Cambodja. Un dia dels grans

12 febrer 2014

Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses. Vaig estrenar-me a Cambodja el 1991, quan vaig visitar els temples d’Angkor per primera vegada. Llavors el Khmer Roig encara era fort i controlava bona part del territori. Per una conjunció miraculosa vaig poder entrar al país, en aquell moment vetat a la majoria d’estrangers. Una senyora cambodjana amb influències que vaig conèixer a Bangkok va brindar-me el miracle. Va arreglar els papers perquè pogués volar a Phnom Penh des de Saigon. A l’aeroport de Phnom Penh m’esperava un cotxe al peu de l’avió. De l’avió al cotxe, sense passar pel control de passaports. El cotxe em va portar directament a un hotel del centre. Phnom Penh em va semblar una ciutat arruïnada, deprimidíssima. Al cap d’uns dies vaig volar a Siem Reap, que en aquells moments era poc més que un poble de mala mort. Vaig hostatjar-me al Grand Hotel d’Angkor, l’edifici que van construir els francesos a l’època colonial. Queia a trossos. L’endemà al matí un sedan dels anys 50 m’esperava a la porta de l’hotel. Escortat per soldats que em seguien tots els passos vaig visitar d’aquesta manera el conjunt monumental d’Angkor. Una ànima sola en la immensitat de les ruïnes, exceptuant l’escorta militar i el guia cambodjà assignat. Alguns dels temples vaig veure’ls a certa distància perquè suposadament els caminets que hi menaven estaven minats. Gràcies als déus, en visites posteriors he pogut accedir a la totalitat de temples i palaus.
Ahir vaig poder immergir-me en un conjunt de temples del període angkorià que encara romanen enterrats en plena jungla cambodjana. Superlativament impressionant. Les ruïnes romanen intactes; els arqueòlegs hi treballen, però els carreus continuen als llocs on un dia hi esplendien magnes construccions. Les estructures principals estan col·lapsades, com les edificacions menors, però algunes perseveren dretes apuntalades en les arrels i soques dels arbres de la selva. Com al Bayon d’Angkor, al capdamunt de les torres del temple també hi ha les quatre enigmàtiques cares orientades als quatre punts del món. El temple es diu បន្ទាយឆ្មារ (transcripció fonètica: bontei txamàa), que traduït vindria a ser Fortalesa Magnífica.
Vaig entrar a les ruïnes abans de les 8 del matí, procedent de Sisophon -població al nord-oest de Cambodja-, després de dues hores de viatge (62 km) per una carretera que és un infern de clots i pols. En alguns trams sembla talment acabada de bombardejar. Durant la visita al temple, la meva Nikon -de tan emocionada- no parava de disparar. També vaig enregistrar vídeos en alta definició, però menys dels que hauria volgut perquè solament tinc dues mans i la feina que tenia per mirar de no trencar-me el coll caminant per damunt d’esmolats i desequilibrats carreus em limitava molt. Era una illa de carn viva immersa en un oceà de pedres assetjat per la malesa. Un cementiri de carreus cisellats i exquisidament esculpits podrint-se en la solitud i l’opacitat selvàtica. No vaig sortir del temple fins les 2 de la tarda. Sempre sol, ningú més en la vastitud de les ruïnes. Només de tant en tant, com en una visió, apareixien nens khmer. Per un moment els veies saltar i riure. Collien flors perfumades dels arbres i s’esfumaven tan de pressa com l’olor que s’emportaven. L’exploració solitària fa més emocionant la descoberta. Com que escodrinyo cada racó visible i invisible difícilment em perdo el que té més interès.
Confio anar publicant algunes de les fotografies del temple a la meva pàgina de Facebook. També miraré d’editar un vídeo i penjar-lo a YouTube. Avanço que el temple és immensament bell i superbament màgic, ni que hagi esdevingut un fantasmagòric derelicte mineral. Guerres i saquejos, l’abandonament i el pas del temps, les pluges i el sol, l’han convertit en una espurna del que fou. Veure’l al segle XIII, amb tota l’esplendor, havia de ser com viure dins un somni. O en un conte de fades. Ple d’apsares -belles nimfes khmer dels núvols i de l’aigua- però també curull d’ogres temibles i ferotges.

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d'’Angkor és el complexe arquitectònic enrunat més gran de l’'extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2230

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2334

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_1588

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja


Prasat Hin Na Kae

21 Juliol 2012

Prasat Hin Na Kae és un modest conjunt arquitectònic khmer completament col·lapsat. El que havia estat un santuari hinduista roman abandonat, perdut en una zona rural d’Isan, al nord-est de Tailàndia. Centúries enrere la terra que avui és Isan formava part de l’imperi Khmer. Però la història és dinàmica i el poders fluctuen. La civilització Khmer va perdre hegemonia en benefici d’altres potències emergents, com el reialme que a partir de 1350 va originar-se a Aiutaià (อาณาจักรอยุธยา), a les ribes del gran riu Chao Praià (แม่น้ำเจ้าพระยา). Cap a la fi del segle XV els tais d’Aiutaià, sentint-se prou potents, van atacar repetidament un Angkor debilitat fins que finalment la capital khmer va caure. Per dret de conquesta, doncs, les terres més septentrionals de l’imperi Khmer van esdevenir territori siamès. I encara ho són avui. Però la influència khmer a Isan és palpable, no solament pel testimoni de les pedres, també per la presència de nacionals tais, d’ètnia khmer, que mantenen viva la llengua pròpia. Però el khmer a Tailàndia és una llengua postergada, menystinguda per les autoritats. Ridiculitzada i minoritzada. No cal dir que no s’ensenya a l’escola ni té altre ús social que la comunicació verbal entre famílies i veïns, sempre i quan no s’hagin de tractar afers oficials o considerats importants. En aquests casos sempre s’usarà la llengua de primera que -no cal dir-ho!- és el tailandès. A hores d’ara, però, Isan es reivindica. Ara mateix ja existeixen organitzacions que reclamen drets i, fins i tot, n’hi ha que propugnen la seva independència.
En tailandès, prasat hin vol dir castell de pedra. Així és com anomenen generalment els tais els centenars d’antigues ruïnes d’arquitectura Khmer escampades pel país. Del vell temple, Prasat Hin Na Kae, en resta poc més que una estesa de carreus, com podem veure al vídeo. A penes s’aguanten dempeus tres o quatre estructures, i encara bastant desconjuntades. Trobem munts de pedres cisellades disseminades entre els arbustos del bosquet format per quatre arbres i imponents mates esparses de bambús. L’espessor vegetal amaga alguns tresors a la base de cúmuls de runa, com ara portals de pedra engolits per la brossa.
A l’entorn de les ruïnes s’estén una planura d’arrossars. És un àmbit suposadament bucòlic, però hostil en realitat. Un regne de rèptils i miríades d’insectes. A l’hora de la canícula legions de formigues vermelles emergeixen dels nius i es fiquen per tot. Veus rengles de formigues avançant per sobre les pedres, per les tiges dels arbustos, enfilant-se per les canyes dels bambús i per les soques dels arbres. Si sense adonar-te’n les trepitges, en un moment en tens un grapat enfilant-se per les cames. Piquen amb ganes. És un verí que malgrat coure una estona és innocu pels humans. Les formigues et salten a sobre de les branques estant, s’encasten al clatell, als braços o a l’esquena. Són formigues de gran tamany i molt voraces. Tot gravant el vídeo no parava d’espolsar-me’n del damunt. Entre les runes hi nien serpents. S’ha d’anar amb compte mentre et desplaces a l’entorn de les pedres. Però amb tanta brossa és impossible saber on poses els peus. Existeix el risc d’ensopegar-se amb una cobra. Els pagesos diuen que les d’aquests verals -de picada letal- són de color negre.
A menys d’un quilòmetre de les ruïnes hi ha un santuari budista. A les vitrines del cancell els monjos hi serven peces de ceràmica i de coure trobades al vell temple. També artefactes de pedra de tamany considerable. Peces de valor arqueològic que la cura dels monjos ha salvat del pillatge.
La música del vídeo està sobreposada a la banda sonora original. De fons sentim piuladissa d’aus, cruiximents de bambús, les meves passes i algun sobtat cop de vent.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.


Restauració d’un vell temple Khmer

16 Juliol 2012

Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.


Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)

10 Juliol 2012

Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER


Diari de viatge (8). L’estany de les apsares

9 Novembre 2009

Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.


Diari de viatge (7). En una jungla minada

19 Octubre 2009


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.


Diari de viatge (6). Via lliure

5 Octubre 2009

El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.


Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

15 Setembre 2009

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?


Diari de viatge (4). El temple perdut

7 Setembre 2009

Arribo a un monestir budista ubicat al bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut, esgarradet. Es doblega endavant. Cap d’ou rapat revestit d’una pell que li tiba la cara color de cendra. El novici -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. Jo al davant, assegut directament sobre les lloses del terra. Ni que solament siguin uns milímetres, però sempre has d’estar per sota, mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un monjo. Com que de cafè no en vull, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella sense cap interès. És una manera de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc (aquest és un dels avantatges de ser estranger i no parlar a penes tailandès). Com que representa que no he comprès el que acaba de dir, demano a veure si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el gorro de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està farcit de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat, un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem els senyals. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, em diu el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètrees també de color de sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluïnt una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant albiro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Almenys m’ho assegura el monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un cau de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb apsares, màscares de dimonis, vaques i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong devorant la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i angúnia. Els fotografio i els gravo en vídeo. Hi ha milions d’escarabats, un exèrcit de criatures cuirassades movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra vulguessin pujar al cel. Ara que el sol cau -és a un sospir de fondre’s- deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fum per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn, bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Una infinita planura verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que l’ocell Garuda en poca estona m’hi duria.


Diari de viatge (3). Des de Si Saket

30 Agost 2009

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume


%d bloggers like this: