Diari de viatge (3). Des de Si Saket

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume

Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!

Un dia al mercat (Fotografies)

Rambutans. Els rambutans són fruita de temporada. Als mercats n’està ple els mesos de juliol i agost. Ara mateix, en plena temporada, els venen de 13 a 15 baht el quilo (1 euro: 48 baht). El nom rambutan és malai. Rambut vol dir cabell i, utan, bosc. O sigui que podríem dir que els rambutans són els cabells -els pèls- del bosc.
El mangostà és, a parer meu, una de les fruites més delicioses. No ens hem de fixar massa en l’aspecte extern de la fruita. De vegades, els més lletjos són els que contenen la polpa més saborosa. S’ha de mirar que la closca no sigui ni massa tova ni massa forta. Ara és la temporada alta dels mangostans. Els mangostans són una mica més cars que els rambutans. En aquests moments els podem trobar als mercats a uns 20 baht el quilo.
Peix fumat. El peix fumat és una de les menges habituals a Tailàndia. El seu consum és estès per tot el país, no solament en llocs remots o allunyats de rius, embassaments o el mar. Al mercat és molt fàcil localitzar el peix fumat. Solament cal que ens deixem guiar per la sentor que desprèn.
Albergínies. El tròpic és un festival de fruites i verdures. De verdures estranyes als nostres ulls habituats a les mediterrànies n’hi ha un munt. Algunes s’assemblen a les nostres, com aquesta mena d’albergínies menudes i de forma semblant a un caqui.
Pastissets. Als tais els agrada el dolç. Aquests són uns pastissets d’origen xinès. Els elaboren de colors diferents. El sabor entre un color i l’altre difereix poc. Ni que el groc us diguin, per exemple, que és de pastanaga. Almenys pel que fa a mi, tots em semblen, si no no fa, iguals.