acceptat per la majoria social del país. Fins aquí encara ho podríem entendre i, fins i tot, acceptar. Reconèixer que en altres cultures els conceptes existencials i els valors són diferents és un signe de comprensió i intel·ligència. Les coses canvien, però, quan veiem infants al quadrilàter. D’acord amb els nostres paràmetres culturals veure nens estomacant-se no és un espectacle gratificant. És rebutjable del tot. Com pot, doncs, una societat suposadament tan refinada com la tailandesa admetre aquestes lluites? La tradició hi juga un paper important. També alguns conceptes diferents dels nostres. Especialment en zones rurals els infants ben aviat són tractats com adults. L’edat de la innocència és breu per aquelles latituds. A pagès i en moltíssims altres àmbits és habitual veure nens fent feines que des de la nostra òptica no els correspondria de fer. En general, el graner d’on surten els lluitadors de muai tai és dels territoris menys desenvolupats. Les famílies busquen sortides a la pobresa. Una d’aquestes sortides és el muai tai. L’encoratjament que la mateixa família fa als infants perquè es dediquin a aquest tipus d’art marcial és habitual. Pels tais, el muai tai més que un esport és una manifestació cultural, atàvica. I, també, si el lluitador és bo una manera de guanyar-se la vida. Familiars, amics, coneguts… se senten orgullosos de tenir algú proper que sigui lluitador de muai tai. Veuen en el muai tai una forma noble de fer-se homes, forts i capaços d’afrontar amb més determinació les dificultats de la vida. Les lesions, les ferides que reben els lluitadors no són màcules, són prestigi.
Ànimes de setí
Als tailandesos els fascinen les coloraines, els plomalls, la purpurina, els lluentons. Tot allò referit a la mena d’espectacle que a casa nostra sempre n’hem dit de varietats, els apassiona. És tanta i tanta l’afició a la revista amb molt de farciment i poc pollastre que al país funcionen un munt de companyies ambulants que s’hi dediquen. Companyies modestes, mitjanes i de molt pes. Algunes mouen centenars de persones i desenes de vehicles. Amb els seus gegantins teatres ambulants, que munten en poques hores, fan bolos per tota la geografia tailandesa. Durant la temporada seca actuen dia sí i dia també. Una sola sessió en cada lloc. Espectacles frenètics que duren hores! Cada dia munten i desmunten el teatre, empaqueten i desempaqueten els voluminosos aparells de so, de luminotècnia i baguls i més baguls, i encara més baguls d’atrezzo. L’activitat d’aquestes companyies fa vertigen. Ho dic amb coneixement de causa perquè fa més d’una vintena d’anys que les segueixo. Em tenen atrapat. Els he dedicat milers de fotografies i centenars de vídeos. Un cop al teatre, em moc lliurement per on em ve de gust, pel davant, pel darrere, per damunt i per sota l’escenari. Fotografio artistes, muntadors, tècnics, músics… Per cert, la música sempre és en rigorós directe. En aquests teatres hi he fet amics, conec actors, actrius i propietaris. He vist créixer alguns dels protagonistes. Malauradament també algun decés. Sempre soc benvingut i acceptat. Al vídeo hi veureu un bocí d’un espectacle. Fixeu-vos en les dimensions impressionants de l’escenari. En acabar el xou, de matinada, els operaris treballen a preu fet desmuntant l’estructura del teatre. En acabar, tothom puja al seu vehicle i a fer milles carretera enllà. La caravana es dirigeix cap a una nova destinació, de vegades a centenars de quilòmetres lluny. No hi fa res. Al vespre, les llumetes de colors tornaran a brillar i un nou públic gaudirà de l’encanteri d’unes hores; incondicionals que s’empassaran, embadalits, tones d’il·lusions i fantasia.
*Els vídeos corresponen a fragments de l’espectacle de la companyia tailandesa วีระพงษ์ วงศ์ศิลป์
El mort imaginari. “Els viatgers de la gran anaconda”
“Els viatgers de la gran anaconda”, el mític programa de viatges dirigit per Toni Arbonès, ha superat el miler d’emissions a l’antena de Catalunya Ràdio, l’emissora que el va veure néixer i on segueix ben viu. Tinc l’honor d’haver col·laborat en aquest programa gairebé des del primer dia, i la gran satisfacció d’haver-hi enviat durant sis temporades seguides cròniques setmanals. Cròniques a partir de les quals n’han sortit quatre llibres. No puc estar més satisfet. El passat dimarts, 29 d’agost d’enguany, l’emissora va emetre dins el programa “Dies de ràdio” un dels capítols de l’Anaconda. Poc m’esperava tornar a sentir per antena una crònica que vaig enviar a Catalunya Ràdio fa més de 22 anys. Aquí la teniu. Ve de Flores, Guatemala. A la crònica descric una festa popular, amb mort imaginari inclòs. Un mort molt pixaner, ja ho sentireu. Com que la roda de la vida continua, gràcies a la deferència del director del programa, Toni Arbonès, aquesta temporada que ara s’enceta, si us ve de gust, de tant en tant podreu continuar escoltant-me amb nous relats.
Lluita de galls a Bali
Sé que aquest vídeo a molta gent no els agradarà. Realment les lluites de galls són paoroses i execrables, però formen part de la tradició d’alguns pobles. Una mica ho comparo amb els correbous. Som molts els que censurem ambdues diversions. Vist des del nostre etnocentrisme s’ha de ser poc humà per confrontar, en el cas dels galls, dos animals i fer-los lluitar fins que es dessagnen. És evident que el nostre parer no coincideix amb la manera que tenen de veure-ho gent d’altres cultures.
Sobre la lluita de galls, Josep Maria de Sagarra va escriure: “Jo no sé si mai heu vist l’espectacle dels galls. Pel meu gust, és simplement horrible. El gall en el combat es transforma en un ocell que té tota la malícia d’un home. Si hi ha dues situacions de violència que s’assemblin fins en els més petits moviments, són dos homes en el ring i dos galls en la gallera. (…) És un dels espectacles més sòrdids i més cruels que mai hagi presenciat. Jo no vull defensar cap mena d’espectacle brutal, en el qual intervinguin l’home i l’home, o l’home i la bèstia. Confesso que aquests espectacles no em desagraden, però no sé perquè, davant d’una lluita de galls, em vaig sentir avergonyit i com envilit”. La ruta blava, Josep Maria de Sagarra.
La lluita de galls del vídeo és a Bali. Pels ulls de tants i tants occidentals, Bali és una illa idíl·lica que traspua sensibilitat i dolçor. Però Bali també té un costat fosc que pot ser ben desagradable, fins i tot esgarrifós; aquest aspecte s’evidencia, per exemple, en les lluites regulars de galls. Escampades per l’illa hi ha enormes galleres que s’omplen amb milers d’espectadors manifestament fanàtics; es diria que fins i tot despietats, àvids de sang. Com que els balinesos són molt donats al joc, en la lluita de galls hi troben la panacea. Hi aposten molts diners, els que tenen i els que no tenen.
Quan viatjo procuro despullar-me de prejudicis i aparcar moltes de les meves conviccions. Intento revestir-me de neutralitat, almenys fins allà on sigui possible. Miro, veig, escric i enregistro no només allò que em sembla curiós, també el que crec que pot interessar d’altres persones. Al vídeo, més enllà de la lluita esgarrifosa dels pollastres fixeu-vos en el fervor de l’espectacle humà. Intenteu obviar, si és possible, allò que de cap manera ni a mi ni a vosaltres no ens agrada, però tampoc podem fer res per abolir-ho.
Un dels meus principis és no oblidar que mentre viatjo soc a casa d’un altre. Em sento com un hoste, benvingut i acceptat, i això que cap natiu no m’ha cridat ni convidat. I d’aquesta acceptació en dono gràcies. Entenc que no em toca blasmar ni censurar res ni ningú. Si hagués d’obrir la boca per reprovar o per criticar, abans me n’aniria.
El desprestigi del budisme tailandès
Avui, 3 de juny de 2023, per enèsima vegada un partit de futbol ha bandejat de la programació de Catalunya Ràdio “Els viatgers de la gran Anaconda”. Entre un 30 i un 35% dels programes de “Els viatgers de la gran Anaconda” d’aquesta temporada han estat eliminats de l’antena de Catalunya Ràdio per partits de futbol. El futbol és el rei dels esports, un rei absolut que es carrega impunament la programació. On és el respecte pels oients i pels realitzadors de la casa, senyors directius de Catalunya Ràdio? En el programa d’avui havia d’emetre’s el relat que podreu escoltar clicant-t’hi a sobre. Parlo del desprestigi del budisme tai. En el relat apunto solament una petita part de les raons per les qual el budisme a Tailàndia recula. N’hi ha moltes més de les que escoltareu i, encara, de bastant més pes.
Tràiler del documental “Dedins. Òpera xinesa”
Vist des de fora, l’univers de l’òpera xinesa és enlluernador: sumptuosos vestits, maquillatges sensacionals, música, acrobàcies, cants. De les entranyes del teatre estant el documental s’endinsa en el món fascinant d’una troupe d’òpera xinesa. Els actors, les actrius i els músics es mouen davant l’objectiu de la càmera com si no hi fos. Un ull invisible que els espia quan mengen i actuen, quan s’abillen i es maquillen o quan simplement beuen cervesa, conversen o badallen. Intimitat i espectacle.
El documental “Dedins. Òpera xinesa”, de Jaume Mestres, ha estat rodat durant una llarga convivència de l’autor amb els protagonistes. Són imatges enregistrades dins i fora del teatre ambulant, en dues localitzacions diferents. Escenes que capten l’espectacle i tot allò més amagat que els espectadors habitualment no veuen. Descobrirem com bull la vida i què s’hi cou darrere els decorats, entre bambolines.
L’estrena serà el 29 de juny de 2022, a les 8 del vespre, als Cinemes Can Castellet, de Sant Boi de Llobregat. Hi haurà presentació i un col·loqui final amb l’autor i la participació dels assistents a la projecció. L’acte està organitzat per l’entitat Tertúlies Santboianes. Entrada lliure
Danses al temple
Celebració litúrgica comunitària en un temple tailandès, molt a prop de Laos. Experiència mística a través de la música i la dansa.
Un vol a Bangkok
Bangkok, dilluns, 29 de maig de 2006
Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.
He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.
Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.
L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.
Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.
Jaume Mestres 