Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.