En Krieng em demana si trobant-me tant de temps fora i lluny de casa no enyoro el meu país. Responc que entès com a concepte no l’enyoro perquè el país és inherent a mi: allà on vaig el porto. Del país físic, el què seria la pell -gent i territori- enyoro alguns aspectes.
El meu país és la meva gent. La història comuna, la mateixa parla, les tradicions i la cultura. Els que assumim aquests trets com a propis som el país. Viure al territori no vol dir necessàriament ser del país. Ho explico a en Krieng i li poso aquest exemple:
Vinc sovint a Tailàndia. Hi faig estades que duren uns quants mesos. Fins i tot podria ser-hi anys. Tu creus que jo sóc tailandès? La resposta és òbvia: és clar que no. Som d’on provenim. Per més que visiti Tailàndia mai no seré un de vosaltres. Ni que hi visqués. Sempre seria un foraster en terra impròpia. La vostra cultura no és la meva, ni les vostres llengües, ni les tradicions, ni la música, ni el vostre menjar. M’adapto, oitant que sí!, però adaptar-se no vol dir integrar-se. És impossible fondre’m com un terròs de sucre al vostre magma.
El viatger són les passes al camí. El camí és el món. Sense un origen no hi ha passes. L’origen és l’alfabet: un munt de signes que el viatger utilitza per llegir i interpretar el que veu i es troba. Podria assumir-ne un altre com a propi, d’alfabet? Krieng, mai dels mais, ni que els aprengués, podria interpretar el món amb uns signes que no són els meus ulls. Som fills de civilitzacions dispars. Ja està bé que ens barregem i ens observem. Però sense traspassar la closca. De la mateixa manera que no tenim dret a escorcollar el teixit íntim del proïsme, tampoc en tenim per immiscir-nos en el rovell d’altres visions del món. El nucli és inviolable, si és que volem que el planeta continuï divers, ric i plural com ha estat fins ara. El viatger observa i consigna, però no s’involucra. Com que no es pot ser observador i prou, la condició de viatger és efímera. La vida és implicar-se. El viatger, flama que passa.