Diari de viatge (13). Una galleda groga

30 gener 2010

Pintures murals darrere l’altar. L'autor dels murals és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu a Siam. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

He reprès la fotografia de murals budistes. Una delícia. No solament pel goig de veure meravelles -que sempre és un estímul pels sentits- sinó també forçat per les circumstàncies. La lesió al genoll -conseqüència de l’accident de moto- em manté amb la mobilitat limitada. Fotografiar murals és una activitat que em puc permetre. Amb moderació, però tirant milles.
La bona notícia és l’aparició d’un llibre-guia de pintures murals. Fins ara no hi havia gairebé res publicat sobre aquest tema. La feina era meva per trobar les millors pintures. Una feinada que em procurava un gran plaer, això sí. M’ho passava tan bé investigant i buscant com fotografiant. Aquest llibre facilita les tasques de recerca. Per sort, però, és incomplet, limitat en la informació i conté bastants errors. Fantàstic! Les coses no poden ser perfectes. De ser-ho seria un gran avorriment.
Evidentment que no he vist tots els murals ressenyats, però n’he vist i fotografiat moltíssims que l’autor del llibre ni tan sols esmenta. Entre els que menciona l’autor i els que jo conec que ell ni anomena, es podria editar l’obra completa de murals budistes tailandesos.
Dilluns va passar que el temple on vaig anar a raure amb la intenció de fotografiar els murals vaig trobar-lo en obres. El Wat Boromniwat. El pavelló on hi ha les pintures és tancat perquè renoven la teulada. Vaig trobar-hi un gran nombre de paletes i el desori consegüent a les obres. Vaig ficar-me monestir endins a la recerca d’un monjo. Arribat a l’estany que hi ha a tots els santuaris budistes, ple d’enormes peixos i tortugues encara més enormes, com pertoca a aquests estanys, veig un monjo assegut a l’ombra d’un arbre. El saludo. Establim un diàleg ben convencional. Pel seu accent dedueixo d’on és fill. Li parlo en la seva llengua. Ja hi som! Demana que m’hi atanci. Content de trobar un estranger que sàpiga lligar bocins de la seva parla, marginal i marginada.
Estableixo un bon diàleg amb el monjo. M’explica que fa set anys va fer un viatge a Estats Units. Va visitar un munt d’indrets. Em parla d’Alaska, de Minnesota, d’Atlanta, de Texas. El que més destaca és el fred que va patir. Res d’estrany tenint en compte el seu origen. És fill de Si Saket, una de les regions més caluroses de Tailàndia. Em demana què m’ha portat al monestir. Li ho explico. Això ja està fet. Crida l’abat. Apareix un monjo grassonet, d’uns 60 anys, molt somrient, acabat de sortir de la caseta de fusta on resideix. L’abat se suma a la conversa. Parlem d’orígens i destins. De moment, el destí més immediat és el de les pintures. Ens n’hi anem. Acompanyat del monjo viatjat i de l’abat afable em planto davant el pavelló de les pintures, l’ubosót del santuari. Els monjos demanen a uns treballadors que apartin la runa que en priva l’accés. Posen la clau al pany i obren la porta. Encenen els llums. La meravella amagada es fa visible. Apareixen en un estat de conservació impecable els murals executats durant el regnat de Rama IV, a mitjans del segle XIX, per l’artista tailandès Khrua In Thong. Són els primers que van pintar-se a Tailàndia de temàtica europea. L’estil també és copiat d’Europa. L’autor deuria ser un enamorat del nostre continent. Al mur de darrere el buda daurat que presideix l’altar hi ha pintada una estació de ferrocarril. Amb un tren a la via ple de passatgers. Insòlit.
El privilegi que em concedeixen els monjos és immens. Entra l’arquitecte que dirigeix la restauració. L’home assegura que en tot el temps que fa que duren les obres -un any- encara no havia accedit a l’interior del pavelló. El mantenen tancat i barrat per preservar al màxim les pintures, que no es malmetin amb la pols de les obres. Els monjos m’acompanyen una estona. Em miren com fotografio. Els agrada veure les imatges dels murals quan apareixen a la pantalleta de la càmera. Se sorprenen. Remarquen que es veuen més clares i brillants que els originals. Em deixen perquè pugui fotografiar tranquil. Que quan acabi els avisi per anar a tancar la porta. Em quedo sol a l’interior del pavelló. Al cap d’una estona es produeix la visita inesperada d’un parell de dones paleta. Immigrants d’Isan assabentades que sóc capaç de trabar mínimament la seva llengua. –Uao isan mèn bo?. –Mèn!. Els fa gràcia sentir-me. Riem molt. Satisfacció absoluta.
Acabant de fotografiar -gairebé tres hores passades dins l’ubosót-, retorno als kuti dels monjos per avisar que ja he enllestit. Ni rastre. Deuen descansar. No insisteixo. Surto del temple. Retornaré quan les obres s’hagin completat. Els portaré una galleda groga plena d’ofrenes. Una galleda groga? Doncs, sí. Els laics budistes quan visiten el temple acostumen a portar-hi ofrenes. Aliments, moltes vegades. Però també bens materials d’ús quotidià. Galledes grogues, el color simbòlic del budisme, plenes de regals senzills per als monjos. Llet de soja i sucs de fruita en pots petits de tetrabric, un paraigua, menjar enllaunat -bàsicament sardines-, llet condensada, una pastilla de sabó, capses de mistos, una llanterna, raspall, pasta de dents, espelmes, una maquineta i fulles d’afaitar, espirals antimosquits, bossetes de te, detergent per rentar vaixella… En fi, objectes de servei. Començant pel recipient: la modesta i utilíssima galleda.

Detall del pas del ferrocarril pel centre d’una ciutat europea. La pintura és darrere l’altar de l’ubosót, o pavelló d’ordenació dels monjos. L'autor és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

Fragment de la part inferior del mur meridional. Observi’s l’arquitectura netament occidental dels edificis. L'autor és Khrua In Thong, pintor siamès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok


Crisi tailandesa / El rei malalt i la lluna que riu

5 Desembre 2008

Venus i Júpiter s’ajunten a l’espai i es posicionen davant una lluna en quart creixent. Els dos planetes són els ulls d’un satèl·lit que somriu. Ho diuen els tais, sempre aficionats a veure la banda positiva de les coses. Admiro el fenomen des del temple Lok Molí. Els quaranta-quatre novicis que ara mateix resideixen als kuti del monestir, en aquesta hora -les nou de la nit- estan en plena classe de pali. El pali és la llengua litúrgica del budisme theravada. És una llengua antiga, molt propera al sànscrit.
He vingut al temple per contemplar el fenomen de la “lluna que riu” a través de l’arc que encimbella el portal principal encarat al xedi. El xedi del Wat Lok Molí no cal contemplar-lo des de la perspectiva de l’arcada per veure’l bonic. Malgrat la robustesa és esvelt, té aire. Un volum arquitectònic massís que s’alça cap el cel des d’una base quadrada. S’aprima a mesura que s’acosta al cim. És una estructura vella, feta enterament de maons vermells. M’agrada admirar el xedi emmarcat per l’arc del portal. Certament, el marc el fa més bell. Avui, doblement bell. A prop de l’agulla daurada que el corona veus la lluna creixent. La lluna sempre solitària, ni que aquests dies es faci acompanyar de planetes amics.
Acabada la classe de pali, els novicis surten del sim (la nau del temple) i s’acosten on sóc. Els comento el fenomen. Em sorprenen. Diuen que no és correcte ni exacte dir que la lluna somriu. Ves per on, més aviat pensava que sortirien amb històries fantàstiques apreses dels monjos. Torno a mirar la lluna. Doncs no, ara no m’ho sembla que somrigui. Els nois tenen fred. Gairebé tots es cobreixen el cap rapat amb gruixuts gorros de llana. N’hi ha que es tapen les espatlles nues amb petites flassades. Cada peça, gorros i mantes, té el color de palla vella. Quan torno a mirar la lluna hi veig la silueta d’una embarcació. Una nau de plata solcant les tenebres de la nit. O unes banyes de brau penjades al cel. Argentades, lluents. Tantes mirades, tantes llunes.
Això succeïa abans d’ahir a la nit. Un cop superades les trifulgues polítiques i les maldestres conseqüències, en forma d’ocupació de palaus, aeroports i il·legalitzacions de partits. No de qualsevol partit, sinó de la coalició de govern.
Ahir era un dia de transició. Ple d’esperança. Avançada la tarda, s’havia de produir el discurs tradicional que el rei adreça al país la vigília del seu aniversari. Tothom esperava amb ànsia el parlament del monarca. Es confiava que serien paraules de concòrdia i de guiatge. Massa dies visquent en la confusió. Moltes hores de tensions, moments de riscos. Però l’esperada al·locució reial no va arribar. El príncep hereu va adreçar-se a la població, per mitjà de la ràdio, per anunciar que el rei estava lleugerament indisposat. La seva filla, la princesa Sirindhorn, menys lacònica, va concretar: “Està afectat d’una bronquitis que genera molta flegma. No té gana. S’alimenta amb sèrum. Es manté dèbil, però no enfebrat. Els metges suggereixen que el rei reposi fins a recuperar-se del tot”.
Els tais, ahir al vespre, van deixar de veure la lluna somrient. Valia més mirar-la de reüll. Semblava una simitarra.


%d bloggers like this: