Com una estàtua de marbre. Impassible. Ni acluca els ulls. No fa res per esquivar la voràgine de mosquits voleiant al seu entorn. L’actitud del monjo és immutable. Serena. Cap expressió a la cara. Talment absent. En canvi, jo no paro de bellugar-me. Em moc d’una banda a l’altra. M’espolso els mosquits de sobre. Són violents, agressius, amb ganes de picar. Estan agitats. Irritats perquè quatre homes amb potents màquines plenes d’insecticida fumiguen el seu territori. La boira blanca, verinosa, els elimina. Però no mata els que entren en bandades a l’aula. Hem hagut d’aturar la classe. Primer, pel soroll ensordidor de les màquines. Després, per la invasió de la plaga.
Molts dels mosquits són portadors del virus del dengue. El monjo i jo ho sabem. Encarem el mateix risc, però actuem de maneres desiguals. El monjo adopta una actitud passiva: accepta el fet sense rebatre’l. En canvi, jo m’enfronto al perill revoltant-me. Els dos representem dos mons, som fills de diferents cultures. De vegades oposades, com s’evidencia ara.
Heus aquí un aspecte inquietant d’alguna branca del budisme: el fat de les persones està escrit. El què ha de passar és ineludible. Per a què enfrontar-se, doncs, a l’atac dels mosquits si el què ha de succeir ocorrerà igualment? Una altra particularitat del pensament búdic, aparentment més comprensible i acceptable per a la nostra mentalitat és el respecte que professa per la vida.
En efecte, molts budistes han de preservar tota forma d’existència. No poden eliminar res que sigui viu. Ni els mosquits, encara que siguin portadors de pesta. Al Wat Pa Pao, on es produeixen els fets que relaciono, un monjo rere l’altre deu anar contraient la malaltia de les febres. Tant els bonzes com els setze novicis residents al temple. Nois d’entre set i dinou anys. Joves innocents que pots comptar com cauen. I, encara més, al monestir hi ha una petita escola. Concretament, dues aules. La de pàrvuls acull infants de pocs mesos fins a tres anys. A l’altra aula hi estudien nens i nenes d’entre quatre i nou anys. Probablement, les criatures de l’escola que han estat colpides pel dengue són una bona colla. Els monjos, què hi diuen? A part d’oficiar cerimònies, meditar i pregar no consten més accions.
Si un dels deures del budisme és respectar i preservar la vida, per què, doncs, no es preocupen per la vida i el benestar de la comunitat? Quan un monjo cau malalt afectat per un bacteri, bé que deu prendre antibiòtics, si cal. Mata el bacteri que el perjudica. I ben fet que fa. Potser no és vida, un bacteri? I no són vida els paràsits als budells que eliminarà amb herbes o pastilles? Bé que mata, doncs, quan li convé. Llavors, per quins motius no es protegeix de l’epidèmia dels mosquits? Per què la comunitat de monjos permet que el monestir n’estigui infestat? Ocupar-se’n seria fàcil. Buidar l’aigua embassada i anar cremant espirals insecticides a les aules i a les dependències tancades seria un gran avenç. També posar mosquiteres a les finestres. Tenir cura, vaja. Però no hi ha res a fer. Les espirals insecticides deuen estar rotundament prohibides. Maten. Ja se sap que la fe no permet als bonzes liquidar insectes. Buidar recipients i tolls deu ser també un atemptat a l’existència: s’eliminen ous i larves. Els deixebles de Buda han d’emparar la vida, incloent la dels mosquits que els fan emmalaltir.
Els mosquits que viuen en aquest temple deuen fer tiberis de Festa Major, dia sí i dia també. Monjos, novicis, alumnes i algun visitant incaut els abasteixen. Poden atipar-se de tanta sang com els vingui de gust. La comunitat religiosa no es protegeix ni fa res per desfer-se’n. Caldrà creure que un temple budista és un lloc insalubre, almenys els d’aquests verals. Millor evitar-los, doncs. Fugir-ne. Aquests mosquits actuen com armes de destrucció massiva. Armes que existeixen, tangibles. I els monjos, oferint-los la jugular. Apa, xucleu i alimenteu-vos amb la nostra sang. Preneu-ne tanta com vulgueu. Els mosquits van fent la seva feina protegits per una idea. Per la sana idea de la vida, ni que siguin el corc que la desgasta.