Matí

Esperant que toquin les 10 faig temps fotografiant la noia Dollar. S’acosta un xicot amb una Canon penjada al coll. Demana a quina hora obren el BACC (Bangkok Art and Culture Centre). Responc que en poca estona hi podrem entrar. Es diu Sarit. Té 20 anys. Estudia Belles Arts a la Universitat Srinakharinwirot.
En tres pisos del BACC s’exposen treballs d’estudiants de la Universitat Silpakorn. Mostres esplèndides de joves amb talent. En Sarit no para de fer fotografies de les peces. S’atura davant una escultura: un manyoc de mans blanques que surten d’una massa informe. –“M’agrada l’escultura. Els volums”. També pinta i fa ceràmica. En Sarit viu als suburbis de Bangkok. Comparteix habitació amb la seva mare i el seu germà petit, de 15 anys, que ja treballa. La mare fa massatges a Patpong, la meca del turisme sexual. El germà treballa de camàlic, en un mercat. El que guanyen mare i fill és per finançar la carrera d’en Sarit. És una inversió: quan el xicot acabi la carrera es farà ric i els compensarà amb escreix. –“I el teu pare?”. –“Fa de monjo en un monestir de Phitsanulok”. –“No us ajuda?”. –“No. Els monjos són pobres”. El pare fa cinc anys que va deixar-los. Els va abandonar per consagrar-se a la vida monàstica.

Tarda

A les 6 de la tarda comença la representació de l’obra La nit de Reis (Twelfth Night), de William Shakespeare. Una obra d’equívocs. Poc és el que sembla i tot és possible, talment Tailàndia. L’adaptació és superba. Director, equip tècnic i actors són estudiants de la Universitat Chulalongkorn, la més antiga i prestigiada del país. El jove Chawatwit signa un treball magistral de direcció. Sorprèn que venint d’una tradició on el concepte teatral més proper al nostre és el talók (l’astracanada), el director hagi aconseguit modelar unes interpretacions a l’extrem oposat de la gesticulació histriònica. Actors i actrius -tots estudiants tailandesos- evolucionen i actuen com autèntics professionals. La justa mesura per fer creïble una obra anglesa fins el moll de l’os, traduïda al tai i adaptada per a una audiència culta, representada en un escenari gairebé als antípodes, en tots els sentits, de l’Europa fatigada. Cançons d’Elvis Presley, diccions manyagues i un vestuari vistós. Un nucli compacte en un embolcall entranyable. Escenografia imaginativa. Luminotècnia eficaç. Creació de qualitat. A estones em sento transportat al Lliure de Gràcia quan començava, a finals de la dècada de 1970.

Nit

Acabada l’obra m’afanyo a felicitar actors, actrius i el director. Fotografies i vídeos; els encanta que els retratin. Polidíssims wai. I somriures, sobretot molts somriures. M’adono que al pis de sobre -som al BACC- roden una pel·lícula. Me n’hi vaig. Trec el nas entre focus i claquetes. Un equip tècnic nombrós i solament dos actors: un noi i una noia. Vestits amb uniforme escolar. Adolescents que se citen en una biblioteca per festejar. –“Càmera… Acció!”. Mirades enamorades, parlen fluixet. L’amor als 15 anys: llum i sageta. Repeteixen l’escena des d’un angle diferent. Em permeten gravar vídeos. En un descans, s’acosta el director. Em proposa participar a la pel·lícula. Fer d’extra. –“Vols dir?”. Tot el que haig de fer és seure a la taula de darrera la parella. Simular que escric i… –“Sobretot, no miris la càmera!”. M’han posat un bloc als nassos i un bolígraf a la mà. Escriure, i què escric? Els xiuxiuejos de la parelleta, dolces paraules que m’arriben. El bolígraf guixa: Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga… Aigües braves al meu riu, el verb potent de Sagarra, la música melodiosa de Lluís Llach. Sóc aturat al marge. Sota una pèrgola de flors. -“Cut!”. Repetició de la seqüència.