‘Tajen’

22 Setembre 2015

El vídeo presenta una lluita de galls en un vilatge remot de Bali. La lluita es produeix en un ambient rude i primari que poc deu d’haver canviat en centúries. A l’illa de Bali la lluita de galls té un origen místic, d’aquí que se celebri abans d’iniciar-se una cerimònia i a redós dels temples. La sang vessada pels animals durant el combat a mort serveix per temperar el geni dels mals esperits que viuen a l’entorn, ja sigui sota terra, a les cruïlles dels camins o enfilats a la copa dels arbres. Els balinesos creuen que nodrint-los amb sang els mals esperits no els destorbaran. Una cerimònia amb la interferència de males ànimes podria generar calamitats al vilatge. Amb les baralles de galls els balinesos neutralitzen les forces amenaçadores que els assetgen. D’aquí que les lluites de pollastres a l’exterior dels temples se celebrin amb regularitat. I no solament per motius religiosos; el factor entreteniment té una enorme rellevància. També el joc. Aposten grans sumes de diners pels pollastres de combat. L’atzar i el joc són intrínsecs a la idiosincràsia balinesa. A l’inici del vídeo veiem homes jugant amb daus sobre un tapís il·lustrat estès a terra. Parem atenció als diners que corren per sobre les icones pintades.
Cal advertir que les seqüències on s’hi veuen les lluites de galls poden ferir algunes sensibilitats. Millor que s’abstinguin de mirar-les aquelles persones que els desagrada veure patir els animals. Certament, els galls han de passar-ho malament. De vegades penso si alguns pollastres no moren a conseqüència de la tensió o d’un atac de cor més que per les ferides infligides pels temibles esperons d’acer lligats al capdavall de la pota del contrari.


El Bali amagat

7 Octubre 2014

Pujo a la moto amb la idea de donar una volta. Tot circulant arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo, de cop, a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que travessa la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. Un sòl de basalt amb una esquerda al centre, d’uns quatre metres d’amplada, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gaire. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava; vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.
Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.


Bali des de dins: dansa Jauk Manis

2 Octubre 2014

Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.


Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang

28 Setembre 2014

Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus  difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.


El Barong i la bruixa Rangda a Buangga

22 Setembre 2014

Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.


Topeng (màscara de fusta)

19 Març 2014

Al temple d’un vilatge se’m presenta l’oportunitat de veure l’ànima de Bali. En el transcurs d’unes cerimònies que duren uns quants dies els feligresos ofrenen el millor pel benestar dels esperits. Topeng -que significa màscara de fusta- és una de les danses més sagrades. El gran ballarí I Made Karyana es deixa posseir per una ànima sàvia. L’esperit d’un traspassat s’apodera del seu cos i el manipula. El que veiem és màgia. La màscara es fa textura viva, el cos transmet aire i vibracions. L’alè del cel sura entre els presents. Les imatges mostren el Bali menys tòpic i el més real, el del cor i les creences. I és que a Bali la fe esdevé art. Art sense pretendre-ho; som nosaltres, els visitants, que veiem bellesa allà on els balinesos veuen solament expressió d’uns sentiments inspirats per les divinitats i governats per les veus dels que no hi són però quan cal es fan presents.

* Recomanable: mirar-se el vídeo en alta definició (HD) i en una pantalla el més gran possible. També amb el volum a considerable potència.


Recreació d’un genocidi

21 Agost 2013

Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona The Act of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.

* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.

* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.


Ànimes de pedra

8 gener 2013

El Gunung Agung és el volcà actiu més poderós de Bali. Al segle XIV, durant el domini de la dinastia Majapahit, creients hinduistes van esculpir un temple en una de les esquerdes que s’originen al cràter i baixen fins l’espessor dels boscos de la falda. Al fons d’una gorja profunda, escanyada per murs de roques negres, van cisellar-hi imatges i relleus. Són llibres de pedra carregats de simbologia mística. Però el coneixement encastat al basalt encara no s’ha manifestat. Entenc que els balinesos que han sentit parlar del lloc es neguin a visitar-lo. Temen rebre embats de forces no identificades que podrien danyar els seus esperits per sempre. Les efígies, les màscares i els baixos relleus que probablement fan d’enllaç amb l’inframón imposen fins i tot als sense fe. Sens dubte el temple amagat és un gresol de poder sobrenatural, un nucli d’energia espiritual assimilable solament per ànimes iniciades en la màgia i el coneixement obscur. Només els ulls capaços de fendir en el que no és tangible tenen la capacitat de desxifrar el missatge encriptat que serven els déus i monstres de naturalesa ígnia.
Una pàtina de molsa revesteix els baixos relleus emmarcats als panells rectangulars esculpits al costat ombrívol del congost. Des de la perspectiva dels meus ulls, gens avesats a l’ocultisme, escenifiquen seqüències del món inferior, un univers tenebrós governat per criatures híbrides. Pel lloc recòndit on es troba el santuari ja en l’època d’activitat havia de ser desconegut. Avui ho continua essent. Per accedir-hi he hagut de baixar al fons de la timba per un pendent alzinat, encatifat de falgueres. Portava la Nikon, el trípode, la vídeocàmera i una altra càmera més petita. Descendir sol per un sender lliscós amb tants embalums a sobre és arriscat. Podia estimbar-me amb facilitat. Me l’he jugada. La il·lusió de ser finalment al lloc pel qual em delia m’ha dominat i m’ha fet perdre la por. A la llera del congost flueix un rierol. M’he descalçat i he clavat els peus del trípode al fons. D’una murada de roca ragen dolls d’aigua clara que es vessen al torrent. Part de l’aigua s’esmuny per unes boques obertes a la base oriental del basalt. Ignoro on desemboquen. He passat unes quantes hores al cor de la gorja. Agombolat per piuladisses d’aus i els grinyols dels bambús. Estranys insectes multicolors saltaven per damunt còdols humits. Es filtra poca llum per la bòveda espessa de verdissa i els manyocs de lianes que cobreixen el temple. Pels balinesos aquest és un cau temut. Angker, en diuen. Per a mi ha estat una descoberta llargament cobejada. No cal dir que he sortit del cau enfangat i empapat d’aigua i suor. Però indemne, amb les càmeres senceres i l’ànima més rica.

BLOC ANGKER 01

BLOC ANGKER 02

BLOC ANGKER 03

BLOC ANGKER 04


“Topeng”, danses amb màscara de fusta

3 gener 2013

Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.


Primavera a la tardor

23 Novembre 2012

Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.


%d bloggers like this: