El motorista entra la motocicleta dins el que sembla un aquarterament militar, En efecte, ho és. Però és una caserna singular. Té l’aire d’abandonada. Un soldat desmarxat baixa per un camí amb fort pendent. És un xicot gras, porta xancletes, pantalons de l’exèrcit i samarreta negra. A la mà hi duu un walkie-talkie. El motorista li explica el què vull. El soldat em mira, nega amb el cap. Gesticula. Obre els braços i simula explosions. Quan sent que mig parlo tai atura la pantomima. Li concreto el què m’ha dut allà: “No, no! Res de capturar khmers, el que vull és veure pedres”. Sua. S’eixuga la cara. Es passa el mocador pel clatell. Ara repeteix amb paraules el què abans expressava amb mans i braços. Insisteixo que vull veure les pedres. Afegeix més llenya al foc parlant de tigres. Que és una zona plena de tigres. -“Tigres i mines”, diu el soldat. -“Ui, quina por!”, replico. -“També hi ha senglars, ossos i serps”, remata, amb vocació d’espantar-me, el militar. En fi, que em pinta un escenari tenebrós. El què ignora el caporal és que com més negre m’ho pinti més insistiré que hi vull anar. No té potestat per deixar-me passar. I el walkie-talkie? Ara truca. Rep ordres en el sentit de privar-me el pas. Però, un moment, qui sigui que hi ha a l’altra banda de la línia diu que en pocs minuts es presenta.
Sospito que els quatre militars que tenen cura del post s’avorreixen molt. Amb poca cosa a fer, la presència d’un estrany sempre és motiu de distracció. Apareix un Toyota tot terreny. Del vehicle baixa un home prim, desmenjat. Aparenta uns quaranta anys. Porta un uniforme gastat, la jaqueta descordada. Em convida a entrar en un despatx. És una estructura d’obra. Per terra circulen rengles de formigues, l’espai és envaït d’insectes. A les parets corren dragons rosats d’un pam atipant-se de cuques. Portes obertes, bastiments corcats pels tèmits. Finestres tancades. Vidres trencats. Dedueixo que les portes són obertes per facilitar la circulació de l’aigua de pluja. La darrera rierada ha deixat fang a les lloses, brossa acumulada als racons i una marca -línia ben precisa de color marró- trenta centímetres per damunt del terra. La conversa va pel bon camí. L’home sembla que té ganes de portar-me al bosc però necessita l’autorització d’un superior. Truca des del telèfon de baquelita negra del despatx. Conversa inacabable. El superior demana que m’hi posi. És una dona. Comencem parlant de permisos i acaba preguntant si estic casat. Via lliure. En Somsak, el tinent de 44 anys que m’atén, s’alça de la cadira. Surt a fora i comença a donar ordres. En un moment tenim dos soldats armats amb fusells curts a la caixa del Toyota. El motorista que m’ha portat s’anima i també s’hi enfila. El tinent es posa al volant, jo sec al seu costat. Arrenca. Sobrepassem les barricades i els filats. Pugem per una carretera a mig fer de grava que bada pel mig la jungla. Uns pocs quilòmetres amunt i el tinent atura el Toyota. Un dels soldats es queda al cotxe amb una emissora de ràdio portàtil. Som a dos passos de la murada d’arbres quan el tinent em diu que hem d’estar alerta a les mines sembrades sense explosionar. M’adverteix que per res em desviï del camí que obrirà. Estem en la línia fronterera amb Cambodja. Diu que podríem trobar escamots de khmers cambodjans que de vegades volten per la jungla, no sempre amb bones intencions. I sí, també hi ha tigres. Exemplars de fins a tres metres, rebla el tinent.