Molt bon dia, Montse. Mira que feia temps que no t’escrivia. Deu ser que la meva vida discorre tan enganxada amb el que m’envolta, que a penes m’adono que tinc una altra vida lluny d’aquí.
Em demanes si estic al corrent de les notícies. Gràcies a internet visc assabentat del que passa a l’òrbita de la matriu. És evident que el nostre model social trontolla. Abans de la catarsi, la bèstia fueteja. Corda’t el cinturó, no fos cas que la maregassa esdevingués tsunami.
Mentrestant, lluny del que es congria a les vostres latituds, vaig enriquint-me amb noves experiències. Bali ha estat superlatiu. Saba estimulant a les venes. A Bali hi tinc la meva família, que no és de sang però m’estima. Uns nens preciosos que em diuen avi. Sóc el sol que es pon, o la lluna que minva; ells el sol que neix a l’altre plat de la balança.
Fa cosa d’una setmana vaig volar a Bangkok. A Tailàndia he reprès la tasca de fotografiar murals de temples. He tornat al temple del monjo “fosforito” (m’encanta el nom que li has posat). Vaig viure-hi una altra història digna de ser explicada. L’abat fosforito va convidar-me a entrar al pavelló de les pintures. Em va semblar tan increïble que si em punxen no em treuen sang. Però només va permetre’m ser-hi una estoneta i encara amb restriccions. Com si em digués: “La punteta i prou…”. Per riure o plorar, prent-t’ho com vulguis. Ara ric, però t’asseguro que va fer-me ben poca gràcia. García Márquez insisteix amb el realisme màgic colombià. Tailàndia té el seu. El problema és que costa d’identificar per la distància cultural. I per la llengua. El tai és un idioma tan intrincat i amb uns matisos tan rics que encara que se sàpiga parlar segur que cap occidental, mai dels mais -qüestions de concepte-, no l’arriba a dominar.
A Bangkok acaba de celebrar-se un festival de jazz. He assistit a l’actuació de Frank in Person, un holandès que canta calcant la veu de Frank Sinatra. La gent mai no en tenia prou. La sala era un clam demanant bisos. A falta de l’original la fotocòpia consola. També és trist que ens conformem amb calques.
Al Bangkok Art and Culture Centre (BACC) s’han inaugurat dues exposicions magnífiques. La primera és una exhibició de luxe de màscares asiàtiques. L’altra exposició mostra l’obra de joves artistes del sud tailandès. Si una desena part de la vitalitat d’aquesta terra la tinguéssim a la nostra t’asseguro que no ens enfonsaríem. La culpa de la debacle no és dels nostres joves. Ells solament són el fruit d’una disbauxa. S’ha viscut massa alegrement durant molts anys fent veure que érem rics quan vivíem dels diners dels altres. Relativisme dominant, fals progressisme, el sistema educatiu esmicolant-se, idees caducades al primer pla del faristol, l’estultícia i el nivell ínfim de tantíssims manegaires. Tot plegat ha anat engreixant la malaltia fins la ranera d’ara.
Mira que fa anys que no vaig a Singapur. Que ara hi sigui el teu amic T. B. pot ser l’excusa per tornar-hi. Mai se sap!
Una abraçada ben forta des de Gateaux House, el meu refugi bangkokés quan intento escriure coses amb una mica de sentit. No sé si ha estat el cas.
Jaume