Anecdotari balinès

30 Agost 2011

Sóc de visita a casa d’uns amics. Sota la porxada a mà esquerra del portal de l’entrada seiem el cap de família, la seva esposa i tres néts. Anem parlant a l’entorn d’uns vasos de cafè balinès i un plat de pastes d’arròs i plàtan. De manera inesperada irrompen a la casa dues persones. Són un home i una dona occidentals, de pell blanquíssima. L’home porta calça curta i es tapa el cap amb un ridícul barret d’explorador. La dona, molt grassa, porta els cabells tenyits de color panotxa. Penso que deuen conèixer la família, altrament no entrarien en una casa privada sense demanar permís. L’home fa cara de pal mentre la dona esbossa aquella mena de somriure permanent de circumstàncies. Passen per davant nostre mirant-nos però sense adreçar-nos cap salutació, ni una sola paraula. Van endintsant-se al pati. Es mouen amb parsimònia. Es diria que caminen gairebé de puntetes per no embrutar-se. L’home fotografia amb un mòbil les gallines que corren per l’eixida. La dona porta una càmera reflex penjada a l’espatlla que fa servir per retratar un parell de criatures atemorides. Van mirant i fotografiant tot el que els sembla. No baden mai la boca. El pare de família els observa. Tampoc no diu res. Quan en tenen prou, els intrusos retornen al portal. Ara passen davant nostre sense ni mirar-nos, la dona continua amb el seu somriure idiota i la boca closa. No cal dir que estem completament estupefactes. Surten al carrer. Dos turistes sense modos ni vergonya acaben de violar un domicili com aquell qui res. S’han comportat com qui visita el zoològic. Encara sort que no ens han llançat cacahuets. Tites, tites…! Micos i gallines.

A Ubud s’ha celebrat un dels funerals més espectaculars dels darrers decennis: la cremació de l’àvia de la família reial Txokorda. El matí del dia del funeral vaig ser a palau. Vaig viure en primer pla les cerimònies prèvies a la incineració del cadàver. Al pati van haver-hi danses pel gaudi de l’esperit de la difunta i dels invitats, la flor i nata de Bali, nobles i potentats. També una bona representació de les elits javaneses, incloent-hi polítics, militars i convidats vinguts d’arreu del món. Hi havia una allau de periodistes, núvols de fotògrafs. Les danses van ser interpretades pels millors ballarins i ballarines balinesos. Va ser un luxe, un privilegi, poder gaudir tan directament dels fastos. Durant les danses, d’una finesa i exquisidesa extraordinàries, van haver-hi un parell de fotògrafs estrangers -sens dubte, professionals de molt nivell- que van posar en evidència la seva condició mesquina. Com aquell qui res s’acostaven a un ballarí o ballarina, estiraven el braç, li encastaven la càmera un pam per sota el nas i la disparaven, amb flaix inclòs. Com pot un fotògraf, que se suposa és una persona amb sensibilitat, violentar l’artista d’una manera tan brutal, encegant-lo, fins i tot, per uns instants? Si jo hagués estat de la família els hauria expulsat a l’acte.

A la nit del mateix dia de la cremació, estava fotografiant les restes del toro que a primera hora de la tarda va ser incinerat amb el cadàver de l’àvia Txokorda al ventre. Davant l’esquelet del toro hi havia un altar elevat fet amb bambús on un parell de sacerdots practicaven els rituals adients. La totalitat de la família Txokorda hi era present. Unes dones entonaven cants i planys en kawi, la llengua ritual balinesa. Una orquestra de gamelan acompanyava la cerimònia. Amb aquestes que se m’acosten un parell de francesos. Dos joves, noi i noia, amb pinta de motxillers. Vestien roba de la que podríem dir-ne ètnica: teles vaporoses, esfilagarsades i probablement no gaire netes. El noi va demanar-me sense que li tremolés la veu quan se celebraria la cremació. M’ho preguntava sota el toro encara fumejant, les cendres ben calentes, immersos tots plegats en una intensa sentor de socarrim.

Anuncis

Nens ballarins

30 Agost 2011

Nens ballarins 001

Nens ballarins 001

Nens ballarins 003

Nens ballarins 005

Nens ballarins 006

Nens ballarins 007

En acabar el curs d’ensenyament de danses tradicionals balineses al museu ARMA, d’Ubud, s’organitza a l’escenari del centre cultural un festival per escollir els millors alumnes. Les fotografies són preses prèviament a les actuacions dels ballarins, acabats d’abillar i maquillar. La tercera fotografia, però, va ser presa al palau d’Ubud durant les danses que van celebrar-se per alegrar l’esperit de l’àvia Txokorda uns dies abans de la cremació, amb el cadàver de la difunta de cos present.


Resposta a una lectora

12 Agost 2011

“Des del 29 de juliol no ha escrit més sobre la seva ruta actual? Des que l’he conegut procuro anar-lo seguint. M’agraden molt les seves narracions i les seves fotografies i no cal dir els vídeos.”. Comentari que rebo de Carme Cortada.

Benvolguda Carme. Molt agraït per la valoració que fa del meu treball. En efecte, fa uns dies que no publico res de nou al bloc. Li garanteixo que no és perquè no disposi de material per penjar ni d’idees per escriure. Més aviat passa el contrari. Li ben asseguro que no paro de produir noves imatges, tant fotografies com vídeos. Quan dic no paro vull dir exactament això: és un no parar de gravar vídeos i prendre fotografies. També de viure històries que podria relatar -un frenesí d’històries-, o reflexions que podria exposar a partir del que observo i visc. Potser passa que l’acumulació és excessiva. Deu ser que em perdo entre tantes vivències i imatges que tinc per compartir. No hi ha dia que no pensi: “Això que acabes de viure podries relatar-ho i penjar-ho al bloc”. Acabat de pensar, encara me’n passa una altra de més bona. Succeeix el mateix amb les fotografies. Cada dia en faig tantes -tantíssimes!- que arriba la nit, que és quan habitualment les traspasso de la càmera al portàtil, i m’ofego davant el cúmul d’imatges que s’empassen els meus ulls. És dificílissim fer-ne una selecció. Quan arribat el vespre estàs cansat després d’una jornada de gran activitat, el que desitges és allitar-te per carregar les piles. Perquè l’endemà, de bon matí, m’hi torno a posar. Necessitaria un equip de persones que gestionessin les imatges que produeixo diàriament durant cosa d’uns vuit mesos i escaig l’any, el que duren de mitjana els meus viatges. Llavors probablement disposaria de temps per escriure.  Cregui’m que seria l’única sortida.
Aprofito l’avinentesa per fer una crida des d’aquí. Si algú estigués disposat a col·laborar en aquesta comesa estaria molt més que agraït. Tanta producció em desborda. Perquè no és solament aquest viatge, són ja dotzenes de viatges en la meva vida durant els quals mai no he parat de produir. Centenars de milers de diapositives i fotografies digitals. També uns quants milers de vídeos que esperen ser editats. Per acabar-ho d’arrodonir, de fa uns cinc anys em dedico a fotografiar murals budistes. A hores d’ara, la col·lecció de murals que disposo ja supera les 25000 imatges. També, de fa anys, busco aïllades i velles runes khmer escampades pel territori que del segle IX al XIII ocupà aquest gran imperi originat al país que avui anomenem Cambodja i que es va estendre per l’actual Tailàndia, Laos i Vietnam. Ruïnes que, no cal dir-ho, també fotografio. Calculo que gairebé un 98% del meu material és absolutament inèdit.
Ara que em faig gran sento més intensament la tristesa de veure tants testimonis i vivències enterrats per l’absoluta impossibilitat de donar-los a conèixer. L’excés de material és massa considerable per poder seguir viatjant i alhora difondre’l. Tot sol és impossible.


%d bloggers like this: