Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu

Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: