Odalan Bali

On 29 Juliol 201129 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Bali, Fotografies, Indonèsia, Viatges2 comentaris

Cada 210 dies els balinesos celebren una cerimònia o odalan en un dels temples del seu barri o població. Són cerimònies festives que serveixen per donar gràcies, demanar sort i proteció als déus i esperits que els governen. Abans d’ahir i ahir al vespre (27 i 28 de juliol, respectivament) vaig participar de les cerimònies que van celebrar-se al temple Pura Keloncing, al nord del vilatge Padangtegal, al municipi d’Ubud. Vaig compartir sopar, dolços, tes i cafè amb la comunitat del vilatge. També vaig participar de les pregàries col·lectives al clos més sagrat del santuari, davant les torres on seuen els déus custodiats per soldats de pedra. Envoltat de fidels, ombrel·les, torres d’ofrenes amb fruita i animals empalats. Després, vaig escoltar l’orquestra de gamelan i fruir de les danses. Les fotografies són testimoni del record d’aquests dos darrers dies.

Pinzellades sobre un pont

On 26 Juliol 201124 Novembre 2016 Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Llengua, Viatges2 comentaris

La Indonèsia musulmana assimila Bali amb rapidesa. Fa poc més d’una setmana que he arribat a Bali, però ja n’he tingut prou per adonar-me de canvis evidents respecte la meva darrera visita de fa solament uns mesos. Cada dia que passa l’illa és menys Bali i més Indonèsia. Això que sóc a Ubud, el bastió més sòlid de la cultura balinesa. Divendres, dia de pregària per als musulmans, durant una estona vaig estar plantat a la vorera del carrer principal. No paraven de passar motocicletes dirigint-se a la mesquita. Aquesta visió hauria estat impossible fa pocs anys. Em diuen que de moment els veïns de Teges, un vilatge pertanyent al municipi d’Ubud, han aconseguit aturar les pretensions de la comunitat musulmana de construir-hi una mesquita. Només és qüestió de temps que l’alcin.
Els musulmans provinents d’illes veïnes van establint-se a l’illa hinduista de Bali. S’ha acabat la moderació, ara vénen en massa. Fa pocs dies, el governador de l’illa, balinès de soca-rel i màxima autoritat local, va fer unes declaracions a la televisió demanant als balinesos que fossin comprensius amb els musulmans nouvinguts. Que els acceptessin de grat, com a indonesis que són tots plegats. En la seva prèdica televisiva, tolerant explícitament la invasió, el governador va oblidar-se d’esmentar els creixents conflictes que genera el xoc entre les dues comunitats tan distintes.
La gran polèmica que s’activa i es desactiva sovint durant els darrers anys és el pont promogut pel govern de Jakarta que hauria d’unir les illes de Java i Bali. No cal dir que els javanesos estan molt interessats que el pont es faci. En canvi, gairebé la totalitat dels balinesos s’hi oposa. A favor hi estan els balinesos que se senten indonesis. Ja es veu que aquest fenomen, ser d’un país però estimar l’altre que et dessagna, no solament es dóna a Catalunya. Els botiflers també són molta colla, a Bali. Al capdavant hi tenim el propi governador, com ja s’ha vist. Un governador a sou de Jakarta que treballa contra els interessos del seu poble per fidelitat a l’amo: qui paga mana. La casta dels venuts és tan abundosa a Bali com en d’altres països ocupats.
Els balinesos saben que de fer-se aquest pont l’assimilació s’accelerarà. Bali deixarà de ser una illa per convertir-se en l’apèndix oriental de Java. El pont entre les dues illes serà el símbol de la unificació consumada.
És trist constatar dia sí dia també com la llengua pròpia de l’illa, el balinès, s’està esllanguint. Aquest matí he demanat a dues dones joves, balineses de generacions, com es deia en balinès “ens tornarem a veure”. No m’ho han sabut dir. Finalment he aconseguit que uns homes m’ho diguessin. Han construït una frase xampurrejada que palesa l’estat exsangüe de la llengua.
A Bali hi resideixen moltíssims estrangers, bona part dels quals són occidentals benestants. Se’ls suposa certa sensibilitat i prou educació per percebre i conèixer la genuïna idiosincràsia de Bali. Doncs en la majoria dels casos no la respecten. Com que de Bali sembla que solament els interessa el titular i la postal, l’estètica sense ànima, aquests estrangers acostumen a parlar amb els balinesos en indonesi, la llengua imposada per qui els colonitza i minoritza. Una indolència letal. Relacionant-se en indonesi amb els balinesos es comporten com els colonitzadors. Implícitament diuen als balinesos que la seva llengua no té categoria, mentre que l’indonesi sí que és important.
Visito Petulu amb un membre d’una organització ecologista que fa 20 anys que resideix a Bali. Em parla de la necessitat d’assegurar la pervivència dels estols d’aus que al vespre s’ajoquen als arbres del vilatge. La zona ha esdevingut un femer tan gran que alguns vilatans han tallat molts dels arbres on posen els ocells. S’entén que ho facin perquè la femta corrosiva de les garses ha emblanquinat la vegetació, els habitatges i el terra. Durant la temporada de pluges la pudor és insuportable. És una situació realment penosa. La persona que m’acompanya, tan preocupada pel benestar de les aus i a la vegada hipersensibilitzada contra injustícies i opressions, sempre parla en indonesi: ni un mot en balinès. Em sorprèn tanta obsessió per uns ocells i tan poca pel llegat humà de Bali. Ni tan sols li passa pel cap. S’estima més garantir el jóc a uns agrons que no parlar la llengua de la terra on viu. Es passa pel folre un bé preuat, patrimoni únic, que clama al cel ser defensat. Aquest ecologista de pacotilla fa el mateix que les aus que voldria protegir: cagar-se sobre els balinesos.

Articles relacionats:
Bali i Catalunya (I)
Bali i Catalunya (II)
L’illa que viu d’esquena al mar
El Bali que no es veu

Lombah Baris Gede

On 21 Juliol 201131 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Bali, Fotografies, Indonèsia, Viatges1 comentari

Padangtegal és un dels vilatges integrats a Ubud, al centre de Bali. Ahir a la tarda, dia 20 de juliol, va haver-hi una competició de dansa entre els quatre barris que formen Padangtegal. Durant les dues hores prèvies a la competició o lombah, els homes de Padangtegal Kaja (barri septentrional) es maquillen i es vesteixen en un dels porxos del bale banjar, l’espai comunitari del barri. La competició consistirà en la presentació de dues danses per barri. Una ballada per dones adultes i, l’altra, per homes també madurs. La dansa femenina serà l’anomenada Pendet. La que han de ballar els homes es diu Baris Gede (la dansa del guerrer). Un cop els ballarins s’han abillat, ens dirigim tots plegats al lloc on se celebra la competició, al banjar Mekarsari. Com que és relativament a prop ens hi desplacem a peu, passant per corralons minúsculs, o gang, com els anomenen a Bali. La porxada on se celebra la competició és pleníssima de gent del vilatge. Xalen de valent durant les representacions de les danses. Un parell de grups de ballarins del Baris Gede s’ho prenen molt en broma. Les gràcies del grup fan riure a cor que vols la concurrència. Els grups guanyadors no se sabran fins demà passat, el dia 23. Aposto que la competició de Baris Gede la guanyaran els de Padangtegal Kaja, els homes de les imatges.

El joquei Thanakris

On 15 Juliol 201121 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Abat gens monàstic sobre un fons de grosella fluorescent

On 11 Juliol 201130 Juliol 2011 Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges4 comentaris

Surto amb la idea d’anar a fotografiar les pintures murals del Wat Muang Noi*. L’Skytrain entra a Wongwian Yai abans de dos quarts de 9 del matí. Al capdavall de l’escala, a peu de carrer, hi ha els taximotoristes. Demano que em portin al temple. Durant uns centenars de metres la moto ressegueix la via de la línia Mahachai. Atrapem un tren que va a Samut Sakhon. Sembla que fem una cursa. Deixat passar el comboi el motorista traspassa la via i es fica per uns carrerons plens de giragonses. Fan poc més d’un metre d’amplada. En realitat són corralons per a vianants, no aptes per a circular-hi motos, però el meu conductor se sent Batman.
Al santuari s’hi celebra un funeral. També hi ha alumnes d’una escola assistint a les prèdiques que els adreça un bonze. Em dirigeixo al monjo que veig dret al costat d’un pavelló. Porta un tatuatge al coll i un altre a l’espatlla dreta. Li comento que sóc al temple amb la intenció de veure els murals i fotografiar-los. Menciona alguna cosa d’una clau i parla de l’abat. Interpreto que demanarà que obrin el pavelló de les pintures; el que em desconcerta és que esmenti l’abat. Que aparegui l’abat equival a haver de superar obstacles. Em convida a entrar.
És una sala amplíssima. Hi ha sofàs i butacots a prop de la porta. A l’esquerra veig una estesa de coixins blaus sobre una tarima encatifada; són seients pels monjos. En un racó hi ha unes cadires molt boniques de fusta lacada, amb incrustacions de nàcar. Estan apilades, les deuen tenir per si es presenta alguna autoritat que calgui honorar. Darrera les cadires veig una virolada exposició dels ventalls ovals que fan servir els bonzes durant les cerimònies. Al sofà hi ha un monjo llegint la premsa. Em convida a seure. Manifesto el desig de veure les pintures. Respon que hauré d’esperar que arribi l’abat. De seguida s’alça, es dirigeix a la nevera, l’obre i treu un vas precintat de plàstic amb aigua fresca. Me l’ofereix. Parlem una estoneta. Vol saber el perquè del meu interès pels murals. Engega que al temple no hi ha murals, però sí que hi ha un buda jacent enorme. Li mostro una fotografia de les pintures murals del seu temple. Mira la foto amb atenció. Ara diu que potser sí, que n’hi ha. Assegut al costat de la porta hi ha un laic. És un home d’aspecte acabat, més fill d’un altre món que d’aquest. Mai no bada la boca, es manté en una mena d’absència contínua. El cos sencer expressa languidesa infinita. Alguna vegada s’alça i torna a seure. Té les cames inflades, cosides de varius. Dos mapes en relleu de blaus.
El monjo tatuat fa de secretari. El veig a la saleta del costat, un espai annex amb un pany de paret ple de trofeus, copes daurades i plaques gravades. Una impressora corona un cim d’andròmines. Arriba l’abat. És relativament jove per ser la màxima autoritat del monestir. Li faig uns 40 anys. Em diu que no podré visitar els murals perquè al pavelló on són hi ha un buda antiquíssim que no vol ser molestat. Afegeix que podria entrar-hi d’aquí un mes. Sospito que deu ser el moment que el buda fa vacances. Em diu que si em vingués de gust, avui mateix podria veure’ls una estona, els murals, però en rigorós silenci i sense fer fotografies. Entenc que serà quan el buda faci una becaina. Esperaré que m’avisin.
El monjo que llegia la premsa s’alça i desapareix sense dir una sola paraula. L’abat s’asseu darrera la seva taula de treball. Es posa a parlar per telèfon. És un home amb poca cura per mantenir les formes; em sorprèn que ni tan sols faci l’esforç davant un estranger. Deu considerar-me com de casa. Parla mig estirat a la butaca, adopta postures complicades, es mou constament, fa exclamacions agudes, de vegades s’expressa cridant. Gesticula molt. L’altre monjo, el dels tatuatges, connecta l’ordinador. El veig movent-se per dins el despatx tot remenant i arxivant papers. Comencen a sonar un seguit de cançons modernes. Provenen dels altaveus del PC. Arriba el moment que surt de la saleta per dirigir-se a la nevera. Obre la porta petita de dalt i extreu un got amb un gelat. A dins hi ha una canya. Tot xarrupant retorna a les seves coses. L’abat continua parlant pel mòbil com si fos a cal sogre. Jo segueixo assegut, oblidat per tothom. Completament sol, exceptuant el laic que seu a la vora, però com si no hi fos, aquest home; mai no diu res, ni em mira. M’ignoren completament. Potser m’he fet invisible. Ja fa més de tres quarts d’hora que sóc assegut esperant que el buda venerable s’adormi o no sé ben bé el què. Arriba un home de pell molt fosca. Es posa a parlar alegrement amb l’abat. Com si fossin col·legues. Aquest abat no ho sembla, d’abat. Podria ser cap de policia o funcionari. Té un aire ben prosaic; si no fos per l’hàbit no semblaria un monjo. És un home genuïnament tai, però no té res de monàstic.
Apareix un monjo vell amb una gran panxa. Encara sort que és alt i corpulent. Es planta davant la taula de l’abat. Parlen sense a penes mirar-se; molt cordialment, això sí. Diria que el monjo vell és un home sense feina ni ganes de fer-ne. S’acosta a la nevera. L’obre durant una estona. Després d’examinar-la la torna a tancar sense treure’n res. Se’n va de nou a la taula-oficina de l’abat; toca papers, els apila, els torna a remenar. I anar parlant amb l’abat com els col·legues xerren al bar. La diferència és que aquí ningú beu cervesa. El laic desmanegat de pell fosca va a la nevera -la nineta estimada de tothom-, l’obre i en treu una beguda energètica, concretament una ampolleta de M-150. Va bevent-se el líquid tot xerrant amb l’amic de l’ànima. Jo, com si no hi fos. No existeixo. Em moro de ganes de gravar un vídeo amb tot el que va succeïnt al meu voltant. Però no puc, és clar. Sento que el laic de pell fosca li demana a l’abat: “Qui és aquest?” [“aquest” sóc jo]. L’abat respon amb un lacònic ma tíao (ha vingut de visita).
No m’atreveixo a alçar-me i parlar amb l’abat. Si no estigués acompanyat sí que ho faria, però no el vull interrompre. Amb el seu amic xerra de nimieses, però Déu me’n guard de molestar-los. El monjo oficinista sembla que s’ha acabat el gelat. Ara surt a buscar un ventilador de color blau elèctric que hi ha rere la taula de l’abat. Se l’emporta al seu despatx. M’alço i demano al laic que seu a vora meu on és el lavabo. M’ho indica. Me n’hi vaig. El lavabo dels monjos. Tassa occidental, però sense paper higiènic. Es deuen rentar amb la mànega que hi ha al costat del vàter. Per sort, m’he posat les xancletes que hi havia a la porta, el terra és completament mullat i vaig descalç.
Penso que si l’abat veu que em moc potser es recordarà de mi i em dirà alguna cosa. Mira que sóc a la seva vista, exactament davant per davant. Doncs res. Ja és hora de prendre una decisió. Passen uns minuts de les 10 del matí. Fa 75 minuts que sóc aquí dintre. Una situació ben absurda que haig de resoldre immediatament. M’alço. M’acosto a la taula de l’abat. Li demano si haig d’esperar-me gaire estona més per poder entrar a l’ubosót. Fa cara d’estranyat, de no entendre res. Ja som dos, doncs, que no entenem res. Respon que a l’ubosót no s’hi pot accedir. El buda, avui, deu està desvetllat. Ja tornaré d’aquí un mes, que dic. Agafo el trípode i les bosses. Pronuncio un seguit de cortesíssims kop kun kap (moltes gràcies) i a fora.
Volto pel recinte del temple. Veig el buda jacent. Les parets de l’entorn són columbaris, petits nínxols on hi ha dipositades cendres de difunts. Hi ha un cadàver en un dels pavellons. El vetllen familiars mentre beuen i mengen. M’acosto a un grup d’estudiants que assisteixen a les prèdiques. Nois i noies adolescents, disciplinadíssims, tots uniformats. Reparteixo una bona col·lecció de wai als mestres. Hi ha un mestre molt efeminat assegut davant una taula. Porta una camisa groga, estampada amb dibuixos de Disney. Se m’adreça en anglès. Responc en tailandès; em surt espontàniament. No li agrada gens que li parli en tai. Vol lluir davant els companys les seves habilitats lingüístiques. Em demana conversar en anglès. Li parlo en anglès, doncs.
El mestre desgrana un rosari de mentides. La primera és dir-me que és filipí. Seguríssim que no ho és, de filipí; conec l’aire dels filipins i el dels tais: no tenen res a veure. Aquest home és tailandès de soca-rel. Com que diu que és filipí li parlo en tagal. Es desconcerta. No sap què dir. No entén res. Es queda en blanc. Llavors reconeix que no és filipí, però que té moltíssims amics que ho són. Ara diu que és brasiler. Interessantíssim. Aquest individu pateix una patologia important. Com que li etzibo quatre coses en portuguès i tampoc no les entén, diu que de fet és fill d’un matrimoni mixt, pare brasiler i mare tailandesa. Acabat de néixer, el pare va abandonar-los. M’ho pintes a l’oli i em balles un molam, guapo. M’ho passo de meravella. Una de les mestres em serveix un platet de pastissos. Deliciosos.
Al suposat mestre d’anglès li explico el cas que m’ha portat al temple i li comento la meva rendició. M’aconsella que em dirigeixi al monjo que ara mateix passa per davant nostre. Insisteix que li parli en anglès. M’acosto al monjo. Li començo a parlar en anglès. L’home escolta amb atenció. Respon en tailandès per dir-me que d’anglès no en té ni idea. Demana a una alumna que em porti un refresc. La noieta s’acosta amb un vas ple de gel. Tot ben vermell. A les mans tinc un fluorescent glaçat de grosella.
Retorno a la taula del curiós espècimen multiculti tailandès. Ara resulta que em diu que no és professor d’anglès, sinó d’art dramàtic. Ai, nen, com m’atrapes, criatura trapella. Aquest personatge ja deu tenir els seus 40 anys. Em parla de Rafael Nadal, el tenista. El fa brasiler. Li aclareixo que és mallorquí. Afegeixo a poc a poc i amb èmfasi que el tenista pertany a l’elit illenca. Very close to the Spanish Royal family. Als tais els encanten les coses que embafen.
Quan em demana quins llocs conec del país responc que he visitat les 76 províncies, incloses les conflictives del sud. -“No, no tinc por de les bombes perquè hi ha qui em protegeix”. Obro el bitlleter i li mostro la fotografia de Luang Pho Khun. Es queda atònit. Mut. Li explico la vida i miracles del monjo. En fi, que després de noquejar-lo el deixo abandonat al ring. Però no em fa patir gens. Segur que Donald i companyia consolaran el simpàtic embrollaire.
És hora de sortir al carrer. Em cal canviar d’aires. Camino fins una parada de taximotos. Una moto em portarà, ara mateix, a la propera destinació, el Wat Nang Nong. “A Chom Thong”, dic al motorista. “Wutthakat, soi 42”, concreto. Ja sap on ha d’anar. Demana 40 baht. El xicot, fill d’Isan, engega el seu Pegasus de ferralla. Tira milles i vola.