El rebuig dins el nostre àmbit cultural de qualsevol signe de violència és gairebé general. D’aquí que la boxa tingui poca acceptació i estigui bastant mal vista. Altres societats, com la tailandesa, no ho veuen així. El muai tai és la lluita tailandesa tradicional, practicada de fa centúries. Està tan arrelat com acceptat per la majoria social del país. Fins aquí encara ho podríem entendre i, fins i tot, acceptar. Reconèixer que en altres cultures els conceptes existencials i els valors són diferents és un signe de comprensió i intel·ligència. Les coses canvien, però, quan veiem infants al quadrilàter. D’acord amb els nostres paràmetres culturals veure nens estomacant-se no és un espectacle gratificant. És rebutjable del tot. Com pot, doncs, una societat suposadament tan refinada com la tailandesa admetre aquestes lluites? La tradició hi juga un paper important. També alguns conceptes diferents dels nostres. Especialment en zones rurals els infants ben aviat són tractats com adults. L’edat de la innocència és breu per aquelles latituds. A pagès i en moltíssims altres àmbits és habitual veure nens fent feines que des de la nostra òptica no els correspondria de fer. En general, el graner d’on surten els lluitadors de muai tai és dels territoris menys desenvolupats. Les famílies busquen sortides a la pobresa. Una d’aquestes sortides és el muai tai. L’encoratjament que la mateixa família fa als infants perquè es dediquin a aquest tipus d’art marcial és habitual. Pels tais, el muai tai més que un esport és una manifestació cultural, atàvica. I, també, si el lluitador és bo una manera de guanyar-se la vida. Familiars, amics, coneguts… se senten orgullosos de tenir algú proper que sigui lluitador de muai tai. Veuen en el muai tai una forma noble de fer-se homes, forts i capaços d’afrontar amb més determinació les dificultats de la vida. Les lesions, les ferides que reben els lluitadors no són màcules, són prestigi.