Després de tocar terra, l’avió circula amb parsimònia per la pista fins acostar-se al finger. S’hi encasta a la perfecció. La tripulació obre la porta hermètica de la nau. El protocol establert per les autoritats sanitàries exigeix un control dels passatgers acabats d’aterrar al país. Passat el finger ens escanegen. Una càmera dotada de sensors tèrmics furga pell enllà a la recerca de temperatures que sobrepassin els 37º. Un equip de personal sanitari para atenció als monitors que transmeten les imatges. Les veig, són siluetes cromàtiques animades. A través dels colors esbrinen les temperatures. Cada una de les persones dedicada a aquesta tasca es protegeix la cara amb una màscara. Els purs a la recerca d’empestats. Formar part del grup de sospitosos produeix la mateixa sensació que quan un policia t’atura al carrer per demanar-te la documentació. L’estigma. Un estigma que es desfà quan la tecnologia certifica que no pateixes febre. Et sents alliberat. Ets un home lliure acceptat a la terra dels lliures, almenys això vol dir tai en un dels tons que pot pronunciar-se. Però vet aquí que ets un home lliure en un país de màscares. Arreu veus persones sense cara, rostres que s’acaben sota els ulls. A què vénen els anuncis dels plafons fent-nos saber que hem arribat a la terra dels somriures? Serà dels somriures invisibles. Els únics somriures són els que llueixen les noies de les fotografies. Sembla un escarni.
El policia que segella el passaport també duu màscara. Es protegeix o protegeix els que arribem? Recullo l’equipatge i avanço cap a la sortida. Fora de l’aeroport segueixo veient màscares. El taxista també en porta. Els de l’hotel no en duen. La darrera cosa que vol el ram de l’hosteleria és espantar el client. A Mort a Venècia (Luchino Visconti, 1971) el recepcionista del Lido assegura a Aschenbach que a la ciutat no hi ha pesta, malgrat que el músic s’ha atipat de veure’n signes. Aschenbach s’estima més viure en la mentida que fugir. Es queda a Venècia, agafa la febre i es mor.

Ara mateix sóc a Bangkok. Tinc la certesa -els diaris locals en van plens- que d’agafar el virus H1N1 els símptomes que patiré seran semblants als d’una grip normal. Diuen els papers que el percentage de mortalitat és minso. L’estipulen en un 0,5%. Si els símptomes són lleus i l’índex de mortaldat és gairebé ridícul, com és que allà on poso els ulls veig gent que desinfecta? Mentre escric aquestes línies observo una brigada de treballadors netejant a consciència una pista de futbol sala. Detergent concentradíssim. El tuf espès arriba al lloc on sóc. L’acidesa del llexiu irrita els ulls.Entro en un ampli espai tancat. Concretament al centre comercial Mabunkrong (MBK). Es calcula que diàriament centenars de milers de persones circulen per aquest mega àmbit consagrat al comerç i a l’oci. Mai no l’havia vist tan buit. Les dependentes aprofiten la inactivitat per maquillar-se, els venedors pesen figues, mengen un plat d’arròs o fan cara d’avorrir-se. L’epidèmia ha entrat al país seguint la recessió global. I la recessió va arribar al moment que esclatava a Tailàndia una de les pitjors crisis polítiques dels darrers anys. Una crisi de moment sufocada però que segueix larvant-se sota les gruixudes catifes de palau.
Pujo al cinquè pis del centre comercial. A la botiga de Canon em trobo amb l’amic Golf. Avui té tot el temps del món per conversar. En Golf em presenta en Jook, un dels fotògrafs tailandesos de més renom. Ara mateix visiona a la pantalla gegant d’un Mac les fotografies que va fer abans d’ahir. Imatges de teatre tradicional tailandès i de titelles de fusta. Les fotografies són un prodigi. Composicions perfectes; harmonia de llum que vivifica les ombres, pasta i modula volums. A les imatges no apareix un sol personatge del costat fosc que no es cobreixi la cara amb una màscara. Són màscares policromades que vénen d’altres temps. Les màscares, protegeixen dels corcs l’ànima dels titelles?