La bassa i el talent

19 febrer 2014

El noi de la fotografia té un talent superlatiu però és pobre. Duu una existència tan necessitada que els monjos d’un monestir l’han acollit. Vaig conèixer-lo mentre visitava la pagoda វត្ត ព្រះពន្លា (Wat Preah Ponleas), al nord-oest de Cambodja. En aturar-me davant un pavelló va aparèixer en Sovanna. Se’m va adreçar en un anglès perfecte. Amb poca estona de conversa vaig adonar-me que els seus coneixements transcendeixen el simple articulat d’un idioma. En Sovanna -que és autodidacte- va bastant més enllà. D’entrada, la seva passió per l’anglès és tan immensa que arreplega d’on pot diccionaris, gramàtiques o tractats específics sobre qüestions lingüístiques. Quan em va convidar a passar a la seva habitació l’ànima em va caure als peus per l’extrema pobresa en què està obligat a viure. La cambra, que és un cop de puny, està farcida de llibres. En cada racó n’hi ha piles; també a sobre el llit i en lleixes que ell mateix es fa. N’hi ha per tot arreu, però no a terra. Això seria una profanació. El terra és per trepitjar-lo i per niar-hi els cucs.
Vam seure una estona davant l’estany del santuari. Un estany ple de peixos que no es poden pescar perquè té la condició de sagrat. És preceptiu, doncs, respectar la bassa i la vida que s’hi fa. En Sovanna s’alimenta del què li procuren els monjos o del què recapta. Quan té teca cuina amb un fogonet de carbó que té dins l’habitació. Si no aconsegueix res per menjar s’alimenta de llaunes de sardina. Ara mateix no té feina. Fins no fa gaire donava classes d’anglès en una escola, però va deixar-ho cansat que se’n aprofitessin: li pagaven 20 dòlars al mes. Aquest xicot és una meravella de persona castigada a la confinació. De quedar-se a Cambodja el futur que afrontarà serà magre. No progressarà a no ser que pugi al carro de la podridura forçat per la penúria, cosa que dubto que faci mai. Però de la mateixa manera que els peixos de la pagoda no es poden pescar perquè són un bé sagrat -ni que als entorns hi hagi gent que passa gana-, a Cambodja hi ha un altre estany encara més gran que pertany als capitostos. D’aquest estany només se n’abeuren els que manen i la cort d’aduladors. Això sí, els poderosos són tan bones persones que perquè els de baix vagin tirant els llencen la menuda. El poble, agraït, els lloa i els continua votant en cada mascarada electoral. En aquestes circumstàncies, a Cambodja no progressen els que valen sinó els llepes, els murris i els corruptes. En Sovanna val més que es faci monjo en lloc de dedicar-se al que li plau i l’omple. Si es fa monjo, l’estany serà seu. De no fer-se’n, continuarà rebent desdeny i engrunes.


Cambodja. Un dia dels grans

12 febrer 2014

Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses. Vaig estrenar-me a Cambodja el 1991, quan vaig visitar els temples d’Angkor per primera vegada. Llavors el Khmer Roig encara era fort i controlava bona part del territori. Per una conjunció miraculosa vaig poder entrar al país, en aquell moment vetat a la majoria d’estrangers. Una senyora cambodjana amb influències que vaig conèixer a Bangkok va brindar-me el miracle. Va arreglar els papers perquè pogués volar a Phnom Penh des de Saigon. A l’aeroport de Phnom Penh m’esperava un cotxe al peu de l’avió. De l’avió al cotxe, sense passar pel control de passaports. El cotxe em va portar directament a un hotel del centre. Phnom Penh em va semblar una ciutat arruïnada, deprimidíssima. Al cap d’uns dies vaig volar a Siem Reap, que en aquells moments era poc més que un poble de mala mort. Vaig hostatjar-me al Grand Hotel d’Angkor, l’edifici que van construir els francesos a l’època colonial. Queia a trossos. L’endemà al matí un sedan dels anys 50 m’esperava a la porta de l’hotel. Escortat per soldats que em seguien tots els passos vaig visitar d’aquesta manera el conjunt monumental d’Angkor. Una ànima sola en la immensitat de les ruïnes, exceptuant l’escorta militar i el guia cambodjà assignat. Alguns dels temples vaig veure’ls a certa distància perquè suposadament els caminets que hi menaven estaven minats. Gràcies als déus, en visites posteriors he pogut accedir a la totalitat de temples i palaus.
Ahir vaig poder immergir-me en un conjunt de temples del període angkorià que encara romanen enterrats en plena jungla cambodjana. Superlativament impressionant. Les ruïnes romanen intactes; els arqueòlegs hi treballen, però els carreus continuen als llocs on un dia hi esplendien magnes construccions. Les estructures principals estan col·lapsades, com les edificacions menors, però algunes perseveren dretes apuntalades en les arrels i soques dels arbres de la selva. Com al Bayon d’Angkor, al capdamunt de les torres del temple també hi ha les quatre enigmàtiques cares orientades als quatre punts del món. El temple es diu បន្ទាយឆ្មារ (transcripció fonètica: bontei txamàa), que traduït vindria a ser Fortalesa Magnífica.
Vaig entrar a les ruïnes abans de les 8 del matí, procedent de Sisophon -població al nord-oest de Cambodja-, després de dues hores de viatge (62 km) per una carretera que és un infern de clots i pols. En alguns trams sembla talment acabada de bombardejar. Durant la visita al temple, la meva Nikon -de tan emocionada- no parava de disparar. També vaig enregistrar vídeos en alta definició, però menys dels que hauria volgut perquè solament tinc dues mans i la feina que tenia per mirar de no trencar-me el coll caminant per damunt d’esmolats i desequilibrats carreus em limitava molt. Era una illa de carn viva immersa en un oceà de pedres assetjat per la malesa. Un cementiri de carreus cisellats i exquisidament esculpits podrint-se en la solitud i l’opacitat selvàtica. No vaig sortir del temple fins les 2 de la tarda. Sempre sol, ningú més en la vastitud de les ruïnes. Només de tant en tant, com en una visió, apareixien nens khmer. Per un moment els veies saltar i riure. Collien flors perfumades dels arbres i s’esfumaven tan de pressa com l’olor que s’emportaven. L’exploració solitària fa més emocionant la descoberta. Com que escodrinyo cada racó visible i invisible difícilment em perdo el que té més interès.
Confio anar publicant algunes de les fotografies del temple a la meva pàgina de Facebook. També miraré d’editar un vídeo i penjar-lo a YouTube. Avanço que el temple és immensament bell i superbament màgic, ni que hagi esdevingut un fantasmagòric derelicte mineral. Guerres i saquejos, l’abandonament i el pas del temps, les pluges i el sol, l’han convertit en una espurna del que fou. Veure’l al segle XIII, amb tota l’esplendor, havia de ser com viure dins un somni. O en un conte de fades. Ple d’apsares -belles nimfes khmer dels núvols i de l’aigua- però també curull d’ogres temibles i ferotges.

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d'’Angkor és el complexe arquitectònic enrunat més gran de l’'extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2230

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2334

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_1588

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja


Diari de viatge (8). L’estany de les apsares

9 Novembre 2009

Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.


Diari de viatge (7). En una jungla minada

19 Octubre 2009


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.


Diari de viatge (6). Via lliure

5 Octubre 2009

El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.


Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

15 Setembre 2009

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?


Un cor de vaques o simfonia de granotes?

9 Setembre 2009

Phum Saron és el vilatge des d’on s’accedeix al Khao Phra Viharn, el temple enrunat khmer en territori cambodjà, però que Tailàndia reclama. Un conflicte fronterer que manté els dos països en pugna oberta des de fa cosa d’un any. El conflicte fa molts anys que s’arrossega, però va avivar-se al moment que soldats dels dos exèrcits, l’octubre de 2008, van intercanviar-se trets. Les escaramusses van repetir-se l’abril passat. Fins ara, els enfrontaments armats han produït la mort d’almenys set soldats i un nombre indeterminat de ferits i presoners als dos bàndols.
Fa unes tres setmanes -el 17 d’agost- vaig desplaçar-me a Phum Saron. Sabia que no se’m permetria l’accés a la zona del conflicte. En efecte, passar va ser impossible. Aquell dia plovia molt. Les granotes celebraven l’aigua que queia de la manera espectacular que podeu escoltar en aquesta gravació. Avui -8 de setembre- hi he tornat, a Phum Saron. Aquest matí també plovia, però les granotes callaven. O era el seu dia lliure o estaven atemorides per tant tràfec de soldats. Fileres de vehicles militars no paraven de desplaçar-se amunt i avall. S’ha aturat un vehicle al lloc on em trobava observant el renou. De la caixa del camió han baixat un grapat de militars. Han entrat en una barraqueta on venen la mena de productes que estimen els soldats: armes blanques -punyals, matxets-, brúixoles, uniformes per si amb el seu no en tenen prou, ulleres de sol de marca per fardar -còpies barates, no cal dir-ho- mocadors khmer, llanternes, passamuntanyes i barrets. Els ha encantat que els fes fotografies, sobretot el soldat que s’ha comprat les Ray-Ban. Li he dit que el feien tan guapo com en Bie, una popular estrella tai de moda. Satisfet, el noi ha posat perquè el retratés de totes bandes. Fusell a les mans, mocador khmer lligat a l’arma i gatzara dels companys. Abans de pujar al camió que els retornava a la caserna, ubicada al Wat Phum Saron (temple del poble), tots han volgut que els retratés. Armats fins a les dents, però tigres de paper. Tigres de paper, acabo de dir?


Diari de viatge (4). El temple perdut

7 Setembre 2009

Arribo a un monestir budista ubicat al bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut, esgarradet. Es doblega endavant. Cap d’ou rapat revestit d’una pell que li tiba la cara color de cendra. El novici -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. Jo al davant, assegut directament sobre les lloses del terra. Ni que solament siguin uns milímetres, però sempre has d’estar per sota, mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un monjo. Com que de cafè no en vull, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella sense cap interès. És una manera de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc (aquest és un dels avantatges de ser estranger i no parlar a penes tailandès). Com que representa que no he comprès el que acaba de dir, demano a veure si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el gorro de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està farcit de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat, un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem els senyals. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, em diu el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètrees també de color de sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluïnt una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant albiro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Almenys m’ho assegura el monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un cau de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb apsares, màscares de dimonis, vaques i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong devorant la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i angúnia. Els fotografio i els gravo en vídeo. Hi ha milions d’escarabats, un exèrcit de criatures cuirassades movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra vulguessin pujar al cel. Ara que el sol cau -és a un sospir de fondre’s- deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fum per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn, bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Una infinita planura verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que l’ocell Garuda en poca estona m’hi duria.


%d bloggers like this: