Mengen pizza, els ciutadans del món?

En un popular centre comercial una venedora m’ofereix un tros de pizza. Li ho agraeixo, però li dic que sóc a Tailàndia per assaborir, entre altres coses, el menjar del país. També per sentir parlar tailandès i intentar expressar-m’hi. No he vingut a Siam per relacionar-me amb estrangers, sinó amb gent de la terra. Tampoc sóc aquí per enyorar el pa amb tomàquet ni la truita de patates, els embotits o la pizza. Cap espai per la nostàlgia, els peus a terra i a viure plenament Tailàndia, amb totes les conseqüències. La tria és voluntària, ningú m’obliga a ser-hi. Si no m’agrada, el què haig de fer és callar o marxar. No sóc a casa meva. Respectar l’entorn és el meu deure.
La pizza que m’ofereixen em fa venir al cap els ciutadans del món. Els que s’hi consideren deuen respectar totes les cultures sense trepitjar-ne cap, penso. Segur que entre els motxillers i hippies reciclats, allotjats al mític carrer Kao San, de Bangkok, hi ha centenars de personatges convençuts d’exercir de ciutadans del món. També n’hi deu haver entre els estrangers que veus voltant en colla, com si necessitessin sentir-se protegits pel propi grup de “l’amenaça” dels indígenes. Es consideren també ciutadans del món els qui es relacionen parlant solament la llengua d’on procedeixen o l’anglès, els qui rarament fan l’esforç d’expressar-se amb la parla de la gent del país? I entre aquells que allà on van busquen el refugi d’un barot amb música d’Occident, menjar que els sigui familiar, begudes conegudes, gent de la seva cultura, del seu propi tarannà, n’hi ha, de ciutadans del món? D’aquest grup en conec bastants que se senten en territori hostil si no troben un cau, una bombolla, un tros de la llar en terra estranya. Són pretesos viatgers que sense el respir del gueto no durarien quatre dies. Aquesta tropa segur que també alimenta una bona quantitat de ciutadans del món.
El ciutadà universal deu ser aquell que va pel món intentant fer-se entendre amb la llengua del territori on es mou, que no enterboleix la seva relació amb els natius amb entrebancs culturals que els siguin aliens. Deu viatjar amb l’ànim d’aprendre i no amb la voluntat d’imposar criteris, creences, pensaments o llengües forasteres.
A mi m’agrada Tailàndia perquè els tais exerceixen de tais amb molt d’orgull. Vagis on vagis -fora dels circuits turístics- en primer lloc s’adreçaran a tu en tailandès. Com ha de ser. A la seva terra toca parlar la seva llengua. La totalitat de la música que se sent als transports públics, als espectacles, als concerts multitudinaris, a les ràdios, a la televisió… és tailandesa. Qui s’interessi per la música estrangera pot fer-ho lliurement: disposa d’internet i de botigues on pot trobar música de tot el món. També pot escoltar-la -sempre, sense excepció- als bars i restaurants pensats per atraure farang o occidentals. Aquesta mena d’establiments són autèntiques illes postisses. Guetos amb notabilíssima presència de “viatgers” consumats i “ciutadans del món” declaradíssims. Naftalina d’armari, tuf cosmopolita arnat. Exceptuant aquestes petites aberracions, a Tailàndia, en públic i en privat, es viu, naturalment, en tailandès. Això és el que més m’admira d’aquesta terra. Deu ser pel fet de ser fill d’un país que viu permanentment postrat a un altre que l’ha colonitzat. Respecten el país els espanyolistes de Catalunya o exerceixen de colons? S’afarten de pizza, com els ciutadans del món.

Advertisements

4 respostes a Mengen pizza, els ciutadans del món?

  1. Agustí Bordas ha dit:

    Bones Reflexions.

    M'agrada

  2. kertabunga ha dit:

    molt bo jaume.

    M'agrada

  3. miquelcolomer ha dit:

    Magnífic, Jaume. Hi ha, també, aquells que, vinguts de fora, pretenen tenir el dret d’implantar tradicions, creences i costums del lloc d’on vénen al país, ciutat o poble que els acull. És el que passa a casa nostra amb les mesquites, on només es parla l’àrab que aquí pràcticament ningú no sap ni entén. En fi, Jaume, potser no cal dir res més. Tu ho has dit molt bé. Gràcies

    M'agrada

  4. Ricard ha dit:

    Tota una declaració de principis sobre el que significa viatjar i la diferència amb anar de turista.
    Ha de quedar molt clar a tothom que exercir qualsevol tipus de pressió sobre les poblacions i cultures nadiues és anar de colonialista per la vida i se conseqüent amb el que fan i no voler camuflar-ho amb visions universalistes.

    Ara, els de casa també ens ho hem de fer mirar i seguir més l’actitud digna dels tais que exerceixen de tals amb naturalitat i sense complexos. Vaja, que si la nostra llegua és el català, que no canviem a la mínima a la “lengua del imperio”.

    Salut

    Ricard

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: