Etiqueta: Catalunya

Un vol a Bangkok

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Bangkok, dilluns, 29 de maig de 2006

Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.

He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.

Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.

L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.

Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.

Enric Vila i Toni Babia-Privat

On Per Jaume MestresIn País, Política, YouTubeDeixa un comentari

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Entrevista a Jaume Mestres

On Per Jaume MestresIn País, Política, Viatges, VimeoDeixa un comentari

Ciutadans del món

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, ViatgesDeixa un comentari

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.

Terra Promesa

On Per Jaume MestresIn País, PolíticaDeixa un comentari

La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.

Primavera a la tardor

On Per Jaume MestresIn Bali, País, PolíticaDeixa un comentari

Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.

Les mateixes ànimes

On Per Jaume MestresIn Filipines, País, PolíticaDeixa un comentari

La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.

Un vot que ve de lluny

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, País, Tailàndia, Viatges2 comentaris

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.

Ser la riota del món

On Per Jaume MestresIn País, Tailàndia, Viatges5 comentaris

En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.

Fills de Buda

On Per Jaume MestresIn Murals, Tailàndia, Viatges8 comentaris

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.