Camins de l’aigua. Bangkok

7 Mai 2019

El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.


Un vot que ve de lluny

27 Octubre 2012

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.


Ser la riota del món

5 Juny 2012

En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.


Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Nadal a l’Extrem Orient

26 Desembre 2011

Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. I no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·lenni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia genuïna. El fet de provenir d’Occident dóna prestigi al cristianisme. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no estan al cas de la nostra corcadura social? Els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.


Liké (ลิเก)

3 Novembre 2011

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.


Des d’una terra negada

28 Octubre 2011

Bon dia, Pepe.
Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones. Poblacions senceres inundades, collites d’arròs perdudes, milers de fàbriques tancades. S’acosten temps de fam, penúries i malalties pels tais pobres, que són la majoria.
El desastre no m’ha perjudicat directament, però sí que n’he patit les conseqüències. Durant els aiguats em trobava dalt d’un autobús intentant sortir de Bangkok per dirigir-me al nord-est del país. Un trajecte que en condicions normals hauria durat tres hores, va durar-ne vuit. Per fortuna no va tenir altres molèsties que la lentitud per la marrada, a causa de les voltes que va haver de donar el vehicle per trobar carreteres transitables. Mentre va ser de dia vaig poder observar en directe la magnitud de la tràgedia. Esgarrifós.
Com que les desgràcies no vénen mai soles, just al començament de les inundacions se’m va espatllar la càmera. Em trobava a Nakhon Phanom assistint a les celebracions de l’Ók Phansà. Vaig haver de volar 800 km fins a Bangkok per portar la càmera a reparar. Era un avió petit d’hèlices que volava bastant baix. Això em va permetre veure els efectes de l’aigua des del cel. Feia por: pobles desapareguts sota un llençol amarronat, territoris immensos totalment engolits per l’aigua.
A mig matí, acabada de deixar la càmera al taller de Nikon -al 45è. pis d’un gratacels- vaig intentar fugir de Bangkok. Feia tres hores escasses que hi havia arribat i ja volia marxar. La perspectiva de la ciutat que acabava de veure des de l’aire era l’avís que calia abandonar Bangkok abans que les grans avingudes d’aigua l’envaïssin. Va ser llavors quan vaig fer el viatge amb autobús que comento més amunt. No vaig poder-me dirigir on volia, sinó cap a la zona segura on van portar-me.
Als treballadors de Nikon vaig demanar-los que m’enviessin la càmera reparada per correu. Com que al moment de parlar amb ells no sabia el meu destí, així que vaig ser ubicat vaig trucar-los per notificar la població on haurien d’enviar la càmera arreglada. A partir de l’endemà que Nikon va fer-me saber que un paquet amb la meva càmera havia sortit de Bangkok, cada dia em dirigia a correus a preguntar si ja havia arribat. Per culpa de les maleïdes inundacions, el paquet va trigar quatre vegades més el temps que hauria correspost. I encara sort que va arribar! Finalment, ara ja tinc la càmera a les meves mans, la qual cosa em tranquil·litza enormement.
Mentre jo tinc la fortuna de fruir de nou la càmera, hi ha a Tailàndia milions i milions de persones expulsades de ca seva per uns desbordaments fora mesura, la magnitud dels quals a hores d’ara encara és impossible valorar.
Una forta abraçada i molts records.
Jaume

*Article relacionat: Tailàndia. Atrapats per l’aigua


Tailàndia. Atrapats per l’aigua

15 Octubre 2011
The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha

La carretera d’Àsia parcialment submergida a Ban Pahan, província d'Aiutaià. The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha

Tailàndia pateix les pitjors inundacions en 50 anys. Les planes centrals estan completament inundades. La capital, Bangkok, viu en estat de màxima alerta. I les pluges no minven. Ahir al matí vaig sobrevolar amb un avió d’hèlices bona part del territori negat. Com que volava a poca altura l’espectacle des de l’avió era francament angoixant. Pobles sencers inundats, carreteres tallades. Molta de la gent que anava amb barques es mantenia pels entorns dels seus habitatges per por al pillatge. Es donen múltiples casos de robatoris aprofitant-se de la situació desesperada dels afectats. Lladres a bord d’embarcacions que s’emporten el que troben de valor a les cases que propietaris o llogaters han hagut d’abandonar forçats per la necessitat de salvar-se.
Dels 50 districtes de Bangkok 17 ja han estat declarats zona catastròfica. L’aigua desbordada del riu que travessa la capital de nord a sud, el Chao Praià, sobrepassa el mig metre d’altura; en alguns punts arriba a un metre. La temença d’inundacions massives a la metròpoli s’incrementa. S’especula que les províncies veïnes de Nakhon Sawan, Aiutaià i Pathum Thani aboquen a Bangkok 16000 milions de metres cúbics diaris d’aigua. Segons càlculs governamentals solament es poden drenar a l’oceà 550 milions de metres cúbics d’aigua al dia. És pràcticament impossible, doncs, frenar les inundacions. Ni que ara parés de ploure es mantindrien durant dies. Com que segueix plovent i les previsions són de més pluges és imprevisible el que pugui esdevenir-se en qüestió d’hores.
Ahir a la tarda vaig passar per Pathum Thani, al nord de Bangkok, una de les províncies més afectades. Vaig veure el canal Rangsit a punt de desbordar-se. Centenars de voluntaris i militars apilaven sacs de sorra a les vores del canal. Construïen un mur de contenció d’uns cinc pams d’altura amb la finalitat d’evitar que l’aigua el superés. La tristesa de veure infinitat d’habitages i negocis negats. Famílies fugint amb l’aigua fins el pit mancades de tota mena d’ajuda. La situació és seriosament crítica. En moltíssimes poblacions s’han organitzat punts de recollida de material i diners per els afectats. Tailàndia pateix la tragèdia, viu en un estat d’absoluta emergència.


Pastís a la carta

23 Setembre 2011

Molt bon dia, Montse. Mira que feia temps que no t’escrivia. Deu ser que la meva vida discorre tan enganxada amb el que m’envolta, que a penes m’adono que tinc una altra vida lluny d’aquí.
Em demanes si estic al corrent de les notícies. Gràcies a internet visc assabentat del que passa a l’òrbita de la matriu. És evident que el nostre model social trontolla. Abans de la catarsi, la bèstia fueteja. Corda’t el cinturó, no fos cas que la maregassa esdevingués tsunami.
Mentrestant, lluny del que es congria a les vostres latituds, vaig enriquint-me amb noves experiències. Bali ha estat superlatiu. Saba estimulant a les venes. A Bali hi tinc la meva família, que no és de sang però m’estima. Uns nens preciosos que em diuen avi. Sóc el sol que es pon, o la lluna que minva; ells el sol que neix a l’altre plat de la balança.
Fa cosa d’una setmana vaig volar a Bangkok. A Tailàndia he reprès la tasca de fotografiar murals de temples. He tornat al temple del monjo “fosforito” (m’encanta el nom que li has posat). Vaig viure-hi una altra història digna de ser explicada. L’abat fosforito va convidar-me a entrar al pavelló de les pintures. Em va semblar tan increïble que si em punxen no em treuen sang. Però només va permetre’m ser-hi una estoneta i encara amb restriccions. Com si em digués: “La punteta i prou…”. Per riure o plorar, prent-t’ho com vulguis. Ara ric, però t’asseguro que va fer-me ben poca gràcia. García Márquez insisteix amb el realisme màgic colombià. Tailàndia té el seu. El problema és que costa d’identificar per la distància cultural. I per la llengua. El tai és un idioma tan intrincat i amb uns matisos tan rics que encara que se sàpiga parlar segur que cap occidental, mai dels mais -qüestions de concepte-, no l’arriba a dominar.
A Bangkok acaba de celebrar-se un festival de jazz. He assistit a l’actuació de Frank in Person, un holandès que canta calcant la veu de Frank Sinatra. La gent mai no en tenia prou. La sala era un clam demanant bisos. A falta de l’original la fotocòpia consola. També és trist que ens conformem amb calques.
Al Bangkok Art and Culture Centre (BACC) s’han inaugurat dues exposicions magnífiques. La primera és una exhibició de luxe de màscares asiàtiques. L’altra exposició mostra l’obra de joves artistes del sud tailandès. Si una desena part de la vitalitat d’aquesta terra la tinguéssim a la nostra t’asseguro que no ens enfonsaríem. La culpa de la debacle no és dels nostres joves. Ells solament són el fruit d’una disbauxa. S’ha viscut massa alegrement durant molts anys fent veure que érem rics quan vivíem dels diners dels altres. Relativisme dominant, fals progressisme, el sistema educatiu esmicolant-se, idees caducades al primer pla del faristol, l’estultícia i el nivell ínfim de tantíssims manegaires. Tot plegat ha anat engreixant la malaltia fins la ranera d’ara.
Mira que fa anys que no vaig a Singapur. Que ara hi sigui el teu amic T. B. pot ser l’excusa per tornar-hi. Mai se sap!
Una abraçada ben forta des de Gateaux House, el meu refugi bangkokés quan intento escriure coses amb una mica de sentit. No sé si ha estat el cas.
Jaume


Abat gens monàstic sobre un fons de grosella fluorescent

11 Juliol 2011

Surto amb la idea d’anar a fotografiar les pintures murals del Wat Muang Noi*. L’Skytrain entra a Wongwian Yai abans de dos quarts de 9 del matí. Al capdavall de l’escala, a peu de carrer, hi ha els taximotoristes. Demano que em portin al temple. Durant uns centenars de metres la moto ressegueix la via de la línia Mahachai. Atrapem un tren que va a Samut Sakhon. Sembla que fem una cursa. Deixat passar el comboi el motorista traspassa la via i es fica per uns carrerons plens de giragonses. Fan poc més d’un metre d’amplada. En realitat són corralons per a vianants, no aptes per a circular-hi motos, però el meu conductor se sent Batman.
Al santuari s’hi celebra un funeral. També hi ha alumnes d’una escola assistint a les prèdiques que els adreça un bonze. Em dirigeixo al monjo que veig dret al costat d’un pavelló. Porta un tatuatge al coll i un altre a l’espatlla dreta. Li comento que sóc al temple amb la intenció de veure els murals i fotografiar-los. Menciona alguna cosa d’una clau i parla de l’abat. Interpreto que demanarà que obrin el pavelló de les pintures; el que em desconcerta és que esmenti l’abat. Que aparegui l’abat equival a haver de superar obstacles. Em convida a entrar.
És una sala amplíssima. Hi ha sofàs i butacots a prop de la porta. A l’esquerra veig una estesa de coixins blaus sobre una tarima encatifada; són seients pels monjos. En un racó hi ha unes cadires molt boniques de fusta lacada, amb incrustacions de nàcar. Estan apilades, les deuen tenir per si es presenta alguna autoritat que calgui honorar. Darrera les cadires veig una virolada exposició dels ventalls ovals que fan servir els bonzes durant les cerimònies. Al sofà hi ha un monjo llegint la premsa. Em convida a seure. Manifesto el desig de veure les pintures. Respon que hauré d’esperar que arribi l’abat. De seguida s’alça, es dirigeix a la nevera, l’obre i treu un vas precintat de plàstic amb aigua fresca. Me l’ofereix. Parlem una estoneta. Vol saber el perquè del meu interès pels murals. Engega que al temple no hi ha murals, però sí que hi ha un buda jacent enorme. Li mostro una fotografia de les pintures murals del seu temple. Mira la foto amb atenció. Ara diu que potser sí, que n’hi ha. Assegut al costat de la porta hi ha un laic. És un home d’aspecte acabat, més fill d’un altre món que d’aquest. Mai no bada la boca, es manté en una mena d’absència contínua. El cos sencer expressa languidesa infinita. Alguna vegada s’alça i torna a seure. Té les cames inflades, cosides de varius. Dos mapes en relleu de blaus.
El monjo tatuat fa de secretari. El veig a la saleta del costat, un espai annex amb un pany de paret ple de trofeus, copes daurades i plaques gravades. Una impressora corona un cim d’andròmines. Arriba l’abat. És relativament jove per ser la màxima autoritat del monestir. Li faig uns 40 anys. Em diu que no podré visitar els murals perquè al pavelló on són hi ha un buda antiquíssim que no vol ser molestat. Afegeix que podria entrar-hi d’aquí un mes. Sospito que deu ser el moment que el buda fa vacances. Em diu que si em vingués de gust, avui mateix podria veure’ls una estona, els murals, però en rigorós silenci i sense fer fotografies. Entenc que serà quan el buda faci una becaina. Esperaré que m’avisin.
El monjo que llegia la premsa s’alça i desapareix sense dir una sola paraula. L’abat s’asseu darrera la seva taula de treball. Es posa a parlar per telèfon. És un home amb poca cura per mantenir les formes; em sorprèn que ni tan sols faci l’esforç davant un estranger. Deu considerar-me com de casa. Parla mig estirat a la butaca, adopta postures complicades, es mou constament, fa exclamacions agudes, de vegades s’expressa cridant. Gesticula molt. L’altre monjo, el dels tatuatges, connecta l’ordinador. El veig movent-se per dins el despatx tot remenant i arxivant papers. Comencen a sonar un seguit de cançons modernes. Provenen dels altaveus del PC. Arriba el moment que surt de la saleta per dirigir-se a la nevera. Obre la porta petita de dalt i extreu un got amb un gelat. A dins hi ha una canya. Tot xarrupant retorna a les seves coses. L’abat continua parlant pel mòbil com si fos a cal sogre. Jo segueixo assegut, oblidat per tothom. Completament sol, exceptuant el laic que seu a la vora, però com si no hi fos, aquest home; mai no diu res, ni em mira. M’ignoren completament. Potser m’he fet invisible. Ja fa més de tres quarts d’hora que sóc assegut esperant que el buda venerable s’adormi o no sé ben bé el què. Arriba un home de pell molt fosca. Es posa a parlar alegrement amb l’abat. Com si fossin col·legues. Aquest abat no ho sembla, d’abat. Podria ser cap de policia o funcionari. Té un aire ben prosaic; si no fos per l’hàbit no semblaria un monjo. És un home genuïnament tai, però no té res de monàstic.
Apareix un monjo vell amb una gran panxa. Encara sort que és alt i corpulent. Es planta davant la taula de l’abat. Parlen sense a penes mirar-se; molt cordialment, això sí. Diria que el monjo vell és un home sense feina ni ganes de fer-ne. S’acosta a la nevera. L’obre durant una estona. Després d’examinar-la la torna a tancar sense treure’n res. Se’n va de nou a la taula-oficina de l’abat; toca papers, els apila, els torna a remenar. I anar parlant amb l’abat com els col·legues xerren al bar. La diferència és que aquí ningú beu cervesa. El laic desmanegat de pell fosca va a la nevera -la nineta estimada de tothom-, l’obre i en treu una beguda energètica, concretament una ampolleta de M-150. Va bevent-se el líquid tot xerrant amb l’amic de l’ànima. Jo, com si no hi fos. No existeixo. Em moro de ganes de gravar un vídeo amb tot el que va succeïnt al meu voltant. Però no puc, és clar. Sento que el laic de pell fosca li demana a l’abat: “Qui és aquest?” [“aquest” sóc jo]. L’abat respon amb un lacònic ma tíao (ha vingut de visita).
No m’atreveixo a alçar-me i parlar amb l’abat. Si no estigués acompanyat sí que ho faria, però no el vull interrompre. Amb el seu amic xerra de nimieses, però Déu me’n guard de molestar-los. El monjo oficinista sembla que s’ha acabat el gelat. Ara surt a buscar un ventilador de color blau elèctric que hi ha rere la taula de l’abat. Se l’emporta al seu despatx. M’alço i demano al laic que seu a vora meu on és el lavabo. M’ho indica. Me n’hi vaig. El lavabo dels monjos. Tassa occidental, però sense paper higiènic. Es deuen rentar amb la mànega que hi ha al costat del vàter. Per sort, m’he posat les xancletes que hi havia a la porta, el terra és completament mullat i vaig descalç.
Penso que si l’abat veu que em moc potser es recordarà de mi i em dirà alguna cosa. Mira que sóc a la seva vista, exactament davant per davant. Doncs res. Ja és hora de prendre una decisió. Passen uns minuts de les 10 del matí. Fa 75 minuts que sóc aquí dintre. Una situació ben absurda que haig de resoldre immediatament. M’alço. M’acosto a la taula de l’abat. Li demano si haig d’esperar-me gaire estona més per poder entrar a l’ubosót. Fa cara d’estranyat, de no entendre res. Ja som dos, doncs, que no entenem res. Respon que a l’ubosót no s’hi pot accedir. El buda, avui, deu està desvetllat. Ja tornaré d’aquí un mes, que dic. Agafo el trípode i les bosses. Pronuncio un seguit de cortesíssims kop kun kap (moltes gràcies) i a fora.
Volto pel recinte del temple. Veig el buda jacent. Les parets de l’entorn són columbaris, petits nínxols on hi ha dipositades cendres de difunts. Hi ha un cadàver en un dels pavellons. El vetllen familiars mentre beuen i mengen. M’acosto a un grup d’estudiants que assisteixen a les prèdiques. Nois i noies adolescents, disciplinadíssims, tots uniformats. Reparteixo una bona col·lecció de wai als mestres. Hi ha un mestre molt efeminat assegut davant una taula. Porta una camisa groga, estampada amb dibuixos de Disney. Se m’adreça en anglès. Responc en tailandès; em surt espontàniament. No li agrada gens que li parli en tai. Vol lluir davant els companys les seves habilitats lingüístiques. Em demana conversar en anglès. Li parlo en anglès, doncs.
El mestre desgrana un rosari de mentides. La primera és dir-me que és filipí. Seguríssim que no ho és, de filipí; conec l’aire dels filipins i el dels tais: no tenen res a veure. Aquest home és tailandès de soca-rel. Com que diu que és filipí li parlo en tagal. Es desconcerta. No sap què dir. No entén res. Es queda en blanc. Llavors reconeix que no és filipí, però que té moltíssims amics que ho són. Ara diu que és brasiler. Interessantíssim. Aquest individu pateix una patologia important. Com que li etzibo quatre coses en portuguès i tampoc no les entén, diu que de fet és fill d’un matrimoni mixt, pare brasiler i mare tailandesa. Acabat de néixer, el pare va abandonar-los. M’ho pintes a l’oli i em balles un molam, guapo. M’ho passo de meravella. Una de les mestres em serveix un platet de pastissos. Deliciosos.
Al suposat mestre d’anglès li explico el cas que m’ha portat al temple i li comento la meva rendició. M’aconsella que em dirigeixi al monjo que ara mateix passa per davant nostre. Insisteix que li parli en anglès. M’acosto al monjo. Li començo a parlar en anglès. L’home escolta amb atenció. Respon en tailandès per dir-me que d’anglès no en té ni idea. Demana a una alumna que em porti un refresc. La noieta s’acosta amb un vas ple de gel. Tot ben vermell. A les mans tinc un fluorescent glaçat de grosella.
Retorno a la taula del curiós espècimen multiculti tailandès. Ara resulta que em diu que no és professor d’anglès, sinó d’art dramàtic. Ai, nen, com m’atrapes, criatura trapella. Aquest personatge ja deu tenir els seus 40 anys. Em parla de Rafael Nadal, el tenista. El fa brasiler. Li aclareixo que és mallorquí. Afegeixo a poc a poc i amb èmfasi que el tenista pertany a l’elit illenca. Very close to the Spanish Royal family. Als tais els encanten les coses que embafen.
Quan em demana quins llocs conec del país responc que he visitat les 76 províncies, incloses les conflictives del sud. -“No, no tinc por de les bombes perquè hi ha qui em protegeix”. Obro el bitlleter i li mostro la fotografia de Luang Pho Khun. Es queda atònit. Mut. Li explico la vida i miracles del monjo. En fi, que després de noquejar-lo el deixo abandonat al ring. Però no em fa patir gens. Segur que Donald i companyia consolaran el simpàtic embrollaire.
És hora de sortir al carrer. Em cal canviar d’aires. Camino fins una parada de taximotos. Una moto em portarà, ara mateix, a la propera destinació, el Wat Nang Nong. “A Chom Thong”, dic al motorista. “Wutthakat, soi 42”, concreto. Ja sap on ha d’anar. Demana 40 baht. El xicot, fill d’Isan, engega el seu Pegasus de ferralla. Tira milles i vola.

*Els fets relatats són completament verídics. L’única alteració és el nom del temple. L’he modificat per raons òbvies.  


%d bloggers like this: