Bon dia, Gemma.
La situació política que viu Tailàndia és preocupant. El desconcert és general. Probablement els militars ja haurien donat el cop si estiguessin segurs que la resposta de la població seria d’indiferència, com gairebé sempre. Però en aquesta ocasió no és tan clar. Els ànims estan encesos.
En cas que el cop es produís crec que esclatarien revoltes serioses. Unes revoltes populars que vés a saber en què derivarien perquè la societat està molt dividida. Hi ha senyals preocupants. La violència és creixent. Se succeeixen agressions armades contra institucions d’importància. Passada la mitjanit, una emissora de televisió opositora al govern, ASTV, ha estat atacada amb armes de foc. S’han llançat granades contra manifestants opositors concentrats a la seu del govern, seu que mantenen ocupada de fa mesos. N’han ferit 50 i 4 estan greus. Són fets recents. La violència augmenta progressivament, en freqüència i intensitat.
Veig una cosa a l’horitzó immediat que podria ser la salvació. El proper 5 de desembre és l’aniversari del rei. Ja saps la devoció que els tais professen al seu monarca, el consideren gairebé diví. Confiem que cessin les hostilitats ni que sigui per honorar-lo; així, de passada, salven el país. Seria un pegat, però almenys hi hauria treva. En cas contrari, Tailàndia entraria en una espiral violenta de conseqüències imprevisibles.
Els bloqueig dels aeroports és una catàstrofe. En primer lloc, pel magne trasbals humà i desconcert que genera a desenes de milers de persones, bona part dels quals són forasters que han vingut a Tailàndia de vacances. Tailàndia perd credibilitat als ulls del món. De seguir en aquesta situació gaires dies, a més de la fallida econòmica que se’n derivarà, Tailàndia passarà a engreixar la llista de països de risc on no serà recomanable viatjar.
La situació és enrevessada. Ara, una cosa sí que és molt clara. A mi la crisi no m’afecta per a res. Sóc molt lluny de la capital, concretament em trobo a Chiang Mai, a uns 580 quilòmetres al nord de Bangkok. Ni que a hores d’ara el primer ministre i la pràctica totalitat del govern s’hi hagin instal·lat, Chiang Mai segueix essent una ciutat segura. És feu important dels progovernamentals. O sigui que estic, les circumstàncies m’hi han posat, a la banda del “bons”. Respecte els opositors revoltats (el PAD, els que vesteixen samarretes grogues) es rumoreja -a crits- que tenen el suport més o menys solapat de l’entorn més encimat, les elits del país i els militars.
Agraït que us preocupeu per la meva situació.
Records a tota la família.
Una abraçada molt forta.
Jaume