L’ambaixador espanyol

30 Setembre 2009

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.

Anuncis

Egipte des de l’aire (Fotografies)

28 Setembre 2009

Dayr al-Bahri i el temple funerari de Hatsepsut des de l'escarpadura de ponent. Costat occidental del Nil. Tebes.

Les piràmides de Gizeh vistes amb ull d'ocell.

La piràmide de Kefren des del capdamunt de la piràmide de Micerí.

La gran piràmide de Kheops augmenta la rellevància des del cim de la piràmide de Micerí.


Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

20 Setembre 2009

Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009


Misèries d’Espanya

17 Setembre 2009

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.


Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

15 Setembre 2009

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?


Tornant d’escola

13 Setembre 2009

Sobre la una de la tarda aquest nen torna a casa després d’una jornada a l’escola. Al manillar de la bicicleta hi porta la bossa de llet que pertoca a cada criatura. Regal del govern, darrerament molt generós. Trens gratuïts i llet de franc pels escolars. Ban Prasat Yoë. Nord-est de Tailàndia.


Un cor de vaques o simfonia de granotes?

9 Setembre 2009

Phum Saron és el vilatge des d’on s’accedeix al Khao Phra Viharn, el temple enrunat khmer en territori cambodjà, però que Tailàndia reclama. Un conflicte fronterer que manté els dos països en pugna oberta des de fa cosa d’un any. El conflicte fa molts anys que s’arrossega, però va avivar-se al moment que soldats dels dos exèrcits, l’octubre de 2008, van intercanviar-se trets. Les escaramusses van repetir-se l’abril passat. Fins ara, els enfrontaments armats han produït la mort d’almenys set soldats i un nombre indeterminat de ferits i presoners als dos bàndols.
Fa unes tres setmanes -el 17 d’agost- vaig desplaçar-me a Phum Saron. Sabia que no se’m permetria l’accés a la zona del conflicte. En efecte, passar va ser impossible. Aquell dia plovia molt. Les granotes celebraven l’aigua que queia de la manera espectacular que podeu escoltar en aquesta gravació. Avui -8 de setembre- hi he tornat, a Phum Saron. Aquest matí també plovia, però les granotes callaven. O era el seu dia lliure o estaven atemorides per tant tràfec de soldats. Fileres de vehicles militars no paraven de desplaçar-se amunt i avall. S’ha aturat un vehicle al lloc on em trobava observant el renou. De la caixa del camió han baixat un grapat de militars. Han entrat en una barraqueta on venen la mena de productes que estimen els soldats: armes blanques -punyals, matxets-, brúixoles, uniformes per si amb el seu no en tenen prou, ulleres de sol de marca per fardar -còpies barates, no cal dir-ho- mocadors khmer, llanternes, passamuntanyes i barrets. Els ha encantat que els fes fotografies, sobretot el soldat que s’ha comprat les Ray-Ban. Li he dit que el feien tan guapo com en Bie, una popular estrella tai de moda. Satisfet, el noi ha posat perquè el retratés de totes bandes. Fusell a les mans, mocador khmer lligat a l’arma i gatzara dels companys. Abans de pujar al camió que els retornava a la caserna, ubicada al Wat Phum Saron (temple del poble), tots han volgut que els retratés. Armats fins a les dents, però tigres de paper. Tigres de paper, acabo de dir?


%d bloggers like this: