“This is It”: Michael Jackson a Bangkok

29 Octubre 2009

Assisteixo al concert que se celebra a Bangkok en homenatge a Michael Jackson. Avui és la vigília de l’estrena mundial del documental sobre el darrer espectacle inèdit de l’artista, This is It. De fa dies que l’expectació és creixent. Des que va anunciar-se l’estrena cinematogràfica, els cinemes de la capital no han parat de vendre entrades.
Aquesta nit, la flor i nata de Bangkok es reuneix a l’entrada del Siam Paragon per assistir al concert. Els mitjans han fet un gran desplegament tècnic i logístic. Infinitat de reporters gràfics, càmeres de televisió, grues i fins i tot un parell de steadycam. L’ambient és glamurós. Personatges de totes les edats calcats a Michael Jackson desfilen entre el públic. Acaparen l’atenció dels fotògrafs. Flaixos de càmeres i entrevistes als famosos que assisteixen com a públic o que tenen prevista actuació. M’ubico al peu de l’escenari. El fons de la boca és una gran pantalla. Abans del concert, el tràiler de This is It passa una vegada i una altra. Entre seqüència i seqüència enormes titulars escombren la pantalla: This is Thai Tribute. En efecte, l’esperit tai fulgeix aquesta nit. Tailàndia amb l’ídol americà que no volia créixer. El geni càndid que volia la pell blanca. Els llops que volien menjar-se’l van mossegar, però finalment van fracassar. Cap menyspreu no pot contra el que sempre sura, la sensibilitat i l’art dels únics. Michael Jackson, l’estrany, el cérvol atemorit al bosc platejat per nits de lluna plena.
A l’escenari pugen imitadors del cantant. Hi ha estrelles que brillen. Però la constel·lació Jackson és massa amunt per ser abastada. Els millors són els que fan d’ells mateixos, emparats aquesta nit per la capa del geni. Se sent, és present. Sigui on sigui, Michael Jackson ara és feliç als braços del tais que l’amanyaguen. Als moments que baixa suren presència i màgia. Esclata la llavor de l’ídol, es fa la llum als cors. Tothom canta. A escena ara hi ha la plana major dels artistes tailandesos. Les millors i els millors cantants. Els més famosos. El públic xiscla, aclama el panteó dels ídols propis, però en vol més. Se sent la veu de Jackson. El seu discurs candorós, tòpic i de bona fe arriba als espectadors: els nens, el món és d’ells, salvem el planeta, amor universal. Un gran espetec musical clou les paraules del déu major. Les vint estrelles tais reunides a l’escenari canten a l’uníson Heal The World. Ara sí, Jackson és present. Veig ulls plorosos, llàgrimes que salten. Llavor de bona gent. Esclat de joia quan la cançó s’acaba. Histèria col·lectiva fins el moment que les estrelles abandonen l’escenari. Al hall del Siam Paragon concedeixen entrevistes als mitjans. Jo no estic acreditat, però també els gravo. Vídeos i fotografies. Gràcies per permetre’m ser-hi; ser aquí, amb vosaltres, viure al vostre meravellós país.

*Bangkok. Dimecres, 28 d’octubre. Vaig a la première de This is It. Visiono el documental en un gran cinema. Projecció en format digital. L’espectacle que Michael Jackson mai no va estrenar ara és al nostre abast. Rodó, impactant, impecable. Grandiosa qualitat d’imatge. So superlatiu. Jackson a voltes esquerdat, també sublim. A punt de fondre’s. This is It: això és el que hi ha. És molt; correu a veure’l.


Una mena de viatgers

26 Octubre 2009

Una tarda de fa quatre dies estava assegut davant les sala de fusta on fills i filles de Korat dansen i canten en homenatge a la seva heroïna local, Thao Suranari, popularment coneguda com Ya Mó. Parlava amb aquells homes i dones. M’explicaven el sentit de la seva feina i com fan guanyar mèrit a famílies i particulars que els encarreguen, a canvi d’uns diners, uns minuts de cant i dansa per honorar Ya Mó. Això passava a Korat, ja ho he dit, o Nakhon Ratchasima, que és el nom oficial de la ciutat.
Amb aquestes veig un home de raça blanca que s’acosta. Va directament al gra. Em demana si conec un lloc on acostumin a reunir-se els estrangers. Li indico el restaurant Potong, al xamfrà nord-occidental de la plaça. El Potong és un restaurant popular al costat de l’hotel que porta el mateix nom. Restaurant i hotel són ubicats al rovell de l’ou de Korat. Per entendren’s, el Potong seria l’equivalència al Zurich de Barcelona, per la seva situació immillorable entre la plaça de Catalunya i la Rambla.
El xicot -d’uns 28 anys- dibuixa una ganyota. No, sembla que ja ha estat al Potong i no és precisament aquest tipus de lloc el què busca. El Potong sempre és ple de tais, però també hi van passavolants estrangers i homes blancs residents a Korat o que hi fan estades llargues. Aquests homes responen a l’arquetipus de persona decadent que veus sovint en determinats llocs de Tailàndia. Individus madurs, generalment solitaris, asseguts davant una taula amb una ampolla gran de cervesa al davant. Ni que sigui ben d’hora al matí ja beuen cervesa. Buiden una ampolla rere l’altra, i anar tirant. Fa la sensació que viuen solament per vegetar: kêt, , txép, thai (néixer, envellir, emmalaltir i morir), que diuen els tais.
El jove que em demana informació és de Sidney. Seria l’estereotip perfecte d’aquesta mena de fauna genuïna que coneixem per “viatgers”. “Ohhh, un viatger!”. Sí, calça’t. No és un lloc tipus Potong el que busca aquest xicot. El Potong li sembla massa tai. El que en realitat busca és una mena de pub o restaurant occidentalitzat. Un local -amb aire condicionat, si pot ser-, que serveixin el mateix menjar que pot trobar a Austràlia i amb un ambient que s’hi acosti. Cervesa, per descomptat, i pantalla gegant on poder seguir els partits de futbol de la lliga anglesa i les darreres produccions de Hollywood. “Ho sento, jo no conec cap lloc així, en aquesta ciutat”. Seguidament, demana: “Què hi ha per veure, a Korat?”. “Umm… llocs d’interès turístic potser Korat no en té, però l’ambient que s’hi viu és genuïnament tai”. Arrufa el nas. Res, que no és això el què vol. Li suggereixo que podria visitar Phimai, el formidable temple khmer a uns 60 quilòmetres al nord-est de la ciutat. Tampoc. És definitiu, aquest noi ha vingut a Korat per tancar-se en un pub ple de farang (estrangers occidentals). Busca amb desesper aïllar-se de la realitat -d’allò que se suposa que l’ha motivat a fer el viatge! Vol un gueto on trobar altres “viatgers” com ell per parlar -això, sobretot- de viatges. Que si d’aquí quatre dies volo a Hanoi; Vietnam ja no és tan barat com abans; fa tres mesos que vaig sortir de casa; oh, jo ja fa 9 mesos que volto. Que si bitllets d’avió per aquí i llocs barats per allà. Circumval·lacions estèrils allunyades del nucli. De viatgers així n’hi ha un tou. Miralls d’un món caduc. Reflexes d’una opulència fràgil que s’enfonsa.


Èxtasi, acer i sang

22 Octubre 2009

“A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009

“Un punxó travessa la cara d’un home en estat de trànsit. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009

"Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàllica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec" (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009.

A Nakhon Ratchasima molts ciutadans surten al carrer per exterioritzar la seva devoció als déus del panteó xinès i als esperits que governen les seves vides. Van arribant a la plaça principal sota el retruny de timbals. Damunt unes plataformes arrossegades per camions s’alcen imatges daurades. Déus conciliadors, deesses benefactores. Als palanquins que porten homes vestits amb túniques seuen ídols d’espesses barbes. Davant les imatges hi ha clavats un rengle de punxons. El mànec de cada punxó és la fesomia d’un dimoni. Cares sangonoses, ulls irats. Molts homes duen espases embeinades, sabres esmolats creuats al pit. Fuets penjats al coll. N’hi ha que porten pendons; d’altres, presenten safates d’ofrenes. A la plaça s’han congregat uns dos-cents homes vestits d’un blanc impecable.
Arriba el moment que al so dels timbals s’hi afegeix l’espetec de traques. Petards. Guspires de foc, ferum de sofre. La plaça envaïda de fum. La pólvora és el detonant per començar la cerimònia. Alguns homes de les primeres files entren sobtadament en èxtasi. Es treuen amb brusquedat les túniques alhora que inicien uns moviments compulsius. Pells intrincadament tatuades amarades de suor. Crits i gemecs. Ulls en blanc, parpelles aclucades. Salten sobtadament, boten com disparats per resorts invisibles. Esgarips i xiscles. S’abalancen sobre unes taules i les colpegen amb violència. Alguns companys els subjecten, han de contenir-los per força. Els esperitats són màquines desbocades mogudes per una energia folla. A l’entorn dels embogits branden pendons i draps negres guixats amb símbols esotèrics. N’hi ha que murmuren paraules llegides en pergamins antics per calmar-los o potser per excitar-los.
Desclaven els punxons arrenglerats davant els ídols. Són barretes d’acer d’uns trenta centímetres de llargada. La sentor dolçota de l’encens que no para de cremar barrejant-se amb el sofre que inunda la plaça crea un baf marejador. Als homes en trànsit se’ls desfigura la cara. La pell sel’s torna color de cendra. Rostres tibats, ànimes a punt de ser expulsades. Posen espases esmolades a les mans d’algun esperitat. Veig llengües movent-se amb avidesa pel cantell de les fulles. Brolla la sang. Com més sang vessada, amb més avidesa ballen les llengües. Un punxó travessa la cara d’un home en èxtasi. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer. A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes. Remor d’oracions. Al voltant del noi amb el pic travessant-lo es congrega gent que prega agenollada, les mans juntes davant la cara, el cap ajupit.
Un home porta un patinet d’acer. L’aspergeixen amb aigua beneïda. Vessen aigua lustral a la seva cara abans de clavar-li el mànec per l’interior de la boca. Al seu costat els esperits han posseït un xicot. Li han donat l’ànima de nena. És una nena musculosa i alhora delicada. Li pinten la cara amb sang. Pengen flors als cabells. A mesura que la nena s’expressa la gent es postra al seu davant. Fronts tocant el terra. El noi-nena posseït abraça els que l’adoren, plora amb ells, crida i canta.
Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàl·lica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec. La fotografia del monarca estimat, ara mateix seriosament malalt en un hospital de Bangkok, sembla que els reconforta. Caminaran descalços tres hores pels carrers de la ciutat amb el retrat del rei sostingut per les seves galtes. Cap llast, sinó joia. Emoció dels veïns. S’agenollen i es postren. Ulls plorosos, barres d’encens als dits.


Diari de viatge (7). En una jungla minada

19 Octubre 2009


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.


Fer el paperot

19 Octubre 2009

Pot una persona que no sap escriure exercir de polític professional? Els fets demostren que sí. Una bona rècula de polítics de primera fila i càrrecs municipals amb no menys responsabilitat, no saben escriure. No em refereixo solament a la incapacitat de part d’aquests respectables senyors i senyores de saber redactar amb un mínim de coherència qualsevol text, sinó a la seva depriment ortografia, escandalosa manca de vocabulari i sintaxi calcada del castellà. Els seus escrits no s’aguanten, fan figa, naufraguen a la segona paraula. No només no saben completar una casa, sinó que ni tan sols tenen capacitat per alçar parets correctament. Ignoren l’estructura de la llengua que parlen, sigui català o castellà.
Si una persona és distesa amb la llengua ho serà també en les seves responsabilitats quotidianes i polítiques. I en les seves relacions humanes, per descomptat. Diu molt de la qualitat personal aquesta deixadesa. És a través de la llengua que expressem la nostra idiosincràsia. Qui no té cura de l’essencial menys en tindrà a l’hora d’exercir els seus deures. Dels polítics que no saben escriure no me’n refio ni un pèl. És impossible que siguin persones honestes. Prou que se’n deuen adonar de la seva deficiència. No perceben que es retraten? Malgrat les cabrioles per enlluernar no cal gratar gaire per veure’ls el llautó de la seva rellevant ignorància. Aprofitats i oportunistes. Vividors. Algú que pretén enganyar-se enganya els altres. Si no se n’adonen és que estan malalts. Malalts o van amb mala fe.
L’expressió verbal i escrita és una radiografia fidel de les capacitats intel·lectuals de la persona. Als aspirants a càrrecs de responsabilitat sel’s hauria d’escanejar en aquest sentit. Hi ha qui suggereix que abans d’entrar al món de la política professional sel’s sotmeti -prova prioritària- a un dictat. En català, castellà i anglès. Qui el resolgui satisfactòriament se’l pot considerar. De fer errades, al carrer. A casa, a preparar-se. Pagarem el sou a gent qualificada i s’eliminaran molts impostors.


La dansa del tigre

16 Octubre 2009

I Nyoman Cerita va convidar-me a l’estrena de la seva nova coreografia al temple Pura Dalem, de Singapadu. Singapadu és, amb tota certesa, un dels vilatges que més aporta a la constel·lació d’artistes balinesos. Els més grans ballarins i músics de Bali han estat i són fills de Singapadu. I Nyoman Cerita va néixer a Singapadu. I Wayan David Ariesta, qui balla al capdavant del tigre, també és fill del vilatge. La nova coreografia i música del mestre versionen la dansa tradicional Barong Macan. D’entrada, l’aspecte del tigre (macan) serva poca relació amb l’original. Els salts, el dinamisme, l’expressió gairebé humanitzada de l’animal sagrat que protegeix els balinesos de la fetillera Rangda i el seu seguici de dimonis, són infinitament més dinàmics en aquesta versió trencadora. Transgressora en l’aspecte formal, per descomptat. Els balinesos versionen, remodelen, però el nucli roman immune. La història que narra el ballet és idèntica a l’original. Cerita hi afegeix elements innovadors, coloraines, cartó pedra i fumera. En segons quins moments, l’espectacle recorda els Pastorets. Doncs sí, a estones la representació -valorada amb la nostra mirada- és aclaparadorament kitsch. Als balinesos, com a tots els asiàtics, els encanta l’envoltori, la superfície lluent de les coses. Però, contràriament a altres cultures veïnes, al gresol balinès hi bull una substància, un sentit místicocòsmic del cercle vida i mort que els projecta lluny de l’entorn monoteista grisot oficialment majoritari a l’arxipèlag indonesi.

Apunts sobre el ballarí I Wayan David Ariesta.
Vaig conèixer en Wayan a Ubud, al cyber cafè propietat del pare de la seva nòvia. Wayan David és un noi singular. Extraordinàriament prim, de rostre afuat, maneres delicades. El Wayan és d’una sensibilitat extrema. Va començar a aprendre dansa de jovenet amb el mestre I Nyoman Cerita. Cada dia va a casa del professor a practicar. Conec la seva família. Vaig assistir al funeral del seu pare, un home que els havia abandonat quan en Wayan i els seus germans encara eren molt menuts. La mare es guanya la vida enfilant braçalets per vendre als turistes. El germà més petit -ara té 7 anys- balla com els àngels. No m’estranya, en Wayan sempre és a sobre seu. En les meves estades a Ubud passo hores amb el Wayan. A casa seva o a casa meva. En Wayan i la seva nòvia, una noia deliciosa i joveníssima que es diu Ni Kadek Windiawati, han fundat el grup de dansa tradicional Puspa Kirana. Tant el Wayan com la Kadek viuen de les actuacions regulars als diferents escenaris d’Ubud representant danses tradicionals pels turistes. Molt talent vessat per quatre quartos. El mes d’abril d’aquest any en Wayan va viatjar a Europa per ballar dansa balinesa en un teatre de París. En Wayan va néixer fa vint-i-molt pocs anys a Singapadu, vilatge a uns nou quilòmetres al sud d’Ubud.


12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia

12 Octubre 2009

Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d’homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.


El gran peix

8 Octubre 2009

7 d’octubre de 2009
El peix de la imatge és d’aigua dolça, encara que per les seves dimensions sembli impossible. Van pescar-lo abans d’ahir a la confuència del riu Mun amb al Mekong. Mentre dinava al restaurant Sahà-Posanà, a la riba dreta del riu Mun, a Phibun, la mestressa em va convidar a veure el moment que un treballador esquarterava el peix. Aconsellat per la cuinera vaig menjar-ne un filet. Cuinat amb gingebre i espècies. Aliment del cel a la meva boca. Poc sabia, mentre l’assaboria, que participava d’un delicte. M’ha arribat que la pesca d’aquest peix està totalment prohibida per tractar-se d’una espècie protegida.


Phibun Mangsahan พิบูลมังสาหาร (Fotografies)

7 Octubre 2009

4 d’octubre de 2009.
Arribo a Phibun a primera hora del matí. Al pont sobre el riu Mun hi ha una gentada abocada a les baranes. Miren la cursa de barques per celebrar l’Ók Pansà, la fi de la quaresma budista o Kaó Pansà. L’ambient a la riba dreta del Mun és embogit. Cada equip té els seus seguidors. Milers de decibels de música i alcohol a dojo. Festa pura raça, genuïnament tai.


Diari de viatge (6). Via lliure

5 Octubre 2009

El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.


%d bloggers like this: