Vist des de fora, l’univers de l’òpera xinesa és enlluernador: sumptuosos vestits, maquillatges sensacionals, música, acrobàcies, cants. De les entranyes del teatre estant el documental s’endinsa en el món fascinant d’una troupe d’òpera xinesa. Els actors, les actrius i els músics es mouen davant l’objectiu de la càmera com si no hi fos. Un ull invisible que els espia quan mengen i actuen, quan s’abillen i es maquillen o quan simplement beuen cervesa, conversen o badallen. Intimitat i espectacle.
El documental “Dedins. Òpera xinesa”, de Jaume Mestres, ha estat rodat durant una llarga convivència de l’autor amb els protagonistes. Són imatges enregistrades dins i fora del teatre ambulant, en dues localitzacions diferents. Escenes que capten l’espectacle i tot allò més amagat que els espectadors habitualment no veuen. Descobrirem com bull la vida i què s’hi cou darrere els decorats, entre bambolines.
L’estrena serà el 29 de juny de 2022, a les 8 del vespre, als Cinemes Can Castellet, de Sant Boi de Llobregat. Hi haurà presentació i un col·loqui final amb l’autor i la participació dels assistents a la projecció. L’acte està organitzat per l’entitat Tertúlies Santboianes. Entrada lliure
Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.
He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.
Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.
L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.
Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.
El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.
Surto de l’habitació carregat amb els estris habituals per anar a treballar. La fotografia, la videografia, l’exploració, l’escriptura, l’aventura… En resum, viatjar. Aquest és el meu treball, la meva feina que sempre he fet de gust. Una feina no retribuïda però que m’omple i em satisfà. A l’esquena hi porto el trípode. Les càmeres Sony A7 III i la Sony petita les duc penjades a l’espatlla, i també porto la GoPro. Baixo pel carrer Charoen Mueang fins la cruïlla amb Ratt Phatthana. Allà espero el songtéo que per 10 baht em portarà a la terminal nova d’autobusos, dita Terminal 2, inconvenient i incòmodament ubicada a uns 5 quilòmetres del nucli urbà. A les 9 en punt arrenca l’autobús en direcció a That Phanom. És un bus gran, amb aire condicionat. El bo del cas és que l’aire funciona de manera bastant eficient. De seguida que comença el recorregut obro l’aplicació de Google Maps per distreure’m i, de passada, saber per on circulem. Doncs resulta que no hi ha senyal. Al cap de menys de dues hores l’autobús entra a la terminal de That Phanom. Poc abans d’arribar he clissat de la finestra estant la imatge esplèndida del xedi del Wat Phra That Phanom. Penso que hi deuen fer obres, doncs la part superior sembla envoltada d’una bastida de bambús. Així que baixo demano preu a un conductor de samló per portar-me al Wat Pokham. El conductor és un home amb uns ulls que criden l’atenció. Són clars, vibrants, vius com els d’un gat. Ulls felins en un home que segurament molts anys de la seva vida ha treballat la terra. Arribo al temple sense cap dificultat, el conductor sabia perfectament el camí. Cal dir que no sempre es dona el cas. Tot entrant ja veig el vell ubosót o sim. Al costat hi han alçat una pagoda nova.
El cas és que em trobo davant una construcció de 1933 bastida a l’estil tradicional d’Isan, amb els murs interiors pintats per un artista vietnamita. Les informacions relatives a l’any de construcció i execució de les pintures, que trec d’un panell informatiu plantat davant la pagoda, cal posar-les en entredit. L’experiència ho corrobora. De seguida que baixo del tricicle s’acosta una dona entusiasmada de veure’m, com si em conegués de tota la vida. Es deleix per saludar-me. Va molt embalada, no hi ha qui li aturi la xerrera. El mal és que gairebé tot el que em diu m’ho perdo. Em moc per Tailàndia com un infant balbucejant els primers mots. També sóc incapaç de llegir i d’escriure l’alfabet tai. Mirant-ho fredament, intentant sortir de la pròpia closca, penso que potser sóc massa agosarat. Viatjar sol i tant de temps -i tantes vegades!- per un país en aquestes condicions és com a mínim sorprenent. I extraordinari que me’n surti tan bé. Tot fent veure que entenc la senyora -de fet, vaig assentint quan em sembla que cal fer-ho -confio que no digui disbarats!- avanço vers un pavelló on hi ha uns quants laics preparant l’àpat dels monjos. L’hora de l’àpat per la comunitat monàstica és a les 11 del matí. La gent del pavelló és encantadora. Expresso el meu interès per veure i fotografiar les pintures del sim. Un dels laics avisa un altre home que treballa en la reparació o millora d’una dependència contigua. Li demana que obri la porta del sim fermada amb un petit cadenat. L’home reacciona a l’acte. S’encamina al sim, puja els pocs graons de l’escala de pedra flanquejada per un parell de modestes naga i obre la porta. M’hi acosto. De mitja escala estant ja albiro les pintures, concretament les de la paret del fons, amb tres imatges de budes sedents. Són pintures netes, molt en la línia d’altres temples que feliçment he tingut l’oportunitat de visitar i fotografiar. Temples ubicats en zones rurals d’Isan. A Khon Kaen n’hi ha un munt i a Ubon Ratchathani, a Roi Et… En fi, tots estan descrits i catalogats en un mateix document dels meus arxius. La superfície del bót és rectangular, alliberat de mobles o altres andròmines. Dins l’espai només hi veig una escombra, recolzada a la paret oriental, la de davant l’altar. Hi ha un parell de finestres per banda i, arran de l’altar i a la paret oriental, unes obertures verticals deixen passar la llum i els ocells o ratpenats o qualsevulla altre animal que li vingui de gust. Tant la porta com les quatre finestres són iguals. Ni estan decorades ni llueixen cap altre motiu que les faci destacar. Estan pintades de color verd-blau, o potser hauria de dir glauc. A cada costat de l’altar hi ha un parell d’umbrel·les grogues plegades. Paro la càmera damunt el trípode, el planto al centre, a prop de la porta i disparo les primeres fotografies. Al cap de poc d’haver començat a fotografiar sento una veueta que sorgeix del meu darrere, sembla sortida del cel o d’algun lloc extraterrenal. És un monjo més aviat menut. El defineix un somriure plastificat i moviments breus i amanerats. La parla és igualment afectada. Un to de veu i un parlar que per les nostres contrades qualificaríem sense embuts d’efeminat, però aquí no es veu d’igual manera. I, no només això, a Tailàndia aquest fer delicat mai no s’interpreta negativament. Al contrari, agrada i es valora en positiu. El monjo es presenta segurament enviat per la comunitat. A donar una ullada al farang que s’interessa pels ninots de les parets i també per mirar d’esbrinar de quin peu calça. Per això de les primeres preguntes que em fa és si sóc budista o simpatitzo amb el budisme. Responc molt cortesament, amb simpatia i mirant de no divagar gaire. Evidentment que les meves respostes són les que el monjo vol sentir. Això és el que sempre s’ha de fer, sempre i quan les preguntes siguin generalistes. Si no ho són s’ha d’evitar el compromís. Resulta que el monjo té 25 anys. S’atreveix a pronunciar algunes paraules en anglès, no gaires. El defineix la discreció, és educat i cordial. Després em dirà que el mes vinent se’n va al Japó. Entenc que per a una temporada llarga, però no acabo d’esbrinar si seran setmanes, mesos o potser anys. Li demano quants monjos viuen al temple. Respon que sis bonzes ordenats i quatre novicis. Al cap d’una bona estona es presenta un altre monjo. Aquest és una mica més gran. No bada la boca però no para de somriure. Marxa aviat. Però l’altre, el primer que s’ha presentat es manté, com un soldat, ferm al meu costat.
El mal d’aquesta sala és que bona part del terra està cobert per una catifa vermella. Mentre les finestres són closes no passa res. Però quan després de tancar la porta per evitar el contrallum les obro perquè entri prou claror per fotografiar millor les pintures del mur oriental, llavors es produeix el desastre. El terra reflecteix una poderosa llum vermella sobre les pintures. Com que de vegades peco d’excessivament prudent, no goso demanar permís per retirar la catifa. No seria difícil perquè és molt prima i lleugera. Confio en la bona resposta de la càmera. I, sinó, a l’hora d’editar, el tint vermell segurament es podrà corregir. Fotografio tants detalls com puc i sóc capaç de veure. En donar la feina per enllestida, bo i dret a les escales, encara amb la porta oberta, plego les mans i inclino lleugerament el cap per agrair al Buda que m’hagi permès passar aquest parell d’hores tan bones. El monjo em deu observar, és clar. No crec que aquesta manera tan poc ortodoxa per als seus ulls de pregar o agrair alguna cosa al buda li agradi gaire o el convenci. Baixo l’escala. Desparo el trípode i em poso a fotografiar l’entorn del vell bót o sim. La pega és que hi ha tot de motocicletes al voltant. Són dels homes que treballen a l’obra del costat. No m’atreveixo a demanar que apartin les motos. Abans d’acomiadar-me pregunto de quina manera podria anar al Wat Phra That Phanom. Cap problema, un dels treballadors s’ofereix a portar-m’hi amb moto. Fem el trajecte fins el temple per un camí deliciós, ple de pontets i estanys amb lotus, praderies i arrossars, gairebé sempre vorejant l’esplendorós riu Mekong. El motorista em deixa davant l’entrada principal del temple més important d’Isan. Li dono 50 baht. L’home se sorprèn. Només faltaria! Li dic que són per ajudar-lo. I així els accepta.
Songtéo: una mena de furgoneta pública, oberta pel darrera, amb dos bancs encarats.
Naga: serpent mitològica.
Bót, ubosót o sim: pagoda d’ordenació, pregària i meditació dels monjos.
Muai tai, la lluita cos a cos tradicional de Tailàndia
De la lluita cos a cos que es practica a Tailàndia se’n diu muai tai (en tailandès, มวยไทย). L’origen no és diàfan. Hi ha qui assegura que les arrels d’aquesta mena de lluita són khmers, d’altres que ve de Birmània i els tais, per descomptat, que indubtablement va néixer a Tailàndia. El que ningú discuteix, però, és l’antigor que se li atribueix de segles. Com tantes coses a Tailàndia, el muai tai també s’embolcalla d’una certa litúrgia. Entre d’altres, n’hi ha una de ben visible. Acabats de pujar al ring i abans de començar a combatre, els boxejadors executen uns elegants moviments que semblen els passos d’una dansa. Que no es mal interpreti aquesta aparent delicadesa perquè així que sona el gong i comencen les lluites l’acció al quadrilàter esdevé ferotge. El muai tai sempre s’acompanya de música en directe. Instruments tradicionals animen la gresca: un parell de timbals, címbals i una espècie de clarinet, amenitzen les lluites. El muai tai és un esport dur i violent. N’hi ha que diuen que és la lluita cos a cos més letal. Tot i així és un esport de masses. Els diumenges no hi ha tailandès que no visqui pendent de les competicions, ja sigui presencialment als estadis -mirant i apostant enormes quantitats de diners- o davant el televisor de casa seva. A la comunitat monàstica hi ha bonzes que són grans fanàtics del muai tai. He vist monjos embadalits, als estadis o davant el televisor del monestir contemplant estoics les cosses, les trompades i la sang que vessa a raig fet dels nassos dels combatents. El vídeo va ser enregistrat fa anys amb una càmera compacta molt senzilla. Els combats que veiem al vídeo van celebrar-se al ring instal·lat al terrat del centre comercial d’una capital de província. Com que els combats duren hores i més hores el públic no para de moure’s. Entre d’altres amenitats tenen a la seva disposició servei de begudes i restaurants populars, tal com es pot veure a les imatges.
A la perifèria de Bangkok m’ensopego amb un grup de liké infantil (en tai, ลิเก). El liké és una de tantes expressions escèniques del món de l’espectacle tailandès. Els seus orígens no són clars però la tradició es manté tot i que amb una certa decadència. La televisió ha estat essencial per fer recular el públic i, de retruc, les companyies que s’hi dediquen. En conec alguna i constato que fa anys malden per sobreviure. Però encara es poden veure representacions, sobretot lluny d’àrees urbanes. En aquest cas el que crida l’atenció són els intèrprets. Veiem criatures prou bregades que actuen com autèntics professionals. Artistes de vocació o nens empesos per la família a guanyar-se la vida?
*El vídeo vaig enregistrar-lo fa anys amb una simple càmera compacta
Explico aquesta història des de Nang Rong, un poble al centre oriental de Tailàndia, a unes poques desenes de quilòmetres de la frontera amb Cambodja.
Porto una activitat enorme. Em moc tant que el què em queda de temps són engrunes. Engrunes per dedicar-me a escriure, per exemple. Em sento còmode duent aquesta vida. Però no és -ni de bon tros!- una vida confortable. Avui aquí i demà allà. Vivint en una provisionalitat constant no exempta de riscos. I duent la casa a sobre. Potser això palesa que per viure i ser feliç tampoc es necessiten tantes coses. El lloc on poso és als afores del poble, un establiment plantat en un hortet ple de fruiters. Estic encerclat de mangos, cocoters, bananers, arbres de papaia… Frueixo dels vespres, quan els insectes i les granotes organitzen grans concerts. I de la pluja. Ahir va ploure tota la tarda. Vaig refugiar-me en un restaurant obert als quatre vents que es diu Laksamana, nom de reminiscències hinduistes. I és que aquesta és terra antiga. Avui pertany a Tailàndia, però havia format part de l’imperi Khmer. D’aquí a Angkor, la que fou esplendorosa capital dels khmers, no hi ha més de 170 quilòmetres en línia recta.
Potser sabeu de la meva passió pels vells temples khmers. L’hotelet on dormo és un camp base excel·lent per visitar els millors i més ben conservats i també els més recòndits. Aquests, els més ignots, són els que m’interessen. L’arquitectura dels famosos és bonica, però més enllà de l’enlluernament del primer cop d’ull poca cosa més t’aporten. Són monuments preciosos, decorats espatarrants que impressionen. Però avui ja només són pedres. Tantes mirades, tantes fotografies, tant d’enrenou al seu voltant, han foragitat les ànimes. Les estructures perduren, causen admiració, són altives. Però para de comptar. En canvi, els templets petits, apartats, els que estan mig amagats, conserven bona part de l’esperit que els va crear. Aquests són els bons. I encara n’hi ha d’una altra mena. N’hi ha pocs, però són els millors. Em refereixo als que no figuren als mapes ni els coneix gairebé ningú. Ara vaig a la recerca d’aquests.
Arribo a un monestir budista enmig del bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut i malformat. Es doblega endavant. Té el cap en forma d’ou, ben rapat, revestit d’una pell que li tiba una cara color de cendra. L’individu -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. M’assec sobre les lloses del terra, davant per davant de l’abat. Sempre has d’estar per davall el nivell dels monjos, ni que solament siguin uns milímetres, però mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un bonze budista. Com que el cafè no em ve de gust, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella, sense cap interès. És una manera polida de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc. Com que representa que no he comprès el que m’acaba de dir, demano si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el casquet de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està impregnat de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat és un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem les pistes. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, assegura el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètries del color de la sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluint una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes vinclant-se i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya s’albira al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant afiguro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Bellesa i grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Aquest és el parer del monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un niu de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb deesses somrients, màscares de dimonis, vaques grasses i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong menjant-se la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i d’angúnia. Hi ha desenes de milers d’escarabats, un exèrcit de criatures tenaces movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra volguessin pujar al cel. Ara que el sol cau, és a un sospir de fondre’s, deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim plegats amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fumeroles per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Sota meu s’estén una infinita plana verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que a cavall de l’ocell Garuda en poca estona hi seria.
Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.
Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia
Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.
Jaume Mestres 