A un quart de vuit del matí, veig cinc nens fent voleiar estels al terrat de l’escola de sords que tinc davant la meva habitació. Ara, amb l’inici de l’hivern, comença la temporada dels estels. Tres dels nens porten samarretes grogues. Avui és dilluns, el dia que una bona part de tais es posa roba groga. El groc és el color que s’identifica amb la monarquia. També amb el budisme, la religió oficial del regne. Va establir-se el costum que els dilluns els tais vestirien de color groc com a senyal de respecte al monarca, Adulyadej Bhumibol -coronat Rama IX-, i això perquè el dia del seu naixement es va escaure en dilluns. El proper 5 de desembre, el rei farà 81 anys. Arreu del país se li retran homenatges per celebrar la seva onomàstica.
En l’aniversari del rei hi haurà treva entre els opositors polítics que ja han començat a esbatussar-se? Ahir a la tarda, grups de militants del partit al govern (els vermells) muntats en furgonetes, es dedicaven a la caça i captura d’opositors del PAD (Aliança Popular per a la Democràcia) -en minoria a Chiang Mai- per apallissar-los. Els del PAD no solament els dilluns, sinó sempre que es manifesten públicament vesteixen de color groc. El que va succeir ahir a la tarda a Chiang Mai va ser una cacera d’homes contra uns altres homes. Del mateix país i de la mateixa ciutat. Militants del partit que encara mana van organitzar la recerca de grocs opositors. Envalentits per ser més colla, els vermells insultaven els grocs, els vexaven i els apallissaven. En algun casos, fins i tot van obligar-los a tancar el negoci. A la ciutat hi ha una xarxa de delators que assenyalen els simpatitzants del PAD que se n’amaguen. Es prenen represàlies contra ells. A Chiang Mai, els vermells són majoria. Almenys majoria visible. Els grocs, en canvi, han de fer com els cargols i amagar-se si no volen buscar-se problemes. No se sap ben bé quants n’hi ha, a Chiang Mai, de grocs. Solament es fan visibles quan munten actes col·lectius. Com les petites demostracions d’ahir, que es van saldar amb apallissaments i corredisses.
Si el groc és el color de la monarquia i el budisme, institucions, ambdues, estimades i respectades per gairebé la totalitat dels tais, per quina raó un moviment politic que respon a una ideologia i a uns interessos determinats es fa seu el color i també la bandera del país? Els símbols d’una nació no haurien d’estar per damunt les ideologies partidistes? Els del PAD, apropiant-se del color groc i la bandera tailandesa proclamen als que no són de la seva corda que ells són més monàrquics, més bons budistes i més patriotes que ningú. Més patriotes no se sap, ni que brandin a tothora la bandera tricolor; ara, de monàrquics potser sí que en seran més. Es diu des dels terrats, però amb la boca de pinyó, que de l’entorn monàrquic en treuen recolzament i substanciosos beneficis. També de la cúpula militar i de grups influents. Aquests dies s’està fent palès. La impecable organització i el suport logístic que reben els ocupants dels aeroports de Bangkok (i també de la seu del govern que, per cert, després de tres mesos d’ocupar-la ara anuncien que abandonen) sorprèn tothom. És impressionant. No els falta de res. Fins i tot disposen de dependències mèdiques ambulants. Menjar, medicines, aigua, tendes de campanya, sacs de dormir, ventiladors, televisors. De tot. Qui ho abasteix? Qui fa front a una despesa de tan grans dimensions? Una vella, coneguda olor.