Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.
Categoria: Llengua
La meva llengua
Assaig de danses tradicionals javaneses
Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.
“No me da la gana!”
Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?
El circ dels farsants
La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.
Prasat Hin Na Kae
Prasat Hin Na Kae és un modest conjunt arquitectònic khmer completament col·lapsat. El que havia estat un santuari hinduista roman abandonat, perdut en una zona rural d’Isan, al nord-est de Tailàndia. Centúries enrere la terra que avui és Isan formava part de l’imperi Khmer. Però la història és dinàmica i el poders fluctuen. La civilització Khmer va perdre hegemonia en benefici d’altres potències emergents, com el reialme que a partir de 1350 va originar-se a Aiutaià (อาณาจักรอยุธยา), a les ribes del gran riu Chao Praià (แม่น้ำเจ้าพระยา). Cap a la fi del segle XV els tais d’Aiutaià, sentint-se prou potents, van atacar repetidament un Angkor debilitat fins que finalment la capital khmer va caure. Per dret de conquesta, doncs, les terres més septentrionals de l’imperi Khmer van esdevenir territori siamès. I encara ho són avui. Però la influència khmer a Isan és palpable, no solament pel testimoni de les pedres, també per la presència de nacionals tais, d’ètnia khmer, que mantenen viva la llengua pròpia. Però el khmer a Tailàndia és una llengua postergada, menystinguda per les autoritats. Ridiculitzada i minoritzada. No cal dir que no s’ensenya a l’escola ni té altre ús social que la comunicació verbal entre famílies i veïns, sempre i quan no s’hagin de tractar afers oficials o considerats importants. En aquests casos sempre s’usarà la llengua de primera que -no cal dir-ho!- és el tailandès. A hores d’ara, però, Isan es reivindica. Ara mateix ja existeixen organitzacions que reclamen drets i, fins i tot, n’hi ha que propugnen la seva independència.
En tailandès, prasat hin vol dir castell de pedra. Així és com anomenen generalment els tais els centenars d’antigues ruïnes d’arquitectura Khmer escampades pel país. Del vell temple, Prasat Hin Na Kae, en resta poc més que una estesa de carreus, com podem veure al vídeo. A penes s’aguanten dempeus tres o quatre estructures, i encara bastant desconjuntades. Trobem munts de pedres cisellades disseminades entre els arbustos del bosquet format per quatre arbres i imponents mates esparses de bambús. L’espessor vegetal amaga alguns tresors a la base de cúmuls de runa, com ara portals de pedra engolits per la brossa.
A l’entorn de les ruïnes s’estén una planura d’arrossars. És un àmbit suposadament bucòlic, però hostil en realitat. Un regne de rèptils i miríades d’insectes. A l’hora de la canícula legions de formigues vermelles emergeixen dels nius i es fiquen per tot. Veus rengles de formigues avançant per sobre les pedres, per les tiges dels arbustos, enfilant-se per les canyes dels bambús i per les soques dels arbres. Si sense adonar-te’n les trepitges, en un moment en tens un grapat enfilant-se per les cames. Piquen amb ganes. És un verí que malgrat coure una estona és innocu pels humans. Les formigues et salten a sobre de les branques estant, s’encasten al clatell, als braços o a l’esquena. Són formigues de gran tamany i molt voraces. Tot gravant el vídeo no parava d’espolsar-me’n del damunt. Entre les runes hi nien serpents. S’ha d’anar amb compte mentre et desplaces a l’entorn de les pedres. Però amb tanta brossa és impossible saber on poses els peus. Existeix el risc d’ensopegar-se amb una cobra. Els pagesos diuen que les d’aquests verals -de picada letal- són de color negre.
A menys d’un quilòmetre de les ruïnes hi ha un santuari budista. A les vitrines del cancell els monjos hi serven peces de ceràmica i de coure trobades al vell temple. També artefactes de pedra de tamany considerable. Peces de valor arqueològic que la cura dels monjos ha salvat del pillatge.
La música del vídeo està sobreposada a la banda sonora original. De fons sentim piuladissa d’aus, cruiximents de bambús, les meves passes i algun sobtat cop de vent.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.
A la casa del vilatge
A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la variant de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs barrinen l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
- Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
Jugant en els camps del Senyor
A la novel·la At Play in the Fields of the Lord, Peter Matthiessen sintetitza en un grapat de personatges la labor que un exèrcit de pastors, predicadors, suposats lingüistes, evangelistes, religiosos o il·luminats diversos realitzen en zones remotes i subdesenvolupades del planeta. Mentre Matthiessen situa l’acció al cor de la selva amazònica, el meu relat se centra en experiències personals viscudes i observades al sud-est d’Àsia.
El sud-est asiàtic, juntament amb el sud i el centre del continent americà, és una de les àrees geogràfiques més castigades per aquests reviscolats conquistadores. A diferència dels d’abans, els d’ara han deixat l’espasa i la creu a la rebotiga per adaptar-se als nous temps. Avui no és elegant que gent civilitzada vagi pel món brandant les armes tradicionals de guerra i conversió si-no-vols-per-força. S’han sofisticat. Mostren als ulls dels natius unes armes aparentment innocents, però infal·libles: el poder que els atorguen la blancor de la pell i la tecnologia, la bondat que traspuen, un somriure amplíssim i la força insospitada d’una innocent guitarra.
Aquests nous missioners, convençuts dipositaris d’un missatge diví, es despleguen per Àsia per escampar-lo. Curosament entrenats, segueixen el disseny d’una estratègia perfecta planificada als despatxos centrals dels seus respectius ordes religiosos, localitzats en ciutats opulentes del Primer Món.
L’arxipèlag de les illes Cuyo
Les illes Cuyo formen un petit arxipèlag situat a l’oest de Filipines, al nord de l’illa de Palawan, entre Mindoro i Panay. És un lloc remot, només connectat de tant en tant amb Manila per una avioneta i escadussers vaixells regulars. Durant el monsó del nord-est que abat la zona els darrers mesos de l’any -un monsó caracteritzat per un vent potent que sembla no voler acabar-se mai-, vaig arribar a Cuyo a bord d’una nau procedent de San José, població a la costa occidental de Panay. Com que després de visitar l’illeta homònima de l’arxipèlag, i les veïnes Cocoro i Bisucay, semblava que el vent havia minvat, vaig decidir embarcar-me a bord d’una banca que es dirigia a Agutaya, una illa situada unes vint milles i escaig al nord de Cuyo. [Banca és com anomenen a Filipines les canoes de fusta d’una sola peça amb batangas, o flotadors de bambú a les dues bandes].
Tan aviat sortits de la rada i ultrapassat l’escull de corall, un vent fortíssim va començar a sacsejar la barca i a encrespar les ones. Malgrat que semblava una temeritat, el pilot va decidir prosseguir la travessia. En poca estona ens vam trobar immersos en un temporal. El bram del vent i l’alterat estat de la mar van portar l’angoixa a bord. Una escuma blanquíssima es retallava a la cresta de les ones cada vegada més grans. Enfilats al cim de les onades barca i homes saltàvem al buit, directament al fons d’una gola fosca. Quan semblava que ens enfonsàvem, emergíem velocíssims per precipitar-nos de nou, i amb gran estrèpit, al bressol més pregon de l’aigua. Temíem el naufragi. Els creients imploraven a Déu la fi del turment tot estenent els braços amb les mans parades de cara l’aigua: “Maluay Apó! Maluay Apó!…”. Vaig lligar-me amb cordes al pal convençut que era el lloc més segur. En cap moment vaig pensar que m’havia aferrat a una estaca clavada al buit. Mentre no ens enfonséssim, en aquella posició les llengües d’aigua que escombraven la coberta no podrien arrossegar-me. La tripulació i la resta del passatge es protegien entortolligats els uns amb els altres, com un sol cos compacte. Durant unes hores vam ser a mercè de l’oceà. Navegàvem a la deriva. Semblava mentida que una embarcació tan fràgil pogués resistir tants embats, les sacsejades i les caigudes a plom al precipici obscur d’aigua infinita. Els grinyols del pal, prolongació de la meva espinada glaçada, eren llances al cervell. Veia la ganyota de la por encastada en cada un dels rostres. Per fortuna, els corrents marins ens afavorien; de mica en mica ens atançaven a la costa. Fins que no vam creuar el pas a la llacuna coral·lina, amb risc d’estavellar-nos als esculls, vam navegar sota un perill extrem. Completament negats i amb tremolor de cames vam saltar a la platja d’Agutaya.
Segons l’imaginari filipí, un estranger de raça blanca té molt punts per ser de la CIA. Poc després d’haver desembarcat, doncs, i abans de concedir-me allotjament a casa seva, vaig haver de sotmetre’m a un escrupolós interrrogatori a càrrec del fill de l’alcalde. Dir-li que era James Bond va fer-lo esclafir de riure. L’estirabot va servir per oblidar-nos de l’interrogatori i establir una relació fluïda.
Durant els dies que vaig ser a Agutaya -fins que la minva del vent va permetre salpar un atrotinat i decrèpit vaixell de vela (bótel) amb destinació a Mindoro-, em vaig hostatjar a la casa del mayor, la màxima autoritat illenca. Van ser unes jornades que vaig aprofitar, entre altres coses, per a internar-me en l’espesseïda selva de manglars que encercla en bona part Agutaya. També vaig assistir, en qualitat de padrí dels nuvis, a un casament que es mereixeria una altra crònica. Tot plegat va divertir-me, a l’hora que va posar-me en safata les peculiaritats d’aquell territori.
La singularitat principal d’Agutaya és la parla. Els agutaiyans s’expressen en una llengua diferent a la resta de natius del petit arxipèlag. Semblen estar molt orgullosos de la seva llengua, tot i que accepten que a l’escola sigui bandejada en benefici del tagal, idioma oficial a Filipines. Els mestres la marginen penalitzant amb cinc pesos els alumnes que la parlen a classe. Aquest particular orgull casolà per la llengua pròpia no s’acaba d’entendre. Però els illencs tenen el fet tan assumit que veuen naturals les mesures repressores contra la seva idiosincràsia. Em resta l’esperança que després de les xerrades mantingudes amb els meus amfitrions, Wifredo, el fill i secretari de l’alcalde, i la seva dona, Flor, mestra de l’escola, l’estima i respecte per la llengua dels avis hagi millorat.
Poc temps abans que jo hi desembarqués, a Agutaya hi va passar un fet excepcional que va trasbalsar la tranquil·la quotidianitat. Vet aquí que un bon dia van aparèixer a bord d’una banca tres blancs que encara ningú no havia vist mai i que no coneixien de res; amb tota certesa era la primera vegada que posaven els peus a l’illa. Eren Stephen, la seva muller i el fill d’ambdós, un nen rosset que de seguida va entendrir el cor dels agutaiyans. El més sorprenent, però, no va ser pas la sorpresa, ja prou important, que uns estrangers arribessin a Agutaya, sinó el fet inversemblant que de bon començament s’adrecessin a tothom en perfecte agutaiyà, un idioma parlat al món per menys de 15000 persones. Els nou arribats van deixar els illencs estupefactes.
Van demanar permís al mayor per ocupar una gran cabana abandonada a la platja i s’hi van instal·lar. Els natius no paraven d’astorar-se. Va córrer la veu que els blancs tenien nevera, màquina de rentar roba i un potent radiotransmissor. Disposaven d’energia solar suficient per activar tots aquells sofisticats aparells que els agutaiyans no havien vist mai a la vida, entre d’altres raons perquè a Agutaya no hi havia energia elèctrica. Qui eren aquells blancs? Havien dit al mayor que eren lingüistes, que pertanyien a l’associació internacional Summer Institute of Linguistics, una de les finalitats de la qual és traduir la Bíblia a totes les llengües minoritàries del planeta. Un pretext preciós per penetrar fàcilment en una societat hipersensible al fet religiós com la filipina.
Ja hi havia a Agutaya qui deia que Stephen, la seva dona i el nen eren la Sagrada Família. Als americans els interessava mantenir aquesta opinió. A les tardes, els veia passejar per la platja, sempre curosament tapats perquè no els toqués el sol, no fos cas que el bronzejat destruís el mite. En els calendaris que decoren les llars filipines i a totes les esglésies del país, les imatges de la Verge Maria, Sant Josep i el Nen Jesús apareixen amb una pell immaculadament blanca.
El blanc és el color màgic en el qual somien els natius de pell obscura dels països pobres. Els colonitzadors espanyols que els van portar la misèria i els van prendre l’orgull en nom de Déu, eren de raça blanca. Els nous conquistadores, els suaus i dolços americans, els inventors del plàstic, la Coca-Cola i l’hamburguesa, encara que en lloc d’espasa esgrimeixin, com correspon a aquests nous temps, el millor i més ampli dels somriures i en lloc de llances i trabucs traginin inofensives guitarres, també tenen la pell blanca. El blanc és el color de l’aurèola que corona els sants, del cos de Jesús a la sagrada forma: el color de Stephen, la seva educada esposa i el nen entendridor. Als americans bons que busquen l’ombra sota els cocoters, ja els està bé que la gran majoria de natius percebin la pell fosca com bruta i impura. “Tot no es pot tenir, fill meu, hi ha jerarquies. Però entra a casa meva i et rentaré l’ànima”.
No cal dir que el capellà catòlic de l’illa estava esparverat, cada dia li fugia més clientela. Els missioners protestants venien als illencs una imatge nova, fresca, moderna i juvenil del cristianisme que el vell, alcoholitzat i anacrònic capellà no els podia oferir. Que els americans infonguin als enlluernats acòlits idees alienes a la seva cultura té el risc que puguin acabar per sempre amb la idiosincràsia local. Els pacífics missioners remataran a Filipines la feina que els ardorosos espanyols van iniciar i no van poder culminar del tot, malgrat les armes de guerra i més de tres-cents anys d’ocupació: llevar-los la identitat i fer-los renegar del seu origen.
Onze de Setembre a Bali
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi –balinesi– progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès gaudeix d’una presència ínfima a les aules. L’aprenen d’esma. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. Els inculquen que el balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès és bo per a les cerimònies religioses i per pregar. Exclusiu per a les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia. En efecte, del malai parlat a Indonèsia en diuen indonesi.
A Bali tenen una emissora de televisió pròpia. Una televisió que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. En aquesta emissora es passen el dia emetent salutacions arcaiques, soporífers discursos, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Les notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), les diuen en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les donen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. L’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies omnipresents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que hi balli la nena o per saber quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Pinzellades sobre un pont
La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.
Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu
Mengen pizza, els ciutadans del món?
En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.
Jaume Mestres 