Etiqueta: Khmer

El temple perdut

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, Viatges1 comentari

Explico aquesta història des de Nang Rong, un poble al centre oriental de Tailàndia, a unes poques desenes de quilòmetres de la frontera amb Cambodja.

Porto una activitat enorme. Em moc tant que el què em queda de temps són engrunes. Engrunes per dedicar-me a escriure, per exemple. Em sento còmode duent aquesta vida. Però no és -ni de bon tros!- una vida confortable. Avui aquí i demà allà. Vivint en una provisionalitat constant no exempta de riscos. I duent la casa a sobre. Potser això palesa que per viure i ser feliç tampoc es necessiten tantes coses. El lloc on poso és als afores del poble, un establiment plantat en un hortet ple de fruiters. Estic encerclat de mangos, cocoters, bananers, arbres de papaia… Frueixo dels vespres, quan els insectes i les granotes organitzen grans concerts. I de la pluja. Ahir va ploure tota la tarda. Vaig refugiar-me en un restaurant obert als quatre vents que es diu Laksamana, nom de reminiscències hinduistes. I és que aquesta és terra antiga. Avui pertany a Tailàndia, però havia format part de l’imperi Khmer. D’aquí a Angkor, la que fou esplendorosa capital dels khmers, no hi ha més de 170 quilòmetres en línia recta.

Potser sabeu de la meva passió pels vells temples khmers. L’hotelet on dormo és un camp base excel·lent per visitar els millors i més ben conservats i també els més recòndits. Aquests, els més ignots, són els que m’interessen. L’arquitectura dels famosos és bonica, però més enllà de l’enlluernament del primer cop d’ull poca cosa més t’aporten. Són monuments preciosos, decorats espatarrants que impressionen. Però avui ja només són pedres. Tantes mirades, tantes fotografies, tant d’enrenou al seu voltant, han foragitat les ànimes. Les estructures perduren, causen admiració, són altives. Però para de comptar. En canvi, els templets petits, apartats, els que estan mig amagats, conserven bona part de l’esperit que els va crear. Aquests són els bons. I encara n’hi ha d’una altra mena. N’hi ha pocs, però són els millors. Em refereixo als que no figuren als mapes ni els coneix gairebé ningú. Ara vaig a la recerca d’aquests.

Arribo a un monestir budista enmig del bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut i malformat. Es doblega endavant. Té el cap en forma d’ou, ben rapat, revestit d’una pell que li tiba una cara color de cendra. L’individu -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. M’assec sobre les lloses del terra, davant per davant de l’abat. Sempre has d’estar per davall el nivell dels monjos, ni que solament siguin uns milímetres, però mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un bonze budista. Com que el cafè no em ve de gust, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.

Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella, sense cap interès. És una manera polida de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc. Com que representa que no he comprès el que m’acaba de dir, demano si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el casquet de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.

Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està impregnat de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat és un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem les pistes. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, assegura el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètries del color de la sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluint una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes vinclant-se i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya s’albira al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.

Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant afiguro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Bellesa i grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Aquest és el parer del monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un niu de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb deesses somrients, màscares de dimonis, vaques grasses i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.

Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong menjant-se la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i d’angúnia. Hi ha desenes de milers d’escarabats, un exèrcit de criatures tenaces movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra volguessin pujar al cel. Ara que el sol cau, és a un sospir de fondre’s, deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim plegats amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fumeroles per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.

Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Sota meu s’estén una infinita plana verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que a cavall de l’ocell Garuda en poca estona hi seria.

A la recerca del temple perdut

Prasat Hin Na Kae

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Prasat Hin Na Kae és un modest conjunt arquitectònic khmer completament col·lapsat. El que havia estat un santuari hinduista roman abandonat, perdut en una zona rural d’Isan, al nord-est de Tailàndia. Centúries enrere la terra que avui és Isan formava part de l’imperi Khmer. Però la història és dinàmica i el poders fluctuen. La civilització Khmer va perdre hegemonia en benefici d’altres potències emergents, com el reialme que a partir de 1350 va originar-se a Aiutaià (อาณาจักรอยุธยา), a les ribes del gran riu Chao Praià (แม่น้ำเจ้าพระยา). Cap a la fi del segle XV els tais d’Aiutaià, sentint-se prou potents, van atacar repetidament un Angkor debilitat fins que finalment la capital khmer va caure. Per dret de conquesta, doncs, les terres més septentrionals de l’imperi Khmer van esdevenir territori siamès. I encara ho són avui. Però la influència khmer a Isan és palpable, no solament pel testimoni de les pedres, també per la presència de nacionals tais, d’ètnia khmer, que mantenen viva la llengua pròpia. Però el khmer a Tailàndia és una llengua postergada, menystinguda per les autoritats. Ridiculitzada i minoritzada. No cal dir que no s’ensenya a l’escola ni té altre ús social que la comunicació verbal entre famílies i veïns, sempre i quan no s’hagin de tractar afers oficials o considerats importants. En aquests casos sempre s’usarà la llengua de primera que -no cal dir-ho!- és el tailandès. A hores d’ara, però, Isan es reivindica. Ara mateix ja existeixen organitzacions que reclamen drets i, fins i tot, n’hi ha que propugnen la seva independència.
En tailandès, prasat hin vol dir castell de pedra. Així és com anomenen generalment els tais els centenars d’antigues ruïnes d’arquitectura Khmer escampades pel país. Del vell temple, Prasat Hin Na Kae, en resta poc més que una estesa de carreus, com podem veure al vídeo. A penes s’aguanten dempeus tres o quatre estructures, i encara bastant desconjuntades. Trobem munts de pedres cisellades disseminades entre els arbustos del bosquet format per quatre arbres i imponents mates esparses de bambús. L’espessor vegetal amaga alguns tresors a la base de cúmuls de runa, com ara portals de pedra engolits per la brossa.
A l’entorn de les ruïnes s’estén una planura d’arrossars. És un àmbit suposadament bucòlic, però hostil en realitat. Un regne de rèptils i miríades d’insectes. A l’hora de la canícula legions de formigues vermelles emergeixen dels nius i es fiquen per tot. Veus rengles de formigues avançant per sobre les pedres, per les tiges dels arbustos, enfilant-se per les canyes dels bambús i per les soques dels arbres. Si sense adonar-te’n les trepitges, en un moment en tens un grapat enfilant-se per les cames. Piquen amb ganes. És un verí que malgrat coure una estona és innocu pels humans. Les formigues et salten a sobre de les branques estant, s’encasten al clatell, als braços o a l’esquena. Són formigues de gran tamany i molt voraces. Tot gravant el vídeo no parava d’espolsar-me’n del damunt. Entre les runes hi nien serpents. S’ha d’anar amb compte mentre et desplaces a l’entorn de les pedres. Però amb tanta brossa és impossible saber on poses els peus. Existeix el risc d’ensopegar-se amb una cobra. Els pagesos diuen que les d’aquests verals -de picada letal- són de color negre.
A menys d’un quilòmetre de les ruïnes hi ha un santuari budista. A les vitrines del cancell els monjos hi serven peces de ceràmica i de coure trobades al vell temple. També artefactes de pedra de tamany considerable. Peces de valor arqueològic que la cura dels monjos ha salvat del pillatge.
La música del vídeo està sobreposada a la banda sonora original. De fons sentim piuladissa d’aus, cruiximents de bambús, les meves passes i algun sobtat cop de vent.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

Restauració d’un vell temple Khmer

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Fotografies, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.

Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)

On Per Jaume MestresIn Bloc Altaïr, Cambodja, Fotografies, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER

Resposta a una lectora

On Per Jaume MestresIn Viatges3 comentaris

“Des del 29 de juliol no ha escrit més sobre la seva ruta actual? Des que l’he conegut procuro anar-lo seguint. M’agraden molt les seves narracions i les seves fotografies i no cal dir els vídeos.”. Comentari que rebo de Carme Cortada.

Benvolguda Carme. Molt agraït per la valoració que fa del meu treball. En efecte, fa uns dies que no publico res de nou al bloc. Li garanteixo que no és perquè no disposi de material per penjar ni d’idees per escriure. Més aviat passa el contrari. Li ben asseguro que no paro de produir noves imatges, tant fotografies com vídeos. Quan dic no paro vull dir exactament això: és un no parar de gravar vídeos i prendre fotografies. També de viure històries que podria relatar -un frenesí d’històries-, o reflexions que podria exposar a partir del que observo i visc. Potser passa que l’acumulació és excessiva. Deu ser que em perdo entre tantes vivències i imatges que tinc per compartir. No hi ha dia que no pensi: “Això que acabes de viure podries relatar-ho i penjar-ho al bloc”. Acabat de pensar, encara me’n passa una altra de més bona. Succeeix el mateix amb les fotografies. Cada dia en faig tantes -tantíssimes!- que arriba la nit, que és quan habitualment les traspasso de la càmera al portàtil, i m’ofego davant el cúmul d’imatges que s’empassen els meus ulls. És dificílissim fer-ne una selecció. Quan arribat el vespre estàs cansat després d’una jornada de gran activitat, el que desitges és allitar-te per carregar les piles. Perquè l’endemà, de bon matí, m’hi torno a posar. Necessitaria un equip de persones que gestionessin les imatges que produeixo diàriament durant cosa d’uns vuit mesos i escaig l’any, el que duren de mitjana els meus viatges. Llavors probablement disposaria de temps per escriure.  Cregui’m que seria l’única sortida.
Aprofito l’avinentesa per fer una crida des d’aquí. Si algú estigués disposat a col·laborar en aquesta comesa estaria molt més que agraït. Tanta producció em desborda. Perquè no és solament aquest viatge, són ja dotzenes de viatges en la meva vida durant els quals mai no he parat de produir. Centenars de milers de diapositives i fotografies digitals. També uns quants milers de vídeos que esperen ser editats. Per acabar-ho d’arrodonir, de fa uns cinc anys em dedico a fotografiar murals budistes. A hores d’ara, la col·lecció de murals que disposo ja supera les 25000 imatges. També, de fa anys, busco aïllades i velles runes khmer escampades pel territori que del segle IX al XIII ocupà aquest gran imperi originat al país que avui anomenem Cambodja i que es va estendre per l’actual Tailàndia, Laos i Vietnam. Ruïnes que, no cal dir-ho, també fotografio. Calculo que gairebé un 98% del meu material és absolutament inèdit.
Ara que em faig gran sento més intensament la tristesa de veure tants testimonis i vivències enterrats per l’absoluta impossibilitat de donar-los a conèixer. L’excés de material és massa considerable per poder seguir viatjant i alhora difondre’l. Tot sol és impossible.

Don Mud Dèng

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.


Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.

Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.

 

Prasat Ta Meuan Thom

On Per Jaume MestresIn Cambodja, English, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.

Diari de viatge (8). L’estany de les apsares

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.

Diari de viatge (7). En una jungla minada

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.

Diari de viatge (6). Via lliure

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.