Dengue!

Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.

*  *  *

Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.

Yi Peng

S’han acabat les pluges. L’atmosfera ha recuperat la transparència. El cel és una volta lumínica de blaus. L’aire és diàfan, lliure de gases bromoses. Esplendeixen els colors. L’abundor de les pluges ha fet de la natura una Arcàdia. Els homes, feliços, es manifesten joiosos. És el moment de celebrar festivals, proclamar l’agraïment als esperits que vetllen pel benestar de les vides, per l’ordre de les coses i l’estabilitat del món. Els humans reclamen protecció i exulten goig. Ha arribat el Yi Peng.
És negra nit. Una processó de joves avança pel camí de terra que voreja un canal d’aigua. Van vestits amb la roba tradicional de la pàtria Lanna, el país del Milió de Camps d’Arròs. Roba masculina de tonalitats marrons, sabor de terra. Argila vella, un regne de gairebé mil anys. Porten turbant, armilla que els deixa al descobert el pit i una mena de bombatxos curts ajustats als malucs. Van descalços. Les noies duen faldilles de tub fins els peus. Porten bruses brodades, ornades amb puntes fines i lluentons. Els cabells pentinats enrere, recollits al clatell. Llueixen arracades de penjolls, braçalets daurats o de plata, fermalls al pit i camafeus.
La processó camina entre llànties d’oli plantades a les vores del camí. La donzella més bella de l’antic regne Lanna, avui integrat a Tailàndia, seu en un palanquí transportat per vuit nois. Al davant avança una legió de penons, banderoles i faroles enceses. Travessen el canal per un pontet de bambú. Es dirigeixen al començament del llarg camí que acaba als peus d’un turó. El turó és cobert de plataformes circulars de fusta sobreposades. Al cim de la mola artificial s’hi alça una estructura semiesfèrica, de base circular, impol·lutament blanca. Sembla un iglú. A l’interior s’eleva la figura d’un buda daurat, radiant entre tanta blancor.
Quan la processó arriba al camí que duu directament al buda, dotzenes de nois i noies amb fanals s’hi afegeixen. Al capdavant s’hi posen músics i ballarins. Música dolça i dansa antiga, respir d’una ànima que es nega a morir. Passen per sota una arcada monumental, als costats de la qual es drecen els arbres de la vida. Són ficus immensos, ornats amb faroles de colors. Una multitud a banda i banda del llarguíssim passeig encatifat es mira la comitiva. No se sent altre so que els gemecs dels flautins, el repicar dens dels bronzes. La processó arriba als peus del pujol circular.
Tot al voltant de les tarimes hi seuen monjos i novicis. Teles de color safrà, cames plegades, caps rapats, celles afaitades. Són petits budes, la calca humana de la imatge que fulgeix en la claror rutilant de l’iglú. Un dels bonzes inicia un parlament. És una plàtica farcida de paraules convincents, precs a la perseverança, a la lluita de cada dia, a la confiança en el cicle infinit de la vida. Malgrat que som milers, desenes de milers les persones convocades, el silenci és rotund. Encara més quan les paraules del monjo inviten la massa a meditar. Comença una massiva meditació de quinze minuts seguida per tothom. L’abat recita mantres que ajuden el cervell a buidar-se. A aconseguir la introspecció des de l’estómac, l’eix vital on gira l’alè del cos.
Acabada la meditació, apareixen dos joves proveïts de sengles canelobres. Ascendeixen els graons del monument. Arribant al cim s’aturen. S’alça l’abat del seu seient. El vell bonze s’acosta a un peveter emplaçat davant la imatge fulgent del buda. El peveter s’encén. La flama que dimana és blanca, tan blanca com la neu dels Himàlaies, pura com el bressol de Xiva. Els dos adolescents acosten els canelobres a la flama. El foc els pren. S’encén més vida. Descendeixen amb la penyora sagrada a les mans. Es dirigeixen on seuen les autoritats. El governador de Chiang Mai encén la punta d’una vara amb la flama dels dos canelobres plegats. Un esquitx, una petita espurna dispararà un joc de focs de somni. La guspira incendia uns reguerots de pólvora connectats amb infinitat de peveters. Els peveters cremen. Són com bengales gegants. Provoquen torres de fum, boires irisades. La multitud esclata d’alegria. Tothom s’afanya a encendre les llànties escampades arreu de la vastíssima esplanada. La gent desplega infinitat de globus de paper, tubs cònics d’un metre i mig d’alçada per uns quatre pams de diàmetre. Encenen el combustible sòlid fixat a la base del con. Dues, tres o quatre persones sostenen l’artefacte mentre l’aire de dins s’escalfa. Quan és més livià que el de fora, el giny s’envola. Es produeix una ascensió massiva de llanternes lluminoses al cel negríssim de la nit. La lluna creixent ho presideix. Els globus són legions de punts en moviment que no paren d’enlairar-se. Batallons de bellugadisses cuquetes de llum ataronjada. N’hi ha que es cremen pel camí. Els que s’incendien desprenen cues espurnejants, com una estrella fugaç. Altres globus cauen, alguns s’estavellen contra uns arbres. Molta gent s’agenolla i prega. L’espectacle és gloriós. Des que ha començat em sento viure en un món imprecís, en una mena d’àmbit d’ànimes. Animetes escalant el cel fins fondre’s en l’escalf del mantell d’Indra.
Els bonzes segueixen asseguts als seus llocs. Ara sostenen un fanal entre les mans. Es mantenen estàtics. Continuen meditant sota la fulgència del buda i la flama de la torxa. En el seu silenci i immobilitat em sembla veure’ls levitar.
Esclaten focs, castells pirotècnics que emmarquen l’escampada de llanternes solcant la buidor obscura de la nit. Es diria que els globus es posen en rengles així que arriben al camí correcte que ha de menar-los al destí. Miríades de volums vaporosos, una infinita via làctia de missatgers de llum. Recaders de pensaments, d’anhels. Pregàries al cel.