Avui he hagut d’aturar-me. Penso no fer res, només pair. Pair el dia de glòria viscut ahir. Fer altra cosa que no sigui assimilar l’experiència que em va ser regalada pel buda o els esperits d’aquesta terra o pel déu i els sants de la meva, seria una profanació. Profanaria uns fets meravellosos que van començar just al moment que vaig entrar al paradís. Un paradís a la terra, concretament en territori siamès. Imagineu-vos que accediu a un espai natural gairebé infinit, sense sorolls de motors ni de d’estrepitoses màquines, ni cap altra mena de sons espantosos produïts pels humans. Sou, com per miracle, en un edèn on només sentiu parrupejos, cants, xiscles, com singlots d’ocells de totes mides, volums i colors. Els veieu voleiar arran de l’aigua immàcula d’una immensa, inacabable extensió líquida, que de tan transparent com es revela sembla inexistent. Us trobeu vorejant les ribes d’un llac de formes irregulars, capricioses, aleatòriament tacat amb esparses gotes de tinta verda: illes frondoses. El dia comença, el sol encara és dèbil. La llum es dispersa amb tons suaus d’ataronjats i grocs. És una llum jove, no arriba a traspassar, encara, les boirines que suren damunt la superficie del llac. Boirines que són com fumeroles màgiques. Dinamisme pausat de les micro-bombolles d’aigua dansant sobre un llençol de seda. Veieu ramats de tranquils búfals i vaques pasturant per les ribes, i vedellets que corren per vora de l’aigua i s’esquitxen, com criatures juganeres. Circulo per una pista vermella flanquejada d’eucaliptus d’intensíssima verdor. És un camí que uneix la terra ferma amb una illa absolutament entapissada de bosc. Tot conduint la moto veig voleiar sobre meu, diria que em segueix, una papallona que de tan gran sembla un ocell, però és l’aleteig particular que la delata. La totalitat de l’illa és un turó, al cim del qual s’alça un buda daurat gegantí, com l’estendard d’una fortalesa. És una fortalesa vegetal, botànica pura, cap mur de pedra no l’aïlla de l’entorn. Per accedir-hi traspasses una enorme i sòlida porta de fusta amb dues fulles de quaranta centímetres de gruix per uns tres metres d’alçada cadascuna. Una porta sempre oberta. En aquesta fortalesa particular, sense sostres ni murades, hi viuen set valents, set homes voluntàriament aïllats del món del plaer, del consum i dels capricis. Han escollit una vida ascètica i meditativa, plenament integrada a l’essència de la seva vocació. Em reben de la millor manera. L’abat em demana que m’acosti on seu per saludar-me. M’ofereix el que em pot oferir, aliments i aigua. Un altre monjo em convida a donar una volta pel bosc. Un bosc verge per on campen feliços els animalons, sense por de ser caçats ni destorbats. El monjo porta unes quantes provisions que va deixant damunt d’algunes roques. Plàtans, taronges, arròs. Són aliments pels ocells i les altres criatures del bosc. Baixem tot caminant per llits cruixents de fulles seques fins les ribes del llac. Naturalesa intacte, cap alteració en mil·lennis. Quina meravella i quin privilegi ser en aquest lloc, acompanyat d’una santa persona que em regala companyia, temps i coneixements sense esperar res de part meva. Fins aquí només quatre pinzellades del que fou una jornada memorable. Impossible d’oblidar, viurà en mi per sempre.