Diari de viatge (4). El temple perdut

Arribo a un monestir budista ubicat al bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut, esgarradet. Es doblega endavant. Cap d’ou rapat revestit d’una pell que li tiba la cara color de cendra. El novici -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. Jo al davant, assegut directament sobre les lloses del terra. Ni que solament siguin uns milímetres, però sempre has d’estar per sota, mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un monjo. Com que de cafè no en vull, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella sense cap interès. És una manera de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc (aquest és un dels avantatges de ser estranger i no parlar a penes tailandès). Com que representa que no he comprès el que acaba de dir, demano a veure si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el gorro de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està farcit de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat, un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem els senyals. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, em diu el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètrees també de color de sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluïnt una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant albiro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Almenys m’ho assegura el monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un cau de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb apsares, màscares de dimonis, vaques i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong devorant la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i angúnia. Els fotografio i els gravo en vídeo. Hi ha milions d’escarabats, un exèrcit de criatures cuirassades movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra vulguessin pujar al cel. Ara que el sol cau -és a un sospir de fondre’s- deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fum per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn, bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Una infinita planura verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que l’ocell Garuda en poca estona m’hi duria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: