Crisi tailandesa / Brots de violència

30 Novembre 2008

Bon dia, Gemma.
La situació política que viu Tailàndia és preocupant. El desconcert és general. Probablement els militars ja haurien donat el cop si estiguessin segurs que la resposta de la població seria d’indiferència, com gairebé sempre. Però en aquesta ocasió no és tan clar. Els ànims estan encesos.
En cas que el cop es produís crec que esclatarien revoltes serioses. Unes revoltes populars que vés a saber en què derivarien perquè la societat està molt dividida. Hi ha senyals preocupants. La violència és creixent. Se succeeixen agressions armades contra institucions d’importància. Passada la mitjanit, una emissora de televisió opositora al govern, ASTV, ha estat atacada amb armes de foc. S’han llançat granades contra manifestants opositors concentrats a la seu del govern, seu que mantenen ocupada de fa mesos. N’han ferit 50 i 4 estan greus. Són fets recents. La violència augmenta progressivament, en freqüència i intensitat.
Veig una cosa a l’horitzó immediat que podria ser la salvació. El proper 5 de desembre és l’aniversari del rei. Ja saps la devoció que els tais professen al seu monarca, el consideren gairebé diví. Confiem que cessin les hostilitats ni que sigui per honorar-lo; així, de passada, salven el país. Seria un pegat, però almenys hi hauria treva. En cas contrari, Tailàndia entraria en una espiral violenta de conseqüències imprevisibles.
Els bloqueig dels aeroports és una catàstrofe. En primer lloc, pel magne trasbals humà i desconcert que genera a desenes de milers de persones, bona part dels quals són forasters que han vingut a Tailàndia de vacances. Tailàndia perd credibilitat als ulls del món. De seguir en aquesta situació gaires dies, a més de la fallida econòmica que se’n derivarà, Tailàndia passarà a engreixar la llista de països de risc on no serà recomanable viatjar.
La situació és enrevessada. Ara, una cosa sí que és molt clara. A mi la crisi no m’afecta per a res. Sóc molt lluny de la capital, concretament em trobo a Chiang Mai, a uns 580 quilòmetres al nord de Bangkok. Ni que a hores d’ara el primer ministre i la pràctica totalitat del govern s’hi hagin instal·lat, Chiang Mai segueix essent una ciutat segura. És feu important dels progovernamentals. O sigui que estic, les circumstàncies m’hi han posat, a la banda del “bons”. Respecte els opositors revoltats (el PAD, els que vesteixen samarretes grogues) es rumoreja -a crits- que tenen el suport més o menys solapat de l’entorn més encimat, les elits del país i els militars.
Agraït que us preocupeu per la meva situació.
Records a tota la família.
Una abraçada molt forta.
Jaume


Escrivint l’alfabet shan

29 Novembre 2008

Durant tres mesos estudio la llengua shan en una aula del Wat Pa Pao, a Chiang Mai. El shan pertany a la família de llengües anomenades kadai. Entre d’altres, s’hi inclou el tai i el laosià. La llengua shan parlada és propera al tai; en canvi, l’escriptura és totalment diferent, tal com es pot comprovar en aquest vídeo gravat durant una classe. El monjo és Phra Phan Nya, el meu mestre. A la darrera part del vídeo apareixen dos novicis recitant les vocals shan.


Diari de viatge 02 / Els tons i el curri

28 Novembre 2008

Vaig baixant del cim. Sona el telèfon. El timbre em provoca un ensurt. El ring-ring insistent profana el silenci del bosc. Responc tan de pressa com puc, no sigui que els follets s’enfadin i me’n facin alguna. És Phra Phan Nya, el monjo shan que resideix al Wat Pa Pao. Phra Phan Nya va ser el meu mestre de shan. Ara és el meu alumne. Mentre estudiava shan tot lliscava com una seda fins que vaig topar amb els tons. Els tons són la creu particular de les llengües monosil·làbiques. El mur on sempre m’estavello. No tenir oïda musical és l’obstacle que no em permet identificar i ser capaç de pronunciar la quantitat de matisos vocals que calen per parlar correctament el shan, el tailandès o el laosià. Per a mi, llengües impossibles de dominar. A causa de les entonacions, és clar. Articulo paraules, això sí. Fins i tot hi ha qui diu que ho faig prou bé. Però no, el meu límit són les tonalitats; l’accent expressiu, el color de l’idioma. Em falta un do musical per cantar correctament aquestes llengües.
Va passar que un dia, durant la classe, Phra Phan Nya va dir “a poc a poc” en shan: ka loi loi. Jo vaig repetir-ho, però en català. Al monjo li va agradar tant el so d’a poc a poc, que a partir d’aquell moment em demanava més paraules i frases en català, una seguida de l’altra. Va arribar el moment de posar ordre a tanta acumulació de mots, locucions, frases i expressions. Sense cap llibre d’ensenyament de català a l’abast, vaig haver d’establir el meu propi mètode. Mirar de fer l’aprenentatge fàcil i clar. Amb mitja idea al cap vaig començar. Ho deuria encertar, perquè el monjo progressa a gran velocitat. Phra Phan Nya és un alumne excel·lent, un model de voluntat, curiositat i intuïció. No se’n cansa mai. A hores d’ara ja conjuga verbs regulars. I sap escriure absolutament cada una de les paraules que aprèn i la totalitat dels números (amb lletres!). I sense gairebé fer faltes d’ortografia.
Continuo la conversa per telèfon. Dic a Phra Phan Nya que a hores d’ara encara no estic prou bé per reprendre les classes. Que m’agafo uns dies de festa abans de tornar-hi. Es queixa que ja no sap què repassar. Conjuga verbs i escriu números, no te’ls acabaràs pas, que dic. Voracitat per aprendre.
Pujo a la moto i me’n torno a Chiang Mai. Un cop sóc a la carretera el descens és encara més espectacular que la pujada. Hi ajuda el fet que a penes si hi ha trànsit. Sembla un circuit exclusiu per al meu ús. Llisco per l’asfalt amb una suavitat i lleugeresa gairebé alada.
Avui, per dinar, ració especial. Sobre una base d’arròs em faig servir una bona porció de verdures fregides amb bolets, curri vermell amb pollastre i una altra ració de curri groc amb patates bullides. Havent dinat em faig fer un massatge. Una senyora que té un do a les mans i l’esperit d’un àngel, em transporta amb delicadesa al món de l’entreson, mentre em tonifica els músculs i relaxa gairebé fins la inexistència el bategar del cor. Un sota mínims que repara forces.
M’alço lleuger del jaç on acabo de rebre el massatge. Als peus hi duc ales, camino sobre un món de plomes. Però el cap segueix espesseït. Comença a preocupar la persistència del llast que em traba. Una boira que no acaba d’escampar.


Diari de viatge 01 / Seqüela

27 Novembre 2008

Cinc dies després de sortir de l’hospital hi torno per sotmetre’m a una visita i per fer-me una analítica. Explico al metge que m’ha tractat el dengue que em sento baldat, gairebé exhaust. Respon que la fatiga és una de les seqüeles que deixa el virus. Els resultats de l’analítica són gairebé òptims. Els leucòcits augmenten i els glòbuls vermells a hores d’ara estan per damunt de la normalitat. Ja puc conduir la motocicleta i caminar tant com vulgui. Avui no, ja és massa tard, però demà al matí em prometo fer una caminada molt bonica. El metge m’anima, diu que endavant, que faré molt bé de pujar al cim. Però que no em deixi el mòbil a casa, per si de cas. Surto de l’hospital content, ni que em senti cansat.
L’endemà al matí agafo la moto. Em dirigeixo a Doi Suthep. Sempre m’ha agradat conduir per aquesta carretera els mesos humits i els d’hivern. Per res no m’agrada circular-hi durant la temporada seca i xafogosa. Els boscos fan pena, eixerreïts i erms. Sembla que estiguin a punt d’encendre’s. Amb una de tantes glopades calentes d’aire, ajudada per la punta d’una cigarreta, ben segur que n’hi hauria prou per provocar un avern. Ara, en canvi, la botànica és llustrosa, humida. Molts arbres arran de carretera estan completament florits. Flors grogues enramades pendulant del brancatge. Flairo perfectament el perfum que alliberen. És un plaer la conducció. Bona carretera, moltes giragonses, poc trànsit. Aire net i perfumat, sol i fresca. L’adrenalina puja, em sento un genet cavalcant un cavall de ferro. Ascendeixo de pressa, a tota velocitat. Prenc les corbes tancades, amb la màquina vincladíssima. Quina plaer més gran. Quina joia la vida.
A Doi Suthep no m’hi aturo. Segueixo carretera amunt. Arriba el moment que la pista s’estreny, es fa petita. I més inclinada. Les pluges de la temporada l’han feta malbé. Hi ha bonys i clots. Però és una meravella. Travessa el bosc. Circulo per sota una altíssima cúpula de branques. Arribo al punt que una tanca amb cadenat m’atura. Deixo la moto davant la barrera. Passo per sota i continuo l’ascensió a peu. A la pista ha desaparegut tot rastre d’asfalt. El terra és una estesa de fulles. Cruixen al moment de trepitjar-les. Aquests són la totalitat dels sons que percebo. I un fil d’aire. Un aire primet que provoca cadències de tremolors a les lanceolades d’alguns arbustos baixos. De les branques dels arbres pengen fines arrels aèries: òrgans tendres, agulles de saba creixent cap a terra a velocitat gairebé visible. Troncs i soques són plagats d’epífites. És temps per pensar. La mateixa malura que encara covo deu ser la responsable de portar-me al cap accions de males persones. Covards innobles que aprofiten la meva absència per escampar metzina. Empesten amb paraules. Respiro a fons. Una alenada d’aire pur s’emporta les ànimes corcades. Arribo al capdamunt del cim. Estic encimballat al Doi Pui, a 1685 metres d’altura. Cal dir que no es gaudeix de cap mena de panorama. L’espessor boscosa és tan densa, que el suposat espectacle visual és tancat per una cortina de vegetació impenetrable. Descendeixo uns metres, fins el pla on hi ha el porxo que temps enrere acollia excursionistes. Avui és una semiestructura desencaixada de taulons derrotats pels tèrmits. Empostats envaïts de plantes enfiladisses. La sorpresa són els dos bonzes que hi trobo. L’un jeu estirat sobre les restes d’un banc. L’altre, el veig d’esquena. A primer cop d’ull sembla que potser medita. La postura ho fa creure. Res, parla amb algú a través d’un telèfon mòbil llampant. Tecnologia d’ultimíssima generació a les nues mans d’un fidel del Buda.


Dengue!

21 Novembre 2008

Estàs exultant per com de bé va el viatge, per l’enorme quantitat de coses que experimentes, pel que veus i aprens. Per la gent que coneixes, pel que et dóna, pel plaer que t’aporta el què menges, per tot allò tan bo que a tothora t’ofereix el camí. Estàs exultant perquè, cada dia, la vida et regala més vida. Ets un ocell que vola, planeja, esquinça les boires, solca valls i remunta muntanyes. Un ocell feliç en el seu àmbit de glòria. Fins que un dia et trenques.
T’has trencat, però t’alces. Encara tens esma d’agafar la càmera, els objectius complementaris, posar-te el trípode en bandolera i pujar a la moto. No pots quedar-te a casa en una nit com avui. Comença el Loi Kratong. Et dirigeixes al riu Mé Nam Ping. Et barreges amb la multitud. Despares el trípode. Comences a prendre les primeres instantànies. Et meravelles del què veus. Et sents esponjós, feliç d’estar envoltat de tanta gent contenta. Famílies senceres, colles d’amics. Tots a la vora del riu amb toies de flors a les mans. Paneres fetes amb fulles de bananer, ofrenes d’orquídies i encens. Veus com dipositen les paneres al corrent amb l’embolcall d’una pregària. Participes de la festa oferint la teva. L’espelmeta encesa guiarà el desig riu enllà, fins ésser engolit per la deessa de l’aigua.
Travesso el pont Nawarat, ple a vessar de gent. Beuen cervesa, llencen coets i petards. Camino per la riba oriental del Mé Nam Ping. Arran d’aigua. Em barrejo entre persones que riuen, mengen, encenen globus de paper que envien al cel. M’aturo sovint. Haig de seure. El meu cos és un sac d’ossos cruixits. A dins s’hi lliura una batalla de sabres. El cap em bull. El cervell és a punt d’esclatar. Però hi ha una ànsia. Una ànsia que fa alçar-me de nou. Una força que em diu que estic viu, que camini. Travesso de nou el riu pel mateix pont. Arriba la desfilada. Carrosses de llum, ballarins i ballarines dansant al carrer. Gravo alguns vídeos. La força s’esgota. L’ocell es desploma.
Vull alliberar-me del foc que corroeix per dins. Em poso sota la dutxa. M’agafen tremolors, esgarrifances de fred. M’estiro al llit. M’ajoco sota els llençols. Sóc un pollet estremit, sense escalf que el revifi. Es desploma un mur; amb la pols, s’alcen les pors. La nit s’ha fet acer esmolat, dagues de glaç. Negres corcers cavalquen desbocats. Peülles al galop esclafant-me. L’alba es presenta a l’extrem d’ígnies foguerades. Fi dels combats. El cos es lliura al verí que se’l menja.
Em dirigeixo a l’hospital conduint la moto. Encara com puc! Em fan seure en una cadira de rodes. La poca energia que queda es dissol. Em rendeixo. El cap cot, els ulls fitant a terra. Els braços deixats. L’ocell tombat.
Una agulla penetra la pell, busca la vena. Sèrum que alimenta. Injeccions que calmen. Abatiment. Sanglotejos. Un somiqueig es desferma. Un plor somort ressona entre parets d’una habitació buida. L’ànima no pot viure en un gresol de pena.

*  *  *

Arriba la calidesa humana, la tendresa de les infermeres que m’atenen. La presència de l’Akira, el meu vell amic japonès. Avui no em regala un dibuix; avui l’Akira porta un llibre: Un món feliç, d’Aldous Huxley. I en català. D’on l’has tret, Akira? L’Akira és un mag amb l’habilitat de fer miracles.
Magnífic panorama de la ciutat vella de Chiang Mai des de l’habitació 10024. Llum, sol, aire net. El telèfon que sona. Sorpresa! No m’ho puc creure. Una veu emergeix de 9000 quilòmetres lluny per donar-me ànims. Gràcies, moltes gràcies, amic.
Passen uns dies. El virus comença a cedir. A poc a poc, l’alba guanya la partida a la tenebror del dengue. La fosca recula. Torna a fer-se de dia al fons del meu cor. Ni que alguns neguits encara hi clavin punxes. Punxes que poc a poc es fan romes. Rebo més trucades de lluny. Escalfor que ajuda a desplegar les ales. L’ocell surt de l’hospital llastat, però amb vocació de remuntar aviat vers uns cels més alts i més clars, si encara és possible.


Yi Peng

11 Novembre 2008

S’han acabat les pluges. L’atmosfera ha recuperat la transparència. El cel és una volta lumínica de blaus. L’aire és diàfan, lliure de gases bromoses. Esplendeixen els colors. L’abundor de les pluges ha fet de la natura una Arcàdia. Els homes, feliços, es manifesten joiosos. És el moment de celebrar festivals, proclamar l’agraïment als esperits que vetllen pel benestar de les vides, per l’ordre de les coses i l’estabilitat del món. Els humans reclamen protecció i exulten goig. Ha arribat el Yi Peng.
És negra nit. Una processó de joves avança pel camí de terra que voreja un canal d’aigua. Van vestits amb la roba tradicional de la pàtria Lanna, el país del Milió de Camps d’Arròs. Roba masculina de tonalitats marrons, sabor de terra. Argila vella, un regne de gairebé mil anys. Porten turbant, armilla que els deixa al descobert el pit i una mena de bombatxos curts ajustats als malucs. Van descalços. Les noies duen faldilles de tub fins els peus. Porten bruses brodades, ornades amb puntes fines i lluentons. Els cabells pentinats enrere, recollits al clatell. Llueixen arracades de penjolls, braçalets daurats o de plata, fermalls al pit i camafeus.
La processó camina entre llànties d’oli plantades a les vores del camí. La donzella més bella de l’antic regne Lanna, avui integrat a Tailàndia, seu en un palanquí transportat per vuit nois. Al davant avança una legió de penons, banderoles i faroles enceses. Travessen el canal per un pontet de bambú. Es dirigeixen al començament del llarg camí que acaba als peus d’un turó. El turó és cobert de plataformes circulars de fusta sobreposades. Al cim de la mola artificial s’hi alça una estructura semiesfèrica, de base circular, impol·lutament blanca. Sembla un iglú. A l’interior s’eleva la figura d’un buda daurat, radiant entre tanta blancor.
Quan la processó arriba al camí que duu directament al buda, dotzenes de nois i noies amb fanals s’hi afegeixen. Al capdavant s’hi posen músics i ballarins. Música dolça i dansa antiga, respir d’una ànima que es nega a morir. Passen per sota una arcada monumental, als costats de la qual es drecen els arbres de la vida. Són ficus immensos, ornats amb faroles de colors. Una multitud a banda i banda del llarguíssim passeig encatifat es mira la comitiva. No se sent altre so que els gemecs dels flautins, el repicar dens dels bronzes. La processó arriba als peus del pujol circular.
Tot al voltant de les tarimes hi seuen monjos i novicis. Teles de color safrà, cames plegades, caps rapats, celles afaitades. Són petits budes, la calca humana de la imatge que fulgeix en la claror rutilant de l’iglú. Un dels bonzes inicia un parlament. És una plàtica farcida de paraules convincents, precs a la perseverança, a la lluita de cada dia, a la confiança en el cicle infinit de la vida. Malgrat que som milers, desenes de milers les persones convocades, el silenci és rotund. Encara més quan les paraules del monjo inviten la massa a meditar. Comença una massiva meditació de quinze minuts seguida per tothom. L’abat recita mantres que ajuden el cervell a buidar-se. A aconseguir la introspecció des de l’estómac, l’eix vital on gira l’alè del cos.
Acabada la meditació, apareixen dos joves proveïts de sengles canelobres. Ascendeixen els graons del monument. Arribant al cim s’aturen. S’alça l’abat del seu seient. El vell bonze s’acosta a un peveter emplaçat davant la imatge fulgent del buda. El peveter s’encén. La flama que dimana és blanca, tan blanca com la neu dels Himàlaies, pura com el bressol de Xiva. Els dos adolescents acosten els canelobres a la flama. El foc els pren. S’encén més vida. Descendeixen amb la penyora sagrada a les mans. Es dirigeixen on seuen les autoritats. El governador de Chiang Mai encén la punta d’una vara amb la flama dels dos canelobres plegats. Un esquitx, una petita espurna dispararà un joc de focs de somni. La guspira incendia uns reguerots de pólvora connectats amb infinitat de peveters. Els peveters cremen. Són com bengales gegants. Provoquen torres de fum, boires irisades. La multitud esclata d’alegria. Tothom s’afanya a encendre les llànties escampades arreu de la vastíssima esplanada. La gent desplega infinitat de globus de paper, tubs cònics d’un metre i mig d’alçada per uns quatre pams de diàmetre. Encenen el combustible sòlid fixat a la base del con. Dues, tres o quatre persones sostenen l’artefacte mentre l’aire de dins s’escalfa. Quan és més livià que el de fora, el giny s’envola. Es produeix una ascensió massiva de llanternes lluminoses al cel negríssim de la nit. La lluna creixent ho presideix. Els globus són legions de punts en moviment que no paren d’enlairar-se. Batallons de bellugadisses cuquetes de llum ataronjada. N’hi ha que es cremen pel camí. Els que s’incendien desprenen cues espurnejants, com una estrella fugaç. Altres globus cauen, alguns s’estavellen contra uns arbres. Molta gent s’agenolla i prega. L’espectacle és gloriós. Des que ha començat em sento viure en un món imprecís, en una mena d’àmbit d’ànimes. Animetes escalant el cel fins fondre’s en l’escalf del mantell d’Indra.
Els bonzes segueixen asseguts als seus llocs. Ara sostenen un fanal entre les mans. Es mantenen estàtics. Continuen meditant sota la fulgència del buda i la flama de la torxa. En el seu silenci i immobilitat em sembla veure’ls levitar.
Esclaten focs, castells pirotècnics que emmarquen l’escampada de llanternes solcant la buidor obscura de la nit. Es diria que els globus es posen en rengles així que arriben al camí correcte que ha de menar-los al destí. Miríades de volums vaporosos, una infinita via làctia de missatgers de llum. Recaders de pensaments, d’anhels. Pregàries al cel.


Festa al campus

6 Novembre 2008

Primer de novembre. Arribo a la Universitat de Chiang Mai a quarts de vuit del vespre. L’entrada al campus és atapaïda de gent. La porta, una reixa de ferro, és tancada i barrada. S’ha de passar a través de l’obertura estretíssima que hi ha entre l’estructura del portal i la paret. És tan estreta que a una persona una mica grassa li ha de ser impossible franquejar-la. Veig soldats i policies vigilant l’entrada. Porten llanternes i jaquetes reflectores. M’afegeixo a la corrua pacífica de joves que puja camí amunt. És fosc, però m’adono perfectament que avanço per un passeig vorejat d’arbres. Arribo al punt on el jovent es concentra. A través d’uns altaveus els organitzadors donen instruccions. Em poso a la cua per creuar la porta d’accés al recinte on se celebra la festa. De fet, el que en dic porta són dos arcs metàl·lics justíssims. Als nois se’ls obliga circular pel pas de la dreta; a les noies, per l’altre. Abans de travessar-los s’ha de caminar uns metres per un passadís de tanques. Només s’hi pot passar en fila índia. Un sistema perfecte per controlar tothom. Un xicot em demana la invitació. La porto als dits. El noi agafa el cartró i el forada amb un petit trepant. M’adverteix que seguidament em registraran. La inspecció acaba de pressa. Via lliure. Ja sóc dins l’espai a cel obert on transcorrerà la festa. Calculo que en la vastedat d’aquesta superfície s’hi encabirien tres camps de futbol ben bons.
Encara no són les vuit del vespre i l’esplanada ja vessa. Milers i milers de persones ocupem la immensa extensió del campus universitari. A una i altra banda hi ha barraques de fira. La majoria són parades de menjar i begudes. Al fons del pla s’alça un escenari colossal. Toca una orquestra. Com que fins al migdia ha plogut, el terra és un fangar. De moment, opto per quedar-me a la part de dins d’una parada on serveixen els darrers talls d’un bou empalat cuit a la barbacoa. El cadàver del boví és un esquema ossi de línies inexactes flotant sobre un llit de brases apagades. A penes si queden pelleringues adherides a les vèrtebres. Al costat del què resta de bèstia morta hi ha una mena d’arbre de Nadal, un avet de plàstic ple de diners penjant de les branques. Em diuen que és una icona al·lusiva a l’abundor natural. L’arbre pertany a una fundació per a la conservació dels boscos. Els fons que es recaptin han de servir a l’entitat per a col·laborar en la preservació de la jungla que encara resta al país. Una estudiant s’acosta i amb molt respecte penja un bitllet de 50 baht a l’arbre. Està convençut que amb aquest gest acaba de salvar uns centímetres de selva.
Estic envoltat d’universitaris contents. La consumpció d’alcohol és una empenta definitiva a l’alegria. Vinga a beure cervesa. Llaunes i més llaunes. I ampolles de whisky d’arròs, una rere l’altra. Vasos a vessar de gel sobreeixint d’esperits etílics. Engrescats per la beguda i el so de l’estrepitosa música, alguns es deixen anar i comencen a ballar. Apareix un transvestit. Cap rebuig ni actituds condescendents paternalistes. Res d’això, naturalitat absoluta. Un més de la colla, un altre com tots.
Quan ballem ens expressem. Debilitem la màscara. La beguda ens estova. El ball i l’alcohol combinats flexibilitzen, esmicolen el punt de contenció i el riu de l’ànima es desborda. La màscara es desfà com el ferro es liqua amb l’escalfor roent. Mentre la carota va convertint-se en una massa amorfa ens regala una simfonia de ganyotes. Alliberats de la màscara surt el què som. Cascada o riu mansoi. Vall ubèrrima o cau de punxes. Si ens poguéssim projectar en l’espai i ens miréssim ballar segur que veuríem les traces de la nostra idiosincràsia.
El grup que tinc davant segueix amb entusiasme la cançó que interpreta un cantant vestit amb una llampant jaqueta de color verd lloro. El noi que trinxa la carn del bou, un xicot amb ulleres graduades de pasta -aparatosa muntura negra- deixa les eines entre trossos esfilagarsats de carn resseca. Alça els braços i vincle el cos. Emergeix l’ànima. S’expressa l’esperit. D’aquests moviments suaus, dolços i parsimoniosos flueixen segles de cultura. Contorsions meloses, cadència mil·lenària amb connexió a la terra. Llavor germinada.
L’escenari és una al·legoria ferroviària xarona. La festa se celebra per reclamar un vell projecte promès per l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra. Thaksin, defenestrat per un cop d’estat militar el 19 de setembre de 2006, ara autoexiliat a Londres, va prometre la construcció a Chiang Mai -la seva ciutat natal- d’un tren interurbà, lleuger i elevat, semblant al que funciona de fa uns anys a Bangkok. A la banda esquerra de l’escenari s’obre l’entrada d’un túnel, mentre que al decorat del fons hi ha pintats diferents tipus de combois. La gent de Chiang Mai recela del projecte. Saben que sense el principal avalador el tren no arribarà. I ara encara menys, el 21 d’octubre el tribunal suprem va condemnar Thaksin a dos anys de presó per un cas de corrupció del qual va ser trobat culpable. L’exprimer ministre, doncs, a més d’haver estat foragitat del poder ara és fugitiu de la justícia. Però els estudiants ho tenen clar: volen el tren, amb Thaksin empenyent-lo o sense.
Dotzenes de focus il·luminen la formidable caixa escenogràfica. Feixos multicolors no paren de moure’s entre boires de fum que expulsa l’utillatge. Els llums escombren l’escenari i tracen guixades ràpides sobre el compacte formiguer del públic. L’espectacle és una rauxa lluminosa i exultant. Un prodigi d’energia. La cara feliç del país, joiosa i esplendent, expressant-se en grau superlatiu. Tinc la fortuna de poder ser a escassos metres de la baluerna escènica. La major part dels artistes són universitaris, nois, noies i catói, o transvestits. Els presentadors i animadors són transformistes masculins vestits i abillats com dones. Estudiants, és clar. Els components de les dues orquestres que s’alternen també són universitaris. També són estudiants un bon nombre de tècnics i els responsables del control de seguretat intern. L’espectacle funciona amb precisió de rellotge. Cap segon mort, cap buit que inviti a badar. Acció esclatant. Alternant-se amb les esborrejades coreografies actuen cantants famosos. Durant l’actuació la gent s’hi aboca. El servei d’ordre no para de lliurar-los garlandes que els fan arribar els espectadors. La multitud canta a cor amb els intèrprets que estima. L’emoció i la joia es desborda en molts moments.
La totalitat de la música que sona és tailandesa, de la primera a la darrera nota. Les cançons, totes les veus, s’expressen exclusivament en tai. L’ànima festiva de Siam exposada a cor obert. Cap concessió a música forana. Ni tan sols anglosaxona. A la globalització cultural se li fa difícil fer forat en amplíssims sectors d’aquest país. Tailàndia viu en estat d’ebullició. Amb l’orgull i l’autoestima tan potent que dimana de la base, el progrés del país és imparable.


%d bloggers like this: