Diari de viatge (13). Una galleda groga

30 gener 2010

Pintures murals darrere l’altar. L'autor dels murals és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu a Siam. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

He reprès la fotografia de murals budistes. Una delícia. No solament pel goig de veure meravelles -que sempre és un estímul pels sentits- sinó també forçat per les circumstàncies. La lesió al genoll -conseqüència de l’accident de moto- em manté amb la mobilitat limitada. Fotografiar murals és una activitat que em puc permetre. Amb moderació, però tirant milles.
La bona notícia és l’aparició d’un llibre-guia de pintures murals. Fins ara no hi havia gairebé res publicat sobre aquest tema. La feina era meva per trobar les millors pintures. Una feinada que em procurava un gran plaer, això sí. M’ho passava tan bé investigant i buscant com fotografiant. Aquest llibre facilita les tasques de recerca. Per sort, però, és incomplet, limitat en la informació i conté bastants errors. Fantàstic! Les coses no poden ser perfectes. De ser-ho seria un gran avorriment.
Evidentment que no he vist tots els murals ressenyats, però n’he vist i fotografiat moltíssims que l’autor del llibre ni tan sols esmenta. Entre els que menciona l’autor i els que jo conec que ell ni anomena, es podria editar l’obra completa de murals budistes tailandesos.
Dilluns va passar que el temple on vaig anar a raure amb la intenció de fotografiar els murals vaig trobar-lo en obres. El Wat Boromniwat. El pavelló on hi ha les pintures és tancat perquè renoven la teulada. Vaig trobar-hi un gran nombre de paletes i el desori consegüent a les obres. Vaig ficar-me monestir endins a la recerca d’un monjo. Arribat a l’estany que hi ha a tots els santuaris budistes, ple d’enormes peixos i tortugues encara més enormes, com pertoca a aquests estanys, veig un monjo assegut a l’ombra d’un arbre. El saludo. Establim un diàleg ben convencional. Pel seu accent dedueixo d’on és fill. Li parlo en la seva llengua. Ja hi som! Demana que m’hi atanci. Content de trobar un estranger que sàpiga lligar bocins de la seva parla, marginal i marginada.
Estableixo un bon diàleg amb el monjo. M’explica que fa set anys va fer un viatge a Estats Units. Va visitar un munt d’indrets. Em parla d’Alaska, de Minnesota, d’Atlanta, de Texas. El que més destaca és el fred que va patir. Res d’estrany tenint en compte el seu origen. És fill de Si Saket, una de les regions més caluroses de Tailàndia. Em demana què m’ha portat al monestir. Li ho explico. Això ja està fet. Crida l’abat. Apareix un monjo grassonet, d’uns 60 anys, molt somrient, acabat de sortir de la caseta de fusta on resideix. L’abat se suma a la conversa. Parlem d’orígens i destins. De moment, el destí més immediat és el de les pintures. Ens n’hi anem. Acompanyat del monjo viatjat i de l’abat afable em planto davant el pavelló de les pintures, l’ubosót del santuari. Els monjos demanen a uns treballadors que apartin la runa que en priva l’accés. Posen la clau al pany i obren la porta. Encenen els llums. La meravella amagada es fa visible. Apareixen en un estat de conservació impecable els murals executats durant el regnat de Rama IV, a mitjans del segle XIX, per l’artista tailandès Khrua In Thong. Són els primers que van pintar-se a Tailàndia de temàtica europea. L’estil també és copiat d’Europa. L’autor deuria ser un enamorat del nostre continent. Al mur de darrere el buda daurat que presideix l’altar hi ha pintada una estació de ferrocarril. Amb un tren a la via ple de passatgers. Insòlit.
El privilegi que em concedeixen els monjos és immens. Entra l’arquitecte que dirigeix la restauració. L’home assegura que en tot el temps que fa que duren les obres -un any- encara no havia accedit a l’interior del pavelló. El mantenen tancat i barrat per preservar al màxim les pintures, que no es malmetin amb la pols de les obres. Els monjos m’acompanyen una estona. Em miren com fotografio. Els agrada veure les imatges dels murals quan apareixen a la pantalleta de la càmera. Se sorprenen. Remarquen que es veuen més clares i brillants que els originals. Em deixen perquè pugui fotografiar tranquil. Que quan acabi els avisi per anar a tancar la porta. Em quedo sol a l’interior del pavelló. Al cap d’una estona es produeix la visita inesperada d’un parell de dones paleta. Immigrants d’Isan assabentades que sóc capaç de trabar mínimament la seva llengua. –Uao isan mèn bo?. –Mèn!. Els fa gràcia sentir-me. Riem molt. Satisfacció absoluta.
Acabant de fotografiar -gairebé tres hores passades dins l’ubosót-, retorno als kuti dels monjos per avisar que ja he enllestit. Ni rastre. Deuen descansar. No insisteixo. Surto del temple. Retornaré quan les obres s’hagin completat. Els portaré una galleda groga plena d’ofrenes. Una galleda groga? Doncs, sí. Els laics budistes quan visiten el temple acostumen a portar-hi ofrenes. Aliments, moltes vegades. Però també bens materials d’ús quotidià. Galledes grogues, el color simbòlic del budisme, plenes de regals senzills per als monjos. Llet de soja i sucs de fruita en pots petits de tetrabric, un paraigua, menjar enllaunat -bàsicament sardines-, llet condensada, una pastilla de sabó, capses de mistos, una llanterna, raspall, pasta de dents, espelmes, una maquineta i fulles d’afaitar, espirals antimosquits, bossetes de te, detergent per rentar vaixella… En fi, objectes de servei. Començant pel recipient: la modesta i utilíssima galleda.

Detall del pas del ferrocarril pel centre d’una ciutat europea. La pintura és darrere l’altar de l’ubosót, o pavelló d’ordenació dels monjos. L'autor és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

Fragment de la part inferior del mur meridional. Observi’s l’arquitectura netament occidental dels edificis. L'autor és Khrua In Thong, pintor siamès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

Anuncis

Diari de viatge (12). Bangkok Pink Ladies

23 gener 2010

Renou de cadires. Cops i xiscles. És una baralla. Els sorolls provenen de l’habitació veïna. Són dos quarts de sis de la matinada. Encara és negra nit. El batibull m’ha despertat. M’assec al llit. Inquiet, no cal dir-ho. Atent als esdeveniments. Se sent un home cridant. S’expressa en anglès. Esgarips aguts d’almenys dues veus. Què hauria de fer? Sóc al primer pis d’un hotel sense ascensor. La recepció de l’establiment és a sota mateix. Haurien de sentir-ho. Acabo de pensar-ho quan algú colpeja la porta de l’habitació on hi ha la baralla. Pica molt fort. No l’obren. Un moment de silenci. Qui sigui que truca esbotza la porta. Sento un cop sec. Contundent. Es multipliquen els xiscles i ressona més potent la veu forastera. Corredisses. Talons de sabates de dona baixant a tota velocitat l’escala. Silenci.
Em quedo a la meva habitació. No crec que sigui prudent sortir-ne. No passa gaire estona quan sento el so d’almenys un walkie-talkie. Homes parlant en veu alta. Obro la porta. Dos policies acaben de pujar l’escala. Són al passadís. Entren decidits a l’habitació dels fets. Xerrameca. L’autor de la baralla és un farang, no hi ha cap dubte. Sento l’estranger que no para de dir “Sorry, sorry, I’m drunk!”.
Em torno a tancar a l’habitació. Els laments del farang s’acaben. Silenci absolut. Surto de la cambra. Miro d’una llambregada l’habitació del costat. Porta trencada a l’entorn del pany. Dues cadires per terra. Al llit hi jeu un home. Baixo al lobby. Bé, el lobby és un garatge on sempre hi ha el cotxe de la propietària tapat amb un plàstic. I una col·lecció de motos antigues. El gerent de l’hotel és aficionat a vells models de motocicletes. Les mima i repara. Són les seves nines.
Veig en Yut amb cara d’amoïnat movent-se sense saber què fer. Hi ha tres dones joves assegudes a l’entorn d’una de les taules de plàstic. En Yut és el xofer i acompanyant de la mestressa. Una senyora gran, menuda i graciosa, propietària d’un estol de gossos. Cada dia al matí en Yut la porta a passejar amb el Mercedes. Prendre l’aire, visites i compres. M’acosto al Yut. Em confirma que hi ha hagut una baralla. Un turista que de matinada ha tornat a l’hotel acompanyat de tres ladies s’hi ha discutit vés a saber per quines raons. “Diners”, xiuxiueja. En Yut mira la taula on seuen les dones joves. Que m’hi fixi. Dones, dic? Doncs no són dones. Són transvestits. Víctimes macades de la baralla. Malgrat que són catói (transvestit, en tailandès) per què en Yut els anomena “ladies”? A Tailàndia, l’home que vol ser dona, pel sol fet de voler-ho ser, ja l’hi consideren. S’expressa com una dona i el tracten com a tal. Sempre amb respecte. D’aquí que en Yut digui “ladies” als catói. Els observo. Un es pinta els llavis mirant-se en un mirallet de butxaca. Un altre es pentina la llarga cabellera allisada. El tercer m’ensenya el braç quan li demano què ha passat. Em mostra un parell de blaus. M’explica que el farang els ha portat a l’hotel per jugar (la manera de dir fer sexe, en tailandès). En acabar -continua el catói– els ha volgut prendre un mòbil. -“Com!?”. Prossegueix el relat. Com que s’hi han oposat els ha començat a estomacar. Diu que el farang ha colpejat el cap d’un dels seus companys amb el telèfon de dutxa. Assenyala el de la cabellera. Absent del tot: continua pentinant-se. El catoi amb ganes de xerrar s’enfila a la cadira i ho representa. Aquest xicot seria un mim extraordinari. Repeteix els xiscles i escenifica la baralla. Els altres dos catói són en un altre món, van a la seva. El que es pintava ara s’omple la cara de pólvores. El seu company segueix passant-se la pinta. El catói que interpreta treu d’una bosseta un manyoc ínfim de roba. És una tela cargolada, una llargaruda llonganissa, de color vermell i negre. Mentre l’enarbora, crida: “My bikini! This is my bikini!!”. “Me l’ha arrencat, mira com l’ha deixat!”. Una bandera esquinçada.
Apareixen els gossets de la mestressa. La senyora deu acabar de vestir-se. Les bèsties s’ajoquen al sofà. Pesen figues. En Yut fa cara de circumstàncies. El del bikini estripat es mira els blaus. Hi passa saliva. La “lady” de la cabellera encara no ha acabat de deixar-la al seu gust. El més menut, continua empastifant-se amb Desert Sand mentre fa ganyotes. El farang dorm la mona a l’habitació de la porta rebentada.


Diari de viatge (11). Avatars d’un lesionat

17 gener 2010

Bon dia, Josep.
Continuo anant a l’hospital. Gairebé cada dia. L’ull està perfectament curat. La cicatriu és petita. Em sembla que les ulleres la tapen. Ja m’ho direu quan torni. Aquí, si els pregunto tomàquets responen mangos, amb una mica de pinya i papaia que no falti. Ja m’està bé, la macedònia de fruita sempre m’ha agradat. Com més variada, millor.
El que fa la murga és el genoll dret. Segueix inflamat. Sembla que la forta contusió va provocar-hi un vessament de sang. Però no la treuen. Ells sabran el per què, jo no. Doncs això, el genoll que fa la guitza. I la ferida del turmell. No entenc res. Gairebé tenia la ferida del turmell curada i un dia em treuen la crosta. En viu. M’enfilava per les parets de tan dolor. Potser és que el metge és d’un club de sado i es troba que aquests dies tenen tancat per vacances. Mira, sóc la seva distracció. Les crostes del genoll també les va arrencar de la mateixa manera matussera. Vaig demanar per quina raó m’arrencaven les crostes. El metge va plantar-me davant els morros una pelleringa negríssima penjada a la punta d’unes pinces. “Estan brutes, no ho veus?”.  Servei de neteja. L’hospital també és una bugaderia.
En aquest hospital qui no es distreu és perquè no vol. Entre els pacients dominen de llarg tribus d’àrabs del Golf Pèrsic. Menys els dijous. Els dijous no veus cap gel·laba ni taques fugisseres de carbó en tot l’hospital. Els dijous és el seu dia de lleure. Dia de festa i descans per a les malalties musulmanes. Al·là és gran, la pela és llarga i, la moreria, rude de mena. Les noietes tais que els tracten em commouen. Elles, tan fines i delicades. Nascudes en fragants jardins de lotus han d’atendre malcarats ogres del desert.
L’hospital és tan gran que ocupa tres edificis. Un munt de pisos. Tan immens com luxós. I tan alt que quan puges amb l’ascensor sembla que volis cap el cel. Però res de cel: trobaràs iode, pinces, bates blanques, passadissos i consultes asèptiques. I també angelets. És veritat. Les noies que em curen són àngels. Un estol d’angelets que em mimen.
L’hospital és com una ciutat. Hi ha restaurants de preu i horteres com el McDonald’s; cafeteries com Starbucks; botigues refinades; salons de massatge i sales de relax. Ignoro si també hi ha puticlubs. Aquests dies estic massa destrempat per fer comprovacions de caire eròtic. Però no m’estranyaria. Els tais tenen avidesa pels diners. I els dels emirats en tenen molts, de quartos. Tenen calés en la mateixa proporció que repressió. O sigui que moltíssims. Potser sí que mentre un metge examina les canonades de les respectives, ells s’entretenen a l’habitació contigua examinant cossets de senyoretes infinitament més sensuals que les màrfegues que arrosseguen.
Fa tres o quatre dies vaig anar a veure el darrer triomf de Hollywood: Avatar. A l’Imax de Bangkok. Vaig veure-la en pantalla gegant i en tres dimensions. I amb bilions de megawatts de so. Un espectacle colossal que em va deixar amb la boca oberta. Els romans tenien el circ; nosaltres, l’Imax i el 3D. Almenys hem progressat, com a mínim no ens divertim veient el turment i la mort bestial dels altres. De la pel3li em va agradar molt més el continent que el contingut. El continent és im-pres-sio-nant. Les imatges són d’una bellesa que et deixa estupefacte. Quina meravella, quina sensualitat i quina imaginació que desborden. La tecnologia visual ha fet cim. Ara, el contingut coixeja. La història de sempre: uns dolents molt dolents (els dolents som nosaltres, miserables terrícoles invasors del paradís: autocrítica de pacotilla) contra uns bons molt bons (els idíl·lics habitants d’un planeta incontaminat i harmònic). Simplíssima barateria. Exigida, sens dubte, pel productors. Amb el talent que tenen els guionistes americans i han d’exercir de Tot a 100.
Creu-me, val la pena veure Avatar ni que solament sigui per l’espatarrant simfonia visual que desprenen les imatges. Del començament fins el final. Espectacle cinematogràfic de gran calibre. Bellesa que de tan sublim de vegades emociona. La tornaré a veure. La propera vegada que vegi Avatar -d’aquí a no res- serà en versió digital (en un gran cinema especialitzat en aquest format) i també en 3D. Us apunteu a la sessió?
Una abraçada i molts records a les senyores: Anna i Cinta. Cinta i Anna, a disposar.
Jaume


El Pont de l’Amistat (Fotografies)

7 gener 2010

 

 

Tercer aniversari del Pont de l’Amistat sobre el riu Mekong. El pont uneix la ciutat laosiana de Savannakhet amb Mukdahan, al costat tailandès. Fa 1600 metres de llargada per 12 metres d’amplada. Va ser obert al trànsit el 7 de gener de 2007. Fotografia presa la nit del 3 de gener de 2010 des de la riba occidental del Mekong.


Diari de viatge (10). Wild, Wild East. Cap d’Any entre granotes, libèl·lules i altres espècies animals

1 gener 2010

Rebo una trucada de Ban Napo Yai, el vilatge on abans d’ahir vaig patir l’envestida de la moto. S’interessen per saber com em trobo. Cal dir que la gent que va presenciar l’accident va abocar-se totalment a auxiliar-me. Per fortuna, les conseqüències de la trompada van ser menors. A hores d’ara ja estic pràcticament recuperat. La macada del blau -que és gairebè negre- perdura. Però, això rai. Puc caminar sense a penes dificultat.
Els de Ban Napo Yai, contents de sentir que estic bé, em conviden a la festa per celebrar l’entrada al nou any. “Moltíssimes gràcies! Oitant que vindré”. Un dels avantatges de ser en aquest país és l’abundància de festes, la proliferació de tot tipus de celebracions relacionades amb la xaranga. Els tais s’apunten -sempre!- a tot el que sigui alegria i diversió.
De fet, els tailandesos celebren l’entrada al seu any propi el 13 d’abril, però això no treu que no estiguin disposats a celebrar els caps d’any que calgui. El passat 16 de novembre, per exemple, vam celebrar a Chiang Mai i amb sonada xirinola, el pas al nou any xan, el 2104. Avui, dia d’entrada a l’any gregorià, també se celebra, com també celebraran l’entrada al nou any xinès el proper mes de febrer.
A les 9 de la nit pujo a la meva esplèndida Yamaha Fino i enfilo cap el vilatge Ban Napo Yai, a uns 4 quilòmetres al nord de la població de Mukdahan. M’aturo a la botiga de la Lèm a proveïr-me de cervesa. Compro una caixa d’ampolles grans de Leo. En qüestió de pocs anys, a Tailàndia han emergit noves marques de cervesa, en detriment de la Singha, segell cerveser que durant dècades va ser tot un emblema nacional. Observo que cada territori consumeix amb preferència una determinada marca. En aquests paratges fregant el Mekong, la Leo s’endú la palma. I de llarg.
Quina alegria quan em veuen aparèixer al pati de la casa on se celebra la festa. Estan eufòrics, en plena gatzara. La caixa que porto de Leo s’apila a les altres tres caixes que tenen sobre l’herba. Cap ampolla a la nevera. Com que les begudes les ingereixen amb abundància de gel, que la cervesa no sigui freda no importa. Un noi amb el tors nu, mocador de pirata al cap i un olorós frangipani blanc sobre l’orella obre les ampolles amb les dents. Aboca la cervesa als vasos que hi ha sobre la catifa de ràfia posada a terra, estesa sota tres papaiers i un parell de frangipaners escarransits. En Bi (Libèl·lula) destapa una galleda amb gel. Hi fica el braç i en treu grapats. Omple els gots amb els glaçons. Per cert, en Libèl·lula acabava d’orinar sota el papaier -a dos pams d’on jo m’assec- just abans d’enfonsar la mà a la glaçonera.
Es presenta una noia amb unes bosses de plàstic. Es diu Wan Di (Dia Bo). A les bosses hi ha les menges que acaba de comprar a la dona que cada vespre recorre els vilatges de la zona amb un carretó adossat a una moto per proveïr de ganyips, com ara especiades botifarres, calamarsos assecats i insectes fregits, la gent que està de festa. La Dia Bo desapareix així que lliura el carregament amb les delicatessen al seu germà Kób (Granota). En Granota té la deferència d’oferir-me les primeres llagostes fregides que surten del plat. No tinc opció: passen dels seus dits directament a la meva boca. Cruix, cruix. Cruixen. Crac, crac, espetec de potes i ales triturades per les dents. Delicioses! “En vull més!”. “No, ara toquen grills”. I, zas!, en un moment un pobre grillet acabat de fregir és als meus llavis. Ara han estat els dits d’en Nok (Ocell) que m’han fet el servei. El xicot, veient amb quina cara de plaer devoro el cadàver de l’insecte, agafa uns quants cuquets rostits, tersos, d’una blancor esblaimada. Devoro en un instant els cucs que es mengen el bambú. Perplexitat absoluta: ignorava aquesta meva fal·lera pels insectes.
Bé, arribat en aquest punt, m’aturo. La festa prosseguirà aviat.
Bona entrada d’any, estimats lectors. Us desitjo a tots un any ple de salut, viatges, llibres i calés.


%d bloggers like this: